L’escut de la població a la font de Mitja Vila (1519).
ECSA – G.Serra
La història
De domini eclesiàstic, l’origen de la Selva es remunta a la carta de poblament atorgada per l’arquebisbe Hug de Cervelló a favor dels habitants del que aleshores s’anomenava Villa Constantina (1164 o 1165), situada a l’extrem septentrional del terme de Constantí. Al final del segle XII, el lloc ja era en possessió de la pabordia, principal dignitat canongial de la seu de Tarragona. La vila romangué sota el domini dels pabordes fins a la supressió d’aquesta dignitat el 1410; dos anys després passava a ser de la senyoria directa de l’arquebisbe.
Vista aèria d’aquest nucli urbà, exemple de trama de tipus ortogonal.
ECSA – J.Todó
La institucionalització del municipi sembla haver estat bastant precoç: a l’inici del segle XIII es decidí instituir dos jurats com a assessors del batlle del paborde. En un moment indeterminat de la dècada del 1390 s’optà per designar tres jurats: un de cada mà. Hi havia configurats dos consells: el Consell General i el Consell Especial, aquest compost per trenta consellers (deu de cada mà). El Consell General solia ser convocat al fossar o davant el portal de l’església; les reunions de l’Especial es feien a la casa del Comú, d’origen i emplaçament incerts. El 1472 el municipi obtingué, mitjançant privilegi, la possibilitat d’intervenir en l’elecció del batlle.
La Selva fou lloc de celebració habitual de les assemblees dels representants de la Terra, germen de la Comuna del Camp de Tarragona. Aquest singular organisme té el seu origen al final del segle XIII, moment en què diverses viles del Camp s’agruparen per fer front a les demandes fiscals de la Corona. Fou, justament, a l’època de Pere el Gran quan els selvatans protagonitzaren un episodi de rebel·lió antifiscal, arran del subsidi demanat per a la campanya de Sicília, que portà a l’assalt del castell del Rei de Tarragona (1282). A partir de la dècada del 1340 proliferaren els afers en els quals van haver d’intervenir els síndics dels pobles, arran del pagament de les exaccions reials o relacionats amb els diferents plets que en derivaren, com el referent al bovatge, impost rescatat el 1347. Els anomenats comuners, en un principi simples recaptadors de les talles comunals, a partir de mitjan segle XV assumiren la direcció de l’organisme, càrrec que d’ençà d’aleshores fou sovint exercit per prohoms de la Selva.
Els selvatans obtingueren del paborde els drets d’empriu damunt les aigües i altres recursos del terme veïnal de l’Albiol (1219). L’aigua amb què s’abastia la vila provenia de la Font Major d’aquell lloc, que era canalitzada per la riera de la Selva, des de la resclosa del mas Ripoll, cobrint uns 6 o 7 km. Sovint calgué defensar l’empriu damunt aquesta aigua, cosa que fou motiu de friccions amb aquell lloc.
La vila tenia 506 focs el 1339. La Pesta Negra hi devia haver tingut una forta incidència, tot deixant una gran quantitat de terres incultes. Les dades dels fogatjaments no fan sinó mostrar una tendència demogràfica a la baixa: si bé al llarg dels anys 1350-70 hi havia encara més de 400 focs, posteriorment s’hi registren 319 (1378) i 227 (1414), una tendència decreixent que, pel que sembla, començà a capgirar-se al final del segle XV, amb un increment d’una cinquantena de focs respecte a la xifra del 1414.
Domiciliats a la Selva –preferentment a la part alta– hi havia diversos nobles de baix rang, com els Vallcorba, els Vilanova i els Montoliu, molts d’ells emparentats, que eren titulars de petites senyories del Camp, com els Garidells, Peralta, Monnars, Cocons… Els jueus apareixen documentats sobretot a la primera meitat del segle XIV, època en què també s’hi detecta la presència d’alguns sarraïns. La comunitat jueva no arribà a tenir, però, categoria d’aljama, perquè el nombre de famílies no degué passar de cinc o sis. Les notícies disponibles fan referència sobretot a jueus de fora que anaven a fer transaccions a la vila. L’únic col·lectiu religiós existent a l’època era la comunitat de preveres.
Al terme es conreaven cereals, oliveres, vi-nya, garrofes, figues, avellanes… Ja des del segle XIV es té esment de la plantació de moreres; també es cultivava roldor, amb el qual devien proveir-se les adoberies situades fora vila, prop de la riera. El conreu de l’avellana s’incrementà al llarg del segle XV, fins a arribar a justificar el cobrament del corresponent delme. Els drets d’emprius sobre l’Albiol impulsaren dues activitats: la fabricació de moles esmoladores, a partir de l’explotació de les pedreres del Grau –moles que eren dutes a Tarragona i Salou per a ser exportades–, i la mineria, basada en els jaciments d’argent i alcofoll localitzats al terme de l’Albiol i la vall de la Selva, que propicià la creació de societats de minaires (segle XIV). De les diverses manufactures existents a la vila, l’olleria adquirí força notorietat, com ho prova la pervivència fins als nostres dies d’un carrer anomenat dels Ollers; al final del tres-cents es documenten més d’una vintena d’obradors. Al segle XIV, una altra activitat destacada fou la fabricació de ballestes. A banda de pellissers i adobadors, també hi ha documentats alguns oficis tèxtils (calceters, teixidors i seders) i vidriers i saboners. Però fins a l’època moderna no es pot parlar de confraries enteses com a corporacions d’oficis. La Selva arribà a disposar de nou molins: quatre a la riera, tres sobre la vila, fora del clos, a l’anomenat camí dels Molins (un dels quals fou refet el 1346), i dos més a l’interior. Tots aquests molins eren bladers, llevat d’un de la riera, reconvertit en draper el 1424. A banda, també hi havia molins d’oli.
Hi havia establert un dia de mercat setmanal (dijous), ja vigent al segle XIV. La mostassaferia fou instituïda el 1345, només un any abans de la concessió a la vila del pes de la farina pel paborde Roger de Miralpeix. L’esmentat mercat fou confirmat en temps de Ferran II (1503), durant el regnat del qual també s’autoritzà a celebrar-hi una fira quinzenal al mes d’octubre, que començava el dia de Sant Simó i Sant Judes.
La configuració urbanística
La vila medieval respon clarament a una estructura vial que té com a eix principal el Carrer Major (orientat en sentit SE-NW), que devia ser l’antic camí de pas entre Tarragona i les muntanyes de l’Albiol, és a dir, la vella ruta de mar a muntanya. El primer recinte, configurat a redós del castell i l’església, devia abraçar la part més alta de la vila fins als carrers actuals de la Gentil i el Vellet i de Sensmudanya. El segle XIII marcà una etapa d’expansió urbana, amb la creació d’una vila nova, extramurs (sector del raval de Sant Pau), que després del 1300 ja no prosperà. Per aquesta mateixa època, es fa esment de la pobla creada sota el Portal Jussà, corresponent a l’eixamplament de la vila per llevant, a partir de la formació de diversos carrers transversals a banda i banda del camí de perllongació del Carrer Major. La traça resultant d’aquest eixample era de tipus ortogonal.
En el marc de la guerra contra Castella, es plantejà la necessitat de reformar les fortificacions. Així, entre el 1359 i el 1364 s’emprengué la reparació d’algunes parts del castell del Paborde, i a partir del 1374 es devia iniciar la construcció de les noves muralles (amb el corresponent vall), enllestides al principi del segle XV. El nou recinte emmurallat passà a englobar tot l’eixample –la part baixa de l’actual nucli antic–, incloent-hi l’hospital. Hom bastí torres de planta rectangular coronades per merlets espitllerats. La vila continuà tenint dos portals principals situats als extrems del Carrer Major: el Sobirà (o d’Amunt) i el Jussà (o d’Avall).
La Selva del Camp. 1 els Ponts (aqüeducte); 2 hospital i capella de Sant Jaume i Santa Llúcia; 3 font de Dalt; 4 font de Mitja Vila.
J. Morelló
Consta l’existència de tres forns de pa, com ha quedat reflectit en la nomenclatura d’alguns carrers. A l’actual Plaça Major hi havia el sitjar, almenys des del final del segle XIV. La carnisseria era situada prop del portal que anava al barri de la Vilanova i al fossar. El proveïment d’aigua es feia, com ja s’ha dit, des de la Font Major de l’Albiol. La mateixa vila era travessada per un rec que, al principi del segle XIII, es va cobrir en el seu tram superior. El 1326 es plantejà una discòrdia entre els usuaris d’amunt, que volien el rec descobert, i els d’avall, que el volien tapar; la sentència arbitral dictada pel paborde (1327) disposà mantenir cobert el tram objecte del litigi, en canvi, però, de deixar obertes tres piques. La mateixa concòrdia establí la construcció de sengles rentadors vora els portals Sobirà i Jussà. Del 1448 data la construcció d’una font al costat del castell, a càrrec del mestre tarragoní Joan Marí.
L’església parroquial de Sant Andreu era prop del castell. L’anterior a la del cinc-cents devia ser romànica en el seu conjunt, però amb afegits posteriors: hom té esment de la construcció d’un nou cloquer (1347) i de diverses capelles al llarg del segle XIV. El cementiri era al costat de l’església, tot ocupant part de dins del temple actual. El barri de la Vilanova tingué la seva pròpia església, dedicada a l’apòstol sant Pau, potser bastida damunt les ruïnes d’una ermita.
La Selva tingué successius emplaçaments hospitalaris. L’antiga casa de malalts fou substituïda, al final del segle XIII, per un altre edifici hospitalari situat fora el portal d’Avall, on després (segle XVII) es construí l’església de Sant Agustí. Pels volts del 1330 s’inicià l’edificació d’un nou hospital, a l’actual carrer del mateix nom, el qual va perdurar fins a mitjan segle XIX. A la seva vora s’erigí l’església o capella de Sant Jaume i Santa Llúcia (avui rehabilitada com a auditori).
Dins el terme es localitzen dues ermites: la de Sant Pere, documentada des de mitjan segle XIII, i la de Paretdelgada, aixecada damunt les restes d’una vil·la romana, on hi ha constància de diverses obres de reforma realitzades al llarg del XIV. A la vila no es conserva cap palau o casa patrícia d’època medieval; tanmateix, en algunes cases s’han trobat restes d’arcades i finestres gòtiques, com a l’actual edifici de l’Ajuntament. Queden les restes del castell i algunes bestorres –bastant alterades– de la muralla del tres-cents, a la banda de ponent (raval de Sant Rafael) i a la part baixa. Les excavacions dutes a terme al castell (estiu del 1986) permeteren destriar una edificació antiga (del segle XII) d’una altra estructura afegida més tard (segle XIV), potser en relació amb la notícia esmentada abans. Pels diferents inventaris dels segles XIV i XV coneixem algunes de les estances que hi havia, com ara el graner i diversos cellers que contenien tota mena de mesures i recipients per al cobrament i l’emmagatzematge de les rendes satisfetes en espècie. La part de migjorn es va veure afectada per la construcció de l’església al final del cinc-cents. Del primitiu temple sols subsisteix el pany de paret que estava unit amb el castell. Fins el 1538 es mantingué dempeus un edifici conegut amb el nom de l’Almudaina (a l’actual carrer de Sensmudanya). Documentat almenys des del segle XIV, aquest edifici passà a ser, pel que sembla, la casa dels pesos i mesures.
Al capdamunt de la vila romanen alguns vestigis de les infraestructures de l’antiga conducció d’aigües, com són els Ponts, aqüeducte amb dues arcades originari del segle XIII, i el molí del Rovellat (restaurat el 2000), del qual sols es conserva el cacau. A la riera de la Selva es localitzen altres restes dels antics molins, així com l’anomenat Pont Alt, antigament Pont Major, ja documentat al principi del segle XIII i refet, com altres elements de la mateixa conducció, al XVI.
Bibliografia consultada
Fort i Cogul, 1934; Iglésies, 1956; Fort i Cogul, 1964 i 1975; Pié, 1984 [1899-1913]; Mazaira i altres, 1987; Murgadas – Soronellas, 1990; Ramos, 1993-94; Morelló, 1994 i 1997; Piñol, 2000.