Resultats de la cerca
Es mostren 66 resultats
historicisme
Filosofia
Terme que designa doctrines filosòfiques diverses que hom pot caracteritzar per llur tendència a reduir la realitat humana a la seva condició històrica.
Pròpiament el corrent historicista correspon al començament del s XX i fou configurat sobretot per ETroeltsch i KMannheim, però hom en pot trobar clars antecedents en Giambattista Vico i, posteriorment, en autors com Hegel, Comte, Lvon Ranke, Marx i Dilthey història Tot establint que la natura —i sobretot la natura humana— és essencialment històrica la història és condició i àdhuc causa determinant de la gènesi de tot valor i tota ètica, l’historicisme segueix, metodològicament, el principi que els fets humans han d’ésser estudiats només en relació amb llur context històric…
Bèrgam
El baptisteri de Bèrgam, situat dins del conjunt monumental de la ciutat
© Corel Professional Photos
Ciutat
Ciutat de Llombardia, Itàlia, capital de la província de Bèrgam, als contraforts dels Alps.
Situada entre les valls dels rius Brembo i Serio, és un actiu centre agrícola cereals, fruita, vinya, hortalisses, comercial i industrial metallúrgia, indústria tèxtil, del paper, de productes químics, mecànics i elèctrics i del ciment És un nus de carreteres i de ferrocarrils La ciutat és formada per dues parts la baixa , més moderna, al pla, i l’ alta , més antiga, situada sobre un turó, en la qual sobresurten la catedral 1459-1650, amb façana del segle XIX, l’església de Santa Maria Maggiore 1132-1400 i la Capella Colleone 1476, obra mestra de Giovanni Antonio Amadeo, que conté importants…
anatomia patològica
Anatomia
Branca de l’anatomia que estudia les modificacions anatòmiques aparegudes als òrgans i als teixits com a conseqüència dels agents morbosos i que són detectables a ull nu o observades solament amb l’ajut del microscopi.
El seu origen és relativament tardà en la història de la medicinaCorrespon a Giambattista Morgagni 1681-1771 el mèrit d’haver fet notar en la seva obra De sedibus et causa morborum que les modificacions funcionals provocades per les malalties són acompanyades per alteracions morfològiques en els òrgans Rudolf Virchow, al final del s XIX, establí les bases de l’anatomia patològica moderna en atribuir a les cèllules i substàncies intercellulars l’essència de les alteracions patològiques L’anatomia patològica presenta dos aspectes fonamentals un d’autòptic i un altre de quirúrgic Al…
decadentisme
Visió irònica del decadentisme : Jaume Sabartés, “poeta decadent" , per Picasso
© Fototeca.cat
Art
Literatura
Tendència sorgida a França en 1880-90 que es manifestà en la literatura, l’estètica i la moral.
Partia de la consciència d’ésser a la fi d’una civilització i a l’inici d’un període decadent La justificació del terme i l’actitud partien de la teoria de Giambattista Vico sobre els fluxos i els refluxos de la història, l’estudi de Montesquieu sobre la grandesa i la decadència de l’imperi Romà i la inquietud rousseauniana de retrobar l’estat de natura primitiva El decadentisme comportava sentiments d’inseguretat, cansament, tedi byronià i afecció a la mort, propis del Romanticisme, i centrava l’atenció en les cultures exòtiques i antigues l’hellenisme i el darrer període de l’imperi Romà…
Orsini
Família romana güelfa, molt influent a la Santa Seu des de la darreria del segle XII al segle XVIII, i adversària de la família gibel·lina, Colonna.
El primer membre ben conegut és Giacinto Bobo-Orsini , que esdevingué papa amb el nom de Celestí III i afavorí especialment el seu nebot, Orso di Bobone El nebot d’aquest, Matteo Rosso mort el 1246, fou senador de Roma i defensà la ciutat contra l’emperador Frederic II 1241, aliat dels Colonna L’antagonisme amb aquesta família fou continuat per Giovanni Gaetano Orsini , que esdevingué papa amb el nom de Nicolau III El fracàs de la Santa Seu davant Felip IV de França afavorí els Colonna i dividí els Orsini, car el cardenal Napoleone Orsini feu costat al candidat dels francesos al papat, que…
Bernardo Pasquini
Música
Compositor, organista i pedagog italià.
Vida El 1650 residia a Roma, on tingué com a professors Antonio Cesti i Loreto Vittori El 1663 fou nomenat organista de Santa Maria Major, i, des del 1664 fins a la seva mort, exercí el mateix càrrec a Santa Maria in Aracoeli Per la seva reputació com a instrumentista i compositor, es guanyà el patrocini de personatges com la reina Cristina de Suècia, el príncep Colonna, el cardenal Pietro Ottoboni i, sobretot, el príncep Giambattista Borghese El 1706, juntament amb Alessandro Scarlatti, ingressà a l’Acadèmia Arcadia, on degué conèixer GF Händel Viatjà a la cort de Leopold I a…
Adonis
Mitologia
Divinitat mitològica.
Per als pobles mediterranis, Adonis significà la personificació de la mort i la resurrecció periòdica de la natura i l’encarnació de la primavera Originat a Síria i a Fenícia i conegut a Mesopotàmia, el culte d’Adonis fou practicat d’antuvi sota el nom de Tammūz, associat a Ištar o Astarte fins que, al s VII aC, fou adoptat pels grecs, després d’haver estat modificat diversament a Egipte i a Xipre La mitologia grega prengué com a nom propi l’apellatiu semític adon ‘senyor’ i el presentà com un personatge de gran bellesa, fill de Cinires, rei de Creta, i de Mirra, que fou transformada en arbre…
escola veneciana
Venècia , de Il Canaletto (1697-1768), un dels màxims representants de l’últim període de l’escola veneciana
© Corel Professional Photos
Art
Escola de pintura que es desenvolupà a Venècia del segle XIV al XVIII.
Durant el s XIV i fins a mitjan s XV es mantingué a tot el Vèneto la tradició bizantina o maniera greca que s’havia desenvolupat i enriquit amb noves aportacions des de l’alta edat mitjana La influència, primer, de l’escola florentina a través de l’obra que Giotto executà a Pàdua i l’acceptació, després, de l’estil gòtic internacional, introduït a Venècia per Gentile da Fabriano, determinaren el canvi de direcció dels artistes venecians cap a les formes renaixentistes Entre els representants d’aquesta primera etapa cal citar Paolo i Lorenzo Veneziano, Iacobello del Fiore, Iacopo i Gentile…
Manuel Milà i Fontanals
Literatura catalana
Filòleg, historiador de la literatura i poeta.
Vida i obra Germà petit de Pau Milà El 1827 es traslladà amb la família a Barcelona Estudià filosofia al seminari de Barcelona i a Cervera, i es llicencià en dret 1841 i es doctorà en lletres 1845 a la Universitat de Barcelona El 1836, incorporat al romanticisme liberal dominant a Barcelona, al voltant de Josep ↑ Andreu i Fontcuberta , que devers el 1839 abandonà per abraçar-ne el conservador, publicà una professió de fe romàntica a “El Vapor”, que el 1838 recollí, amb un estudi sobre el teatre antic castellà, diversos poemes, composicions en prosa i el poema dramàtic “Fasque Nefasque”, dins…
filosofia italiana
Filosofia
Filosofia produïda dins l’àmbit cultural italià.
L’aparició de l’italià com a llengua filosòfica està estretament unida al sorgiment de les actituds de pensament que hom acostuma a designar com a modernes És tant la llengua emprada per Maquiavel 1469-1527 com la que generalment utilitza Galileu alilei 1564-1642 en les obres divulgatòries de la seva tasca científica En tots dos casos la tria de l’italià com a mitjà d’expressió era determinada per propòsits polítics i estratègics Maquiavel és un propagandista de la unitat italiana i Galileu vol alliberar-se de les barreres que imposava la influéncia eclesiàstica En aquest sentit, cal recordar…