Resultats de la cerca

El títol ha continuat fins al s XX en la mateixa família

Fou canonge i vicari general d’Elna Publicà diversos tractats de teologia moral, on feu propostes concretes d’assistència social als indigents Tratado de remedio de pobres Coïmbra 1579, escrit en forma de diàleg literari —influït pel De subuentione pauperum de Vives—, Exhortación a la compasión con los pobres Madrid, Saragossa 1584 i Atalaya de caridad Saragossa 1587 Adreçats a altes personalitats de Castella i de Portugal, els escriví en castellà

Entre altres imposicions, prohibia l’ús, en els actes públics, d’una altra llengua que no fos el vulgaire françois Hom ha discutit si el legislador volia posar fi al llatí o, per contra, impedir l’ús de les llengües vives aleshores i oficials, com la llengua occitana De tota manera, l’aplicació d’aquest decret fou arreu centralista, i a Occitània accelerà la decadència de la llengua d’oc escrita

Aquesta categoria ha estat definida pel codi internacional establert per la Comissió Internacional per a la Nomenclatura de les Plantes Cultivades Les cultivars han d’ésser anomenades amb noms trets de llengües vives epítets de fantasia i han d’anar escrites en caràcters tipogràfics normals i entre cometes simples, sense indicacions d’autor Així, per exemple , Populus nigra ‘Poncella’ i Theobroma cacao ‘Nacional’ són sengles cultivars del pollancre i del cacau

El 1942 ingressà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona Fou secretari de l’Escola d’Estudis Medievals de València, director de l’Institut Valencià d’Estudis Històrics de la Institució Alfons el Magnànim i collaborador del CSIC, que li atorgà el premi Lluís Vives 1946 Publicà estudis d’història del dret valencià i d’història política La concordia de Alcañiz 1947, El Compromiso de Caspe 1948

Llicenciat en filosofia i lletres i diplomat en psicologia, féu estudis de postgrau a les universitats de Munic, Turíngia i Viena Catedràtic de psicologia a la UB des del 1985, fou cap de departament i degà de la facultat de psicologia D’ençà del 1994 fins a la seva mort fou rector de la Universitat de Barcelona, i el 2001 fou elegit president de l’Institut Joan Lluís Vives

De caràcter neosolidari, la seva finalitat era la d’agrupar entorn de la qüestió nacional els diversos sectors del valencianisme, superant les divisions polítiques Durant una segona època 24 de març a 15 de setembre de 1923 es convertí, en canvi, en portaveu de nuclis valencianistes catalanitzants i prorepublicans Hi collaboraren també escriptors socialistes, com Escandell i Buil Els seus inspiradors principals foren Tomàs i Martí, Pizcueta i Almela i Vives

Estudià a les acadèmies de Frank Marshall i d’Enric Granados, de Barcelona Debutà el 1908, i el 1912 es presentà al Liceu amb Romeo et Juliette , de Gounod El mateix any estrenà Liliana , d’Apelles Mestres, i el 1914 fou la protagonista en l’estrena de Maruxa , d’Amadeu Vives, paper que cantà molts cops En retirar-se dels escenaris prematurament 1935, exercí una destacada tasca docent

Germana de Josep Sebastià Pons Residí molts anys a París obtingué la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Perpinyà del 1964 Publicà els reculls de poemes Aigües vives 1932, Lluita amb l’àngel 1938 i La gerra al sol 1965 i collaborà a la revista “Tramontane” 1956-65 Deixà un llibre, inèdit, sobre texts populars del Rosselló, poemes en prosa i una biografia inacabada sobre JS Pons