Resultats de la cerca

Àrea de nidificació del mussol de Tengmalm Aegolius funereus als Països Catalans Maber, original dels autors El mussol de Tengmalm, conegut en algunes guies amb l’equívoc nom de miloca el terme és aplicat a rapinyaires diferents, segons les contrades, és de distribució holàrtica i va estretament relacionat amb la taiga i els boscos subalpins dels grans massissos muntanyosos europeus i de l’Amèrica del Nord La seva detecció als Països Catalans i, per extensió, a tots els Pirineus, és molt recent el 170563, en què fou descobert un niu ocupat en una pineda de Font-romeu, hores d’…

El gamarus Strix aluco és un ocell rapinyaire sedentari i nocturn, de mida mitjana 36-38 cm, que viu a tota mena de boscos on, a la nit, pot sentirse’n el crit esglaidor que li ha valgut els sobrenoms de cabra fera i cabrota Noteu la forma arrodonida del cap, semblant al de l’òliba i el color negre dels ulls De costums solitaris, nia sobretot als forats dels arbres vells i als nius abandonats d’altres ocells Marisa Bendala Aquest rapinyaire nocturn és un dels més comuns dels Països Catalans, després del mussol Ocell clarament sedentari, ocupa tot l’any l’ambient forestal, des…

Àrea de nidificació de l’arpella vulgar Circus aeruginosus , en verd i de l’esparver d’estany Circus cyaneus , en taronja als Països Catalans Maber, original dels autors Aquesta espècie nidifica d’una manera molt localitzada per tots els Països Catalans i és, a més, un migrador i hivernant comú Al Rosselló s’estima que crien unes 4 parelles als estanys de Canet i Salses, i que hi arriba a l’hivern una màxima de 10 individus A Catalunya es reprodueixen al voltant de 6 parelles, entre els aiguamolls de l’Empordà, el delta de l’Ebre i determinades localitats del Segrià Hom coneix que…

L’àguila marcenca Circaetus gallicus és un ocell rapinyaire peculiar tant per la forma i la fesomia del cap, rodó, gros i amb uns grans ulls ataronjats, més semblant a un mussol que no pas a una àguila, com per la seva dieta, composta especialment de rèptils La fotografia ens mostra una escena d’un niu dels Pirineus centrals Pallars, on s’aprecia, ultra el tipus de preses que explota, el color blanc de la part inferior de l’adult, en aquest cas, una femella, que és un caràcter distintiu i apreciable en vol Oriol Alamany Aquesta àguila estival nidifica as Països Catalans, i és…

Les musaranyes d’aigua Neomys són difícils de diferenciar externament La pirinenca N fodiens , a dalt es diferencia de les musaranyes del gènere Sorex pel fet que té a la cua una quilla ventral formada per pèls llargs i rígids, i perquè presenta una filera de pèls al marge extern dels peus La mediterrània N anomalus , de la qual veiem dos detalls té una talla lleugerament més petita, i la quilla de la cua és restringida a la part distal alhora, la franja de pèls rígids que voregen la part externa dels peus és menys patent Les mesures corporals de N fodiens són les següents 62-96 mm de cap…

El cruixidell Miliaria calandra presenta el més conspicu dels becs que caracteritzen els emberízids, amb unes comissures obliqües, molt típiques, fet netament constatable en aquest exemplar fotografiat en uns conreus aragonesos Es tracta d’un moixó grosset 18 cm, amant dels secans de la terra baixa, de tons terrosos ratllats de vires fosques Xavier Parellada Miliaria =Emberiza calandra El cruixidell es presenta arreu dels Països Catalans, i es fa gradualment més escàs en augmentar l’altitud desapareix per sobre dels 1100-1300 m i disminuir la temperatura no se’l troba per sota de la…

Els estornells són ocells gregaris molt lligats a l’home, a les seves edificacions i als seus camps L’estornell vulgar Sturnus vulgaris , a dalt, a l’esquerra, es caracteritza pel plomatge negre tacat de blanc, amb irisacions verdoses i vermelloses És principalment migrador, i són característiques les formacions de vol dels seus estols, sovint de milers d’individus L’estornell negre Sturnus unicolor , a dalt, a la dreta té el plomatge tot negre a l’estiu i només els individus joves tenen algunes taquetes blanques a l’hivern Els joves a baix d’ambdues espècies són…

Petita caleta tancada per rocam, a la costa nord-oriental d’Eivissa, prop de cala Mastella Ernest Costa La talaia de Sant Carles 21, entre els principals espais naturals de les Pitiüses El nord-est d’Eivissa és format per un massís accidentat i alt, la talaia de Sant Carles És un territori de turons i muntanyoles ben coberts de vegetació forestal pi blanc, savina, etc amb enclavaments de conreus tradicionals El substrat és calcari, de la sèrie tectònica d’Eivissa calcàries i calcarenites secundàries Es tracta d’un dels punts més variats de la geologia eivissenca dolomies i calcàries del…

El nom els fou donat pels conqueridors castellans, que, en arribar a les illes Filipines, al segle XVI, els consideraren com a negres de petita alçada el nom indígena és aeta Actualment n’hi deu haver només uns 30000, la majoria dels quals tenen mestissatge amb malais Són gent de curta alçada 1,45 a 1,50 m, però tenen el cos harmoniós i ben proporcionat es tracta, doncs, de pigmeus la pell és molt fosca, tenen els cabells curts i cresps, la cara rodona, els llavis no gaire gruixuts i el nas moderadament ample Hom els ha volguts relacionar amb els pigmeus africans, però només s’hi assemblen…