Resultats de la cerca

S'especialitzà en lingüística i dialectologia pirinenques Publicà nombrosos estudis sobre la toponímia i el lèxic aragonesos i de tots els Pirineus, importants també per al coneixement del català De quelques affinités phonétiques entre l’Aragonais et le Béarnais 1938, Toponimia menor en el Alto Aragón 1949 És autor d’una obra de conjunt sobre les llengües romàniques, The Romance Languages 1960, notable per la claredat expositiva i la riquesa d’informació

Doctor en farmàcia, exercí a Terrassa, on també fou professor de francès i anglès a l’Escola Industrial Fou membre corresponent de l’Academia Española Collaborador de Joan Cadevall en la part lexicogràfica de la Flora de Catalunya 1913-23 Autor de la Flora del Pla de Bages 1905 i d’altres treballs publicats al Butlletí de Dialectologia Catalana Noms dels bolets catalans 1916, Els noms dels ocells de Catalunya 1922 i Els noms de les plantes 1929

Catedràtic de filologia romànica a les universitats de Viena 1959-67 i Basilea 1967-81 És autor d’estudis importants de dialectologia diacrònica francesa, entre els que sobresurt la Petite grammaire de l’ancien picard 1951 També ha treballat sobre la grafia en els texts francesos medievals Französische Skriptastudien , 1967 i sobre aspectes de sintaxi i lèxic del francès i l’italià Durant el seu rectorat se celebrà a Basilea el IV Colloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes

Hom pren un concepte, expressat en metallengua, i cerca els mots que en una llengua serveixen per a expressar-lo Aquest procediment ha estat molt usat en dialectologia, especialment en els atles lingüístics Així, per al concepte expressat en metallengua per rosella, hom troba en català, segons diferents àrees, ababol, capellà, gall, gallaret, quicaraquic, rosella , etc, i segons diferents estils, rosella i Papaver rhoeas A l’onomasiologia s’oposa la semasiologia, que estudia els significats que corresponen a un significant

Professor a la Universitat de Lisboa, es dedicà a les edicions de texts, a la història de la cultura medieval i a la història general de la llengua Edità la Crónica Geral de Espanha de 1344 1951-61 i estudià la llengua dels furs galaicolleonesos de Castelo Rodrigo 1959 En el camp de la dialectologia i de la geografia lingüística cooperà en les enquestes de l’ Atlas lingüístico de la Península Ibérica Publicà diversos treballs sobre àrees lexicals, i s’orientà cap a temes de sociolingüística

Catedràtic del departament de filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i director del laboratori de fonètica de l’Institut d’Estudis Catalans, s’ha especialitzat en fonètica i dialectologia Autor, entre altres, d' Estudi comparatiu de la fonètica segmental del català i de l’anglès 1984, Temes de lingüística del català 1990, Fonètica descriptiva del català 1991, Fonètica i fonologia 1993 i De la fonètica a la fonologia 2001, ha participat en els projectes d’investigació bàsica de la Unió Europea ACCOR i SPEECH MAPS

Deixeble de WMeyer-Lübke, fou professor a les universitats d’Estrasburg 1915-18, 1941-45, Friburg de Brisgòvia 1919-36, 1948-49, Marburg-Lahn 1936-40 i Ratisbona des del 1950 Especialista en dialectologia italiana, particularment del romanyès, sobre el qual publicà estudis fonamentals 1917-19, eixamplà el seu interès a diversos àmbits de la lingüística romànica, sobretot els problemes de la diftongació a les diverses llengües de la Romània, sense oblidar el català Publicà també obres importants sobre filosofia del llenguatge i història crítica de les literatures romàniques, en…

Professor de llengua i literatures italianes a Cluj Romania i de lingüística romànica a Càller Sardenya i Nàpols Féu notables aportacions al camp de l’onomàstica romana i de la dialectologia, particularment sarda Un profund coneixement dels documents d’arxiu li permeté de reconstruir molts aspectes de la vida cultural i social de la Itàlia medieval Cal remarcar, entre les seves obres, Contributo toponomastico alla teoria della continuità nel Medioevo delle comunità rurali romane e preromane dell’Italia superiore 1931, Lineamenti di una storia linguistica dell’Italia medievale…

S'ha destacat pels seus escrits teòrics sobre dialectologia, en els quals ataca les posicions ben establertes de l’escola dels neogramàtics En un assaig del 1903 discuteix l’existència de les fronteres dialectals i fa veure la complexitat del problema en un altre del 1905 mostra la varietat que caracteritza la parla d’una sola localitat diferències de sexe, edat, oficis, formació dels parlants, etc Gauchat és també un dels iniciadors del Glossaire des patois de la Suisse romande a partir del 1924, obra que ha exercit una gran influència entre els estudiosos del retoromànic

Fill del notari Joan d’Olesa, estudiava dret a Bolonya el 1421 i hi escriví un parell de poemes en català aprovençalat i una breu escorraguda on barrejà formes italianes, catalanes i castellanes Transcriví una versió castellana del romanç Gentil dona, gentil dona , que té l’interès de ser la primera manifestació escrita del Romancero castellà i la primera mostra de la seva influència als Països Catalans Bibliografia Aubrun, ChV 1983 “Le romance gentil dona gentil dona Une énigme littéraire” Iberoromania , 18 Massot i Muntaner, J 1961 “El romancero tradicional español en Mallorca” Revista de…