Resultats de la cerca

Retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi, de Lluís Borrassà, de vers el 1395, conservat al convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès La seva estructura encara és deutora del tipus de retaule de la segona meitat del segle XIV BSFL – GSerra Al llarg del primer gòtic internacional l’arquitectura del retaule va experimentar una evolució força important, que es reflecteix clarament en els textos dels contractes El retaule de “fuyloles” pintades amb apòstols, verges, sants i altres imatges i una fusteria relativament senzilla, pròpia de la segona meitat del segle XIV, es transforma…

L’escut de la població a la font de Mitja Vila 1519 ECSA – GSerra La història De domini eclesiàstic, l’origen de la Selva es remunta a la carta de poblament atorgada per l’arquebisbe Hug de Cervelló a favor dels habitants del que aleshores s’anomenava Villa Constantina 1164 o 1165, situada a l’extrem septentrional del terme de Constantí Al final del segle XII, el lloc ja era en possessió de la pabordia, principal dignitat canongial de la seu de Tarragona La vila romangué sota el domini dels pabordes fins a la supressió d’aquesta dignitat el 1410 dos anys després passava a ser de…

Dibuix del claustre del convent de Montsió al segle XIX a l’emplaçament primitiu, al barri de Santa Anna de Barcelona ADB - LRigalt Al llarg de la història, la destrucció causada tant per l’acció de la natura com per la dels homes, ha posat en perill la pervivència de molts monuments Alguns s’han salvat, sovint parcialment, perquè han estat traslladats a un altre indret i això fa que encara perdurin, moltes vegades sense algunes de les característiques que els correspondrien però encara amb prou elements genuïns El creixement de la ciutat i del bé comú també intervenen en aquests processos de…

Caràcters microscòpics principals de les artonials i les opegrafals Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol A Arthothelium crozalsianum artonials dos ascs piriformes i una ascòspora mural B Opegrapha calcarea opegrafals asc jove i asc madur, amb ascòspores septades C Schismatomma pieconianum opegrafals asc i dues ascòspores D Dirina ceratoniae opegrafals dos ascs i dues ascópores Biopunt, original de Mireia Giralt Aquest ordre comprèn líquens amb ascocarps del tipus pseudoteci, que no presenten parateci veritable Entre els ascs hi ha parafisoides…

Adaptació al medi terrestre les plantes vasculars Origen i desenvolupament de les plantes al llarg dels diversos períodes geològics El gruix de les corresponents línies expressa la importància quantitativa del grup, i la llargada el seu període de presència sobre la Terra Maber, a partir de Strasburger A la introducció dedicada als briòfits és evocada l’aventura que, per a l’evolució de les plantes, representà l’adaptació a un medi radicalment nou, el medi terrestre, i com resolgueren el problema els tres grans grups bàsicament terrestres dits també embriòfits que són els briòfits, els…

Els diminuts entoproctes, confosos durant molt de temps amb els briozous, viuen installats en substrats submergits L’exemplar de la fotografia, de l’espècie Loxocalyx leptoclini vist al microscopi electrònic d’escandallatge, viu generalment damunt d’un ascidiaci Xavier Turón Etimològicament, la paraula entoprocte entos , dins proctos , anus vol dir que l’anus s’allotja dins la corona tentacular Aquest és el caràcter més distintiu d’un grup de petits animals —difícilment visibles a ull nu 0,5 a 5 mm d’altura— tentaculats, sèssils i en molts aspectes similars a un lofoforat típic Se n’han…

Dos conjunts d’altiplans i serralades es despengen dels contraforts dels Pre-pirineus orientals i, en direcció N-S, penetren profundament en àrees que, latitudinalment i altitudinalment, ja són plenament mediterrànies, tot abraçant entre ambdós la gran conca del Llobregat-Cardener Aquests dos sistemes vertebren el territori anomenat auso-segàrric, el sector ausònic l’un, el més oriental, el sector segàrric l’altre, el més occidental Els dos sectors són semblants i ben diferenciats dels territoris que els envolten, però una continentalitat netament més acusada de l’occidental hi introdueix…

El pic d’Aneto i part de la seva glacera, mostrant diferents esquerdes Ernest Costa La vall de Benasc 11, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus La vall de Benasc coincideix amb el curs alt de l’Essera i comprèn els relleus més alts i vigorosos dels Pirineus centrals S’articula en diferents valls afluents entre les quals destaquen la d’Estós, pel marge dret, i la de Vallhiverna, per l’esquerra Al nord limita amb l’imponent alineació muntanyosa que fa la divisòria d’aigües entre els dos vessants dels Pirineus i que s’estén aproximadament des de la Forca de la…

Imatge hivernal de la llacuna de la Massona, amb el fons de les muntanyes de la Garrotxa i el Ripollès Oriol Alamany Els Aiguamolls de l'Alt Empordà 14, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Situats a l’extrem oriental de la plana empordanesa, els aiguamolls de l’Alt Empordà constitueixen la segona zona humida en importància del Principat Tot i la seva considerable extensió, l’àrea actual és tan sols una petita resta del que en altre temps fou una molt vasta zona marjalenca que s’estenia per gairebé tota la part baixa de l’Empordà, envoltant el massís…

Els quelonis En els jaciments neògens catalans, no hi són escasses les restes de quelonis fòssils Els més ben representats són els testudínids, que presenten algunes espècies de dimensions gegantines La de la fotografia, Cheirogaster = Geochelone perpiniana , fou trobada als jaciments del Pliocè inferior de Perpinyà i ateny dimensions pròximes a l’alçària d’un home Denis Serrette / MNHN París Als Països Catalans trobem restes de quelonis pertanyents a les famílies dels quelònids Chelonidae , trioníquids Trionychidae , caretoquèlids Charettochelydae i testudínids Testudinidae L’únic…