El repicatalons (Emberiza schoeniclus) és, dels moixons palustres, un dels més fàcils de reconèixer, a l’estiu, pel contrastat color del plomatge que mostra l’exemplar mascle del dibuix. A l’hivern es torna desdibuixat, marronós. La femella conserva la bigotera blanca, però té el cap brunenc i les parts inferiors ocres.
Marisa Bendala.
(Emberiza schoeniclus). Aquesta espècie s’observa en el decurs de tot l’any a la major part dels marjals litorals dels Països Catalans. Certament que era molt estesa fa uns anys, però la degradació a què han estat sotmesos aquests ambients ha fet que a l’actualitat es trobi molt més localitzada.
La població nidificadora, que és sedentària, viu a les zones aquàtiques del Rosselló, l’Alt i el Baix Empordà, el Maresme (on es troba en perill de desaparèixer), els deltes del Llobregat i de l’Ebre, les conques del Vinalopó i del Segura (on és sedentari, però molt rar) i s’albufera de Mallorca. Sembla que es reprodueix també, encara que s’ignora si ho fa regularment, a Utxesa (Segrià) i a l’embassament del Pas (Baix Cinca), i és possible que encara ho faci a l’albufera de València, on és raríssim a l’època de la cria, el marjal de Xeresa (Safor), localitat on es va veure un mascle cantant a la primavera, i en algunes localitats de Mallorca, especialment s’albufereta de Pollença.
Generalment, és un hivernant i migrador regular i abundós, i durant aquest temps se l’observa a moltes localitats de la costa i de l’interior de tots els Països Catalans, com ara vores de rius, embassaments, basses de regadiu, llacunes i petites maresmes i salobrars; fins i tot zones on no cria, com són les illes menors, i especialment Menorca, són visitades per bons contingents d’hivernants i també s’han vist ocells, a l’hivern, a Formentera, encára que no es pot dir que hi hiverni.
Àrea de nidificació del repicatalons (Emberiza schoeniclus) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
L’hàbitat del repicatalons es limita a la vegetació que envolta els marjals, formada bàsicament per jonqueres, salobrars i canyissars, barrejats o no. En aquests ambients les manifestacions més primerenques de la reproducció s’inicien amb el cant dels primers mascles territorials a mitjan febrer. Un mes després, el març, assoleixen llur plomatge nupcial o estival, i comencen els aparellaments. La reproducció pròpiament dita té lloc des del final d’abril fins a l’agost, i poden fer entre 2 i 3 postes per temporada.
Normalment, els primers exemplars migradors i hivernants s’observen des de mitjan octubre en endavant; en algun punt del litoral català també s’han vist ocells migradors el novembre i a Menorca s’han detectat arribades d’hivernants aquest mes, per la qual cosa és probable que en alguns anys l’arribada sigui més tardana o que esdevingui escalonadament. Els hivernants hi romanen fins al març com a molt tard, ja que molts d’ells inicien el viatge de tornada entre el gener i el febrer; els mascles solen ser els primers de marxar cap a les seves àrees de cria europees. La majoria dels repicatalons que hivernen als nostres maresmes i marjals provenen de països del centre i el N d’Europa, especialment d’Alemanya i Suïssa.