Aquest mapa exemplifica de manera sumària l’univers complex de les arts populars. Aquests objectes han estat i són elaborats per un artesanat especialitzat que amb el seu enginy ha conferit valor artístic a uns artefactes primordialment utilitaris, tant des d’un punt de vista pràctic com simbòlic. Són obres generalment anònimes, però vinculades a tradicions locals o nacionals. A banda del seu àmbit geogràfic, les arts populars es poden classificar en relació a la seva configuració, ornamentació i destinació.
Quant a la configuració, la gamma de materials i tècniques és amplíssima i comprèn un nombre incomptable de procediments: de l’art plomari (fig. 1 del mapa) a la forja (fig. 2), de l’arquitectura (fig. 3) a l’orfebreria (fig. 4), ceràmica (fig. 5), cistelleria, vidrieria, talla (fig. 6), pintura, teixits (fig. 7), brodats, puntes, estampació, gravat (fig. 8), paper retallat (fig. 9), etc., sense oblidar l’elaboració d’aliments cerimonials, com certs dolços (fig. 10) i altres arts fungibles com l’art floral.
L’ornamentació sol consistir en estilitzacions geomètriques de motius vegetals o animals amb què l’artista omple tot l’espai de la peça, com a manifestació de l’ horror vacui. Certs temes o motius es repeteixen sobre diferents suports en àrees geogràfiques i períodes molt extensos. Un dels exemples més emblemàtics és la rosa de sis fulles encerclada, que es troba des del Pròxim Orient fins a l’Europa occidental, i des de peces etrusques fins a contemporànies. Pel que fa a la imatgeria (fig. 11), en general es tracta de divulgacions d’obres anteriors que per alguna raó, per exemple la seva eficàcia ritual, tenen èxit entre el públic i es repeteixen constantment. L’art popular té també un important vessant satíric i de crítica social que s’expressa en la ridiculització de certs estereotips.
Finalment, no s’ha d’oblidar que molts d’aquests objectes han estat creats com a utensilis per a les activitats habituals de les persones a qui anaven destinats. En ocasions eren fabricats per gent del mateix ofici en estones de lleure, com és el cas de l’art pastorívol. Un apartat remarcable és el del transport: carros, embarcacions (fig. 12), arreus i guarniment d’animals, etc. També hi ha tot un univers d’objectes relacionats amb la llar, des d’elements arquitectònics (fig. 13) fins a mobiliari (fig. 14), estris i parament domèstic, sense oblidar la indumentària (fig. 15). Un darrer apartat important és també el dels objectes destinats a funcions cerimonials (fig. 16), màgiques o religioses.
El concepte d’“arts populars”
L’interès per les arts populars no es manifestà fins a la segona meitat del segle XIX. Ara bé, la formulació de l’existència d’unes “arts populars”, per contrast amb el que es coneix com a “belles arts”, aparegué a Europa a l’època del Romanticisme, al final del segle XVIII i el començament del XIX. Això s’esdevingué quan es traspassà a les arts figuratives el concepte romàntic de “popular”, aparegut prèviament en el terreny literari.
El terme “popular” s’aplicava a aquella poesia, cançó, faula, llegenda, etc., que es transmetia oralment entre les persones de les classes socials més pobres, sobretot la de les àrees rurals, on es creia que es conservava amb més puresa.
El punt de partida d’aquesta perspectiva es troba en el filòsof italià Giambattista Vico (1668-1744), que veié en la poesia homèrica l’expressió de la creativitat de tot un poble. En canvi, per a l’alemany Johann Herder (1744-1803) poetes com Dant i Shakespeare s’havien de considerar “poetes populars” en tant que la seva font d’inspiració provenia de l’ànima del poble i elaboraven, partint d’aquesta, una poesia nacional.
Més endavant, l’espanyol Menéndez Pidal (1869-1968) establí una distinció entre “tradicional” i “popular”. Per a ell, la popularitat d’un cant no depèn del seu origen o de la seva forma, sinó del seu ús. És popular, per tant, aquella obra que el poble pren com a seva.
Això fou tardanament aplicat a les arts figuratives per historiadors de l’art com Alois Riegl, que fou el primer a reconèixer la dignitat de l’art elaborat per les classes populars. Paral·lelament, es produí entre artistes i amants de l’art un corrent d’aproximació i curiositat pels objectes artístics creats pel poble, de manera que aquests entraren a formar part del discurs estilístic de les “belles arts”. L’inici d’aquesta inflexió cal buscar-lo en el moviment artístic prerafaelita del final del segle XIX, que incorporà, a la seva iconografia preferida, objectes originaris de l’artesanat medieval. A més dels artistes, els moviments nacionalistes, intel·lectuals i polítics manifestaren també el seu interès a exaltar l’art popular com l’expressió d’una cultura única, original i diferenciada que il·lustrés el seu projecte polític. Amb aquest objectiu sorgiren els primers museus d’arts populars, de folklore i etnogràfics.
Ja en ple segle XX, el concepte de “cultura popular” va ser revisat per l’italià Gramsci (1891-1937) i els seus seguidors, que reivindicaren la genuïnitat de la cultura popular i denunciaren l’intent d’apropiació d’aquesta per les classes dirigents o hegemòniques.
A partir de la crítica gramsciana es pot afirmar que l’art popular es distingeix perquè s’ha produït en una realitat històrica i social diferenciada. Aquesta realitat és la de les classes populars, dintre de les quals la creativitat humana es desplega en el vessant estètic, en l’expressió dels sentiments, però primordialment en el seu vessant pràctic, cosa que no exclou les necessitats magicoreligioses. Llavors, un poema o un objecte d’art produït en un context social popular ho continua essent malgrat que el poderós se n’apropiï, per exemple, quan un terratinent l’exposa en un saló de la seva mansió.