Morfologia
El peu del gripau d’esperons (Pelobates cultripes) mostra el tubercle molt desenvolupat, corni i negre, que forma l’esperó (1) d’aquesta espècie d’hàbits excavadors.
Amadeu Blasco.
Aquesta espècie presenta una morfologia típica de gripau i fa fins 90 o 100 mm de longitud. És gros, rabassut i de pell llisa. Té el cap particularment gros, amb el musell molt arrodonit, i els ulls grossos i sortints, amb l’iris grisenc o argentat, la part superior del cap deprimida i sense un timpà visible. Les potes són relativament curtes i el tubercle metatarsià constitueix un esperó negre molt destacat, prominent, aplatat i de vora afilada, que ajuda a excavar. No té tubercles subarticulars ni tubercles metacarpians. El mascle és una mica més petit que la femella, no presenta sacs vocals ni rugositats nupcials, sinó una glàndula el·líptica a la part superior del braç; durant el zel, hom observa granulacions perliformes a la part inferior del braç i a la mà. La coloració dorsal és grisenca, groguenca o oliva, amb taques de distribució variable, brunes o verdoses, i el ventre és blanc grisenc o crema, o groguenc, amb taques o punts bru rogenc dispersos; la gola és blanquinosa, amb punts vermellosos.
La larva destaca per la mida excepcional que ateny, fins a 150 o 180 mm de longitud total. La cresta caudal no s’estén per damunt del cos. La cua és molt afilada i 1,5 vegades més llarga que el tronc. L’espiracle és al flanc esquerre, dirigit cap amunt i cap enrere, i l’anus és medial.
Biologia i ecologia
El gripau d’esperons (Pelobates cultripes) és un animal robust, de cap voluminós i pupil·la vertical. És de costums excavadors, facilitats per la possessió d’un esperó corni al peu. Aquests hàbits el limiten als territoris amb substrats tous.
Jordi Serra.
El gripau d’esperons és una forma altament especialitzada. Viu només en sòls tous, fonamentalment sorrencs, la qual cosa és un factor limitant de la seva distribució. Apareix a dunes costaneres, platges i també a localitats sorrenques de terres interiors. Pot trobar-se, també, a terres de conreu, que són força esponjades, i especialment a camps d’espàrrecs, que tenen un substrat de sorra òptim per a l’espècie. Els seus hàbits són típicament excavadors: utilitza els esperons per excavar una galeria on s’enterra profundament, fins a 1 m de fondària, de manera que desapareix primer la part posterior i el sostre del cau es va ensorrant progressivament damunt de l’animal. Un cop enterrat, no queda rastre visible de la galeria. L’activitat de l’espècie és crepuscular o nocturna i, fora de l’etapa reproductora, és poc aquàtica. De tota manera, com que habita sovint en sorres costaneres, pot aparèixer en aiguamolls. Per a la reproducció, suporta aigües salabroses. Normalment, però, tria aigües somes i, fins i tot, temporànies, que poden arribar a assecar-se a l’estiu, i amb fons sorrenc a la majoria de localitats.
L’acoblament es produeix des de finals d’hivern fins a començament de la primavera i només s’esdevé un cop a l’any. L’amplexus és lumbar i pot durar alguns dies, sovint es realitza en aigües obertes i assolellades, on els ous es desclouen al cap de pocs dies. La posta es compon de cordons gruixuts, de 10 a 20 mm d’amplada per 80 o 100 mm de longitud, d’ous grisencs amb un recobriment gelatinós, i s’efectua entorn de tiges de plantes aquàtiques. Cada ou fa d’1,5 a 2,5 mm de diàmetre i el cordó sencer conté aproximadament un miler d’ous. El cant és un "co-co-coco" a manera de l’escataineig d’una gallina. Les larves triguen uns quatre mesos en arribar a la metamorfosi. Malgrat la longitud excepcional de la larva, que pot arribar fins a 12 cm, els joves, quan acaben la metamorfosi, no superen els 30 mm de llargada. L’alimentació de la larva és bastant diversa; inclou algues i altres vegetals, però també materials d’origen animal, com petits invertebrats, sense discriminació. En canvi, l’adult sembla alimentar-se preferentment de coleòpters arenícoles, tot i que també consumeix hemípters, larves de diferents insectes, himenòpters, dípters, lepidòpters, ortòpters i, fins i tot, aràcnids.
Sovint hom ha observat, després de períodes de pluja, la concentració d’un gran nombre d’individus, i poden arribar a formar-se capes de gripaus d’esperons que recobreixen el sòl d’una localitat determinada. Això ha estat vist esporàdicament als Pirineus orientals i a altres indrets. D’altra banda, els cicles de l’espècie mostren un cert grau d’irregularitat: per raons no completament dilucidades, de base probablement climàtica (com, per exemple, períodes de pluges excepcionals), les reproduccions poden resultar, com hem dit, en anys determinats, abundantíssimes i explosives, mentre que, als mateixos indrets, en altres anys, esdevenen rares. Com sigui que habita preferentment en localitats baixes, de caràcter fortament mediterrani, la hivernació d’aquest gripau no sembla massa llarga; dura de novembre a febrer en el cas màxim.
Corologia
Mapa de distribució del gripau d’esperons (Pelobates cultripes) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El gripau d’esperons viu des del NW del Marroc fins a la costa meridional de la França mediterrània i atlàntica, passant per tota la península Ibèrica. Molt fortament condicionat per la seva estricta dependència d’un substrat tou i, probablement, amb un grau elevat de termofília, hom el troba allà on existeix aquest substrat, prop de la costa, a altituds moderades, en localitats disperses del Principat i el País Valencià. Arriba, en alguns punts, a les muntanyes mitjanes.