Resultats de la cerca

Cap de comarca, Alcoi La comarca, físicament prou diversa, comprèn dues unitats la part meridional de les valls d’Alcoi a l’E i la foia de Castalla al S Nogensmenys, l’abrupte conjunt queda involucrat sobre les serralades prebètiques i subbètiques valencianes, i llurs terres sobrepassen, a gairebé la totalitat, els 500 m d’altitud, amb moltes valls trencades i escasses planes La conca del riu d’Alcoi —oberta vers el Comtat— és tancada per les serres de Mariola Montcabrer 1389 m al NW, de Biscoi a l’W, del Carrascar d’Alcoi o de la Font Roja Manejador 1352 m i la Carrasqueta 1226 m al S i els…

Aquesta part és consagrada als minerals que apareixen als Països Catalans i que són objecte d’explotació possible, històrica o actual, i també a les roques que tenen un destí industrial Aquestes darreres són definides i tractades específicament en el darrer capítol de la part quant als primers, la resta dels capítols s’ocupen de tots aquells minerals que s’exploten per aprofitar-ne un determinat component, tant si és metàllic com si és un àcid o una sal, i que per això precisaran posteriorment un tractament mineralotècnic més o menys complex El plantejament dels capítols es basa en la…

Correspon a un sector dels corredors del Sistema Subbètic valencià i té com a eix fisiogràfic el riu Verd dit també de Castalla o de Montnegre La foia és tancada, al nord, per les serres del Reconco 1206 m, de Biscoi 1164 m i del Carrascar d’Alcoi 1352 m per llevant, la Carrasqueta, el cabeç del Corbó, les serres de Vivenç i de la Gralla i la penya Roja 1266 m fan partió amb la canal o foia de Xixona Al sud-oest s’alcen el cònic Maigmó 1296 m amb el Montcatí 1098 m i la serra de l’Arguenya 1228 m, amb la penya de l’Àguila 1050 m a l’oest La majoria de les crestes són nummulítiques, mentre…

Poden ésser criats en règim d’estabulació i de pastura, i són alimentats sobretot a base d’herba fresca, farratge i palla La ramaderia de zebres és molt estesa a la República Sud-africana, sobretot després de l’obtenció del zebró o híbrid entre els cavalls i les zebres, amb la força d’aquells i la resistència d’aquestes a les malalties tropicals La ramaderia d’ases, someres i muls, animals sobris i resistents, ha experimentat una gran minva a causa de l’expansió de la maquinària agrícola i del desenvolupament dels mitjans de transport, i només n'hi ha a les regions poc desenvolupades Els…

El terme fou aplicat per primera vegada per Heròdot, al segle V aC, a la plana alluvial a través de la qual els canals ramificats del Nil desguassen a la mar en el seu mapa la regió tenia forma triangular, com la lletra grega delta Actualment, però, és emprat per a designar la totalitat dels dipòsits formats, tant per sobre com per sota del nivell de l’aigua, a la desembocadura d’un riu o prop d’aquesta Molt pocs d’aquests dipòsits tenen forma triangular, i la deposició és molt brusca, per a la disminució de la velocitat del riu La forma és determinada per una sèrie…

El ratolí mediterrani Mus spretus es caracteritza perquè té la cua prima uniformement a diferència del ratolí domèstic, que la té ampla a la base i marcadament més curta que el cos També té el cap petit i arrodonit, i els ulls i les orelles petites Les mesures corporals són les següents 69-91 mm de cap i cos, 52-73 mm de cua, 15,5-18 mm de peu posterior, 12,5-15 mm d’orella el pes és de 8,5-17,5 g Javier Andrada És un animal petit i esvelt La coloració general correspon al tipus salvatge La part dorsal és gris marró clar amb tons grocs de vegades es pot confondre amb la d’un ratolí de bosc…

El repicatalons Emberiza schoeniclus és, dels moixons palustres, un dels més fàcils de reconèixer, a l’estiu, pel contrastat color del plomatge que mostra l’exemplar mascle del dibuix A l’hivern es torna desdibuixat, marronós La femella conserva la bigotera blanca, però té el cap brunenc i les parts inferiors ocres Marisa Bendala Emberiza schoeniclus Aquesta espècie s’observa en el decurs de tot l’any a la major part dels marjals litorals dels Països Catalans Certament que era molt estesa fa uns anys, però la degradació a què han estat sotmesos aquests ambients ha fet que a l’actualitat…

Àrea de nidificació de l’arpella vulgar Circus aeruginosus , en verd i de l’esparver d’estany Circus cyaneus , en taronja als Països Catalans Maber, original dels autors Aquesta espècie nidifica d’una manera molt localitzada per tots els Països Catalans i és, a més, un migrador i hivernant comú Al Rosselló s’estima que crien unes 4 parelles als estanys de Canet i Salses, i que hi arriba a l’hivern una màxima de 10 individus A Catalunya es reprodueixen al voltant de 6 parelles, entre els aiguamolls de l’Empordà, el delta de l’Ebre i determinades localitats del Segrià Hom coneix que…

El cabussó collnegre Podiceps nigricollis en plomatge d’estiu, com a la fotografia d’aquest exemplar del delta del Llobregat, és molt característic pel coll negre, les plomes negres del capell i les daurades de darrere els ulls A l’hivern, tot ell és menys acolorit i pot confondre’s, per la mida 28-31 cm, amb el rar cabussó orellut P auritus Noteu també, la lleugera curvatura del bec Ramon Torres Migrador i hivernant escàs, però regular al Rosselló, on se’n troben petits grups en estanys litorals, especialment el de Salses, i més rarament a l’embassament de Vilanova de la Raó…

El territ variant Calidris alpina és el més comú, al nostre país, dels escolopàcids Sobretot a l’hivern, és prou semblant al territ bec-llarg, bé que una mica més petit 16-18 cm L’exemplar illustrat procedeix del delta del Llobregat Ramon Torres És el territ més comú al territori estudiat Abunda durant les migracions, sobretot a la tardor, i a l’hivern és molt escàs i irregular, llevat del delta de l’Ebre i els marjals del migjorn valencià, on és comú La migració de primavera al delta de l’Ebre comença ja el febrer, però no s’observa a la resta del nostre litoral fins a la meitat de març La…