Territ variant

És el territ més comú al territori estudiat. Abunda durant les migracions, sobretot a la tardor, i a l’hivern és molt escàs i irregular, llevat del delta de l’Ebre i els marjals del migjorn valencià, on és comú.

La migració de primavera al delta de l’Ebre comença ja el febrer, però no s’observa a la resta del nostre litoral fins a la meitat de març. La màxima de la migració prenupcial es dona l’abril, els efectius davallen molt el maig i les darreres observacions es produeixen la primera setmana de juny. La migració de la tardor s’inicia al començament d’agost, i es fa més intensa des de mitjan agost fins al novembre, amb la màxima a la segona meitat del setembre i tot l’octubre. Així mateix és coneguda la presència d’alguns ocells estiuejants durant el juny i el juliol.

El territ variant viu en tota mena d’ambients palustres, amb una gran preferència pels indrets marins o litorals, com platges i badies marines, però també en salines, vores de llacunes litorals, maresmes salabroses, desembocadures de rius, zones temporalment inundades, arrossars i albuferes. Al delta de l’Ebre s’alimenta durant l’hivern preferentment a les badies marines, a les zones descobertes per la baixada del nivell de la mar, als arrossars gairebé secs i a les vores de les salines.

Aquesta espècie és un dels limícoles més nombrosos, amb una població hivernal a les costes d’Europa i del N d’Àfrica avaluada en una mica més de dos milions d’ocells, distribuïts principalment pels estuaris atlàntics des d’Alemanya fins a Mauritània. A la conca mediterrània és molt més escàs, i s’estima que hi hivernen uns 150 000 ocells, sobretot a les costes tunisenques. Als Països Catalans ha estat detectat irregularment i en un nombre molt escàs durant l’hivern a la major part de les zones humides del litoral, tant a Catalunya com al País Valencià o a les Illes. Només és freqüent, però, als marjals del Baix Vinalopó i el Baix Segura, com per exemple l’albufera del Fondo i, sobretot, les salines de Santa Pola (màxima de 218 exemplars el gener de 1983) i de la Mata (màxima de 260 exemplars el gener de 1985). La zona més important és el delta de l’Ebre, on el territ variant és el limícola més comú del setembre a l’abril, amb una abundància màxima des del desembre fins al febrer. La població que hiverna en aquest indret prové de la tundra àrtica del N de l’URSS, concretament de l’arça situada a l’W dels Urals, i arriba durant el novembre, tot i que alguns anys no és completa fins al desembre, i hi roman fins al febrer, en què començà a abandonar la zona. Els efectius d’aquesta espècie al delta de l’Ebre són força estables, i oscil·len entre els 7800 i els 10 200 ocells, segons els diferents anys, llevat del gener de 1985, en què només es van censar 5000 ocells, xifra molt baixa potser a causa de les condicions adverses produïdes per l’onada de fred (mitjana per als mesos de gener de 1977-85, 8000 ocells; màximes de 9576 el gener de 1982 i 10 119 el desembre de 1980).