L’àguila marcenca (Circaetus gallicus) és un ocell rapinyaire peculiar tant per la forma i la fesomia del cap, rodó, gros i amb uns grans ulls ataronjats, més semblant a un mussol que no pas a una àguila, com per la seva dieta, composta especialment de rèptils. La fotografia ens mostra una escena d’un niu dels Pirineus centrals (Pallars), on s’aprecia, ultra el tipus de preses que explota, el color blanc de la part inferior de l’adult, en aquest cas, una femella, que és un caràcter distintiu i apreciable en vol.
Oriol Alamany.
Aquesta àguila estival nidifica as Països Catalans, i és força corrent en migració. És un dels rapinyaires que arriben més aviat a les nostres terres, i es pot observar ja al final de febrer, encara que el gruix de la població arriba el març. Les seves àrees de migració més importants són la línia litoral i les diverses conques fluvials, com la de l’Ebre-Segre, el Llobregat-Cardener i d’altres. La migració postnupcial es dona bàsicament a la segona quinzena de setembre i l’octubre, i és aleshores quan s’observen dotzenes d’individus a les valls de l’Aude i de la Tet.
L’hàbitat de cria d’aquesta àguila pot ésser molt variable, des de les serres mediterrànies, on domina el pi bord, fins a fagedes i avetoses, com a la Vall d’Aran. De tota manera, a Catalunya, les densitats més importants es troben especialment a les àrees submediterrànies i de muntanya mitjana dels Prepirineus i els Pirineus orientals, com l’alta Garrotxa i la Cerdanya. La seva distribució, però, abraça àrees ben desiguals dels Països Catalans; així, mentre a la Catalunya Nord i al Principat és comuna (la seva població s’estima en més de 200 parelles), és força més escassa al País Valencià, especialment a la meitat sud (tan sols s’hi comptabilitza una vintena de parelles), i és inexistent a les Illes.
Àrea de nidificació de l’àguila marcenca (Circaetus gallicus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
L’àguila marcenca construeix el niu en arbres, però, en canvi, no és un caçador forestal, sinó d’àrees descobertes amb pendents suaus, on aprofita el vent per a quedar-se immòbil tot fent l’"esperit sant". L’arbre escollit per a nidificar pot ésser un pi qualsevol, una alzina surera, i fins i tot un arbre de repoblació; sovint ho fa en vessants amb pendís, la qual cosa li permet un fàcil accés aeri. Les àrees de cacera, normalment cobertes per garrigues, brolles, landes o prats, es poden situar en careners, i no refusen tampoc les parts externes dels massissos, on captura les serps blanca i verda i fins i tot llangardaixos. La seva reproducció és tardana, i el seu únic poll no sol volar fins al juliol o, fins i tot, l’agost.
Les amenaces que se cenyeixen sobre aquest rapinyaire no són tan greus com en d’altres, ja que, com que és estival, desconeix la persecució cinegètica. Cal pensar, però, que les seves tècniques de cacera i el seu vol lent i carener el fan molt vulnerable, especialment a l’època de cria, quan per ignorància se’l confon amb d’altres àguiles, tot pensant que s’alimenta d’espècies cinegètiques. Tanmateix, però, la lleugera expansió d’aquesta espècie pot veure’s frenada per la degradació ambiental dels seus territoris, especialment pel que fa a les comarques litorals i prelitorals de la Catalunya Nord i resta del Principat.