Resultats de la cerca
Es mostren 3937 resultats
Les rondalles de paper
Rondalles per a explicar i rondalles per a llegir A Martorell, pedagog, amb el Grup Escolar de Sarrià el 1938 dirigint una sessió de lectura a l’aire lliure Associació de Mestres Rosa Sensat/Fons Artur Martorell Les rondalles, durant temps i temps transmeses de forma oral, van arribar al paper amb la difusió de la impremta i la feina dels recopiladors Els canvis ocorreguts amb l’inici de la societat industrial van fer possible que la cultura que es transmetia oralment de generació en generació es recollís en forma escrita Aquest fet va suposar grans canvis en la comunicació que afectaren…
La Vall d’Aran
Situació i presentació Extensió i límits La Vall d’Aran -vall de capçalera de la Garona- és l’única vall pirinenca de vessant atlàntic de Catalunya i forma una de les comarques establertes en la Divisió Territorial del 1936 per la Generalitat de Catalunya Situada als Pirineus centrals, a l’extrem NW del país, l’orientació inicial de la vall és d’E a W, fins a les Bordes, on la canvia per la de S a N, i forma una vall molt tancada en la qual l’única obertura, al NW, té una gran incidència en el clima El fet de ser una vall atlàntica, és a dir, de trobar-se al N de la carena dels Pirineus…
L’Anoia
Situació i presentació La comarca de l’Anoia és situada a la zona central del Principat Forma part d’un conjunt de terres i de relleus situats a l’extrem oriental de la Depressió Central Catalana, al límit i en contacte amb el Sistema Mediterrani, concretament amb la Serralada Prelitoral Catalana La seva extensió actual és de 866,28 km 2 amb l’annexió del municipi de la Molsosa a la comarca del Solsonès el 1989, l’extensió es veié reduïda en 26,7 km 2 Limita al N amb el Solsonès, a l’W amb la Segarra i la Conca de Barberà, al S amb l’Alt Camp i l’Alt Penedès, i a l’E amb el Bages i el Baix…
Solsona
Solsona
© Fototeca.cat
Municipi
Municipi i cap de comarca del Solsonès, al N de la Depressió Central Catalana, al punt de contacte amb els Prepirineus.
Situació i presentació Limita en gran part amb el terme d’Olius i al N, amb el de Lladurs El N és accidentat per la serra de Sant Bartomeu, amb el puig del mateix nom, que és la principal elevació del terme 871 m Al N, el terreny és marcat pels darrers vessants de la zona muntanyosa de Lladurs, mentre que al NW hom troba les elevacions del turó de Castellvell i de la serra de Torregassa Sota aquestes lleus elevacions es forma una depressió, inclinada vers el S, capçalera de la vall del riu Negre, o riera de Solsona, afluent del Cardener per la dreta Aquest riu parteix el terme i recull les…
El marc històric del romànic de la Conca de Barberà
Art romànic
Els precedents antics de la prehistòria a la fi del món ibèric Sepulcre megalític del Pla del Bosc de la Sala, a Passanant ECSA - E Casas La Conca de Barberà és un indret on la presència de l’home, tot i que no sigui demostrable en el Quaternari, atès que els possibles assentaments en les terrasses alluvials han estat desfets per l’acció dels conreus, és documentada en el període mesolític en un estrat de la balma de la Vall Montblanc i especialment a la cova del Camí de la Font Voltada i a la Cova de l’Aluja, caracteritzades per la seva estructura d’abrics i situades en el municipi de Sarral…
orgue
Música
Instrument polifònic de vent, proveït d’un o més teclats, el so del qual és causat per tubs labials o de llengüeta. L’aire necessari per a fer-los sonar és aportat a través d’un mecanisme que està sota el control de l’organista. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna (instrument de vent pròpiament dit) amb teclat.
Etimologia El terme orgue prové del grec órganon , que primer significava ’instrument’ i més tard prengué el sentit d’’instrument de música’ Passà al llatí amb el nom d’ organum Fins a l’Alta Edat Mitjana també se’l coneixia amb el nom d’ hydraulus en llatí tardà hydraula o hydraulium pel fet de necessitar aigua per al seu funcionament i d’aquí hydraúlēs , sonador de l’orgue llat hydraula o hydraules i hydraúlesis , joc de l’orgue, etc L’evolució musical de l’Alta Edat Mitjana, a la qual contribuí tant, confon molt sovint l’instrument organum amb un nou gènere de música vocal, anomenat…
El llenguatge de la música
Els elements del llenguatge musical Tocar un instrument i cantar són, com parlar, escriure o dibuixar, maneres d’expressar-se i de comunicar-se i, com tots els sistemes de comunicació, tenen les seves regles i característiques pròpies referides al seu tipus de llenguatge específic El llenguatge de la música es basa en sons que poden distingir-se entre ells gràcies a quatre característiques fonamentals to altura del so com a conseqüència del major —agut— o menor —greu— nombre de vibracions per segon, intensitat força dinàmica amb què és emès el so, durada espai de temps que dura l’emissió i…
La Seu Vella de Lleida (segles XIV i XV)
Art gòtic
Introducció Al final del segle XIII, la catedral de Lleida, dedicada a Santa Maria, estava gairebé enllestida i preparada per a ser consagrada I així, “l’any del Senyor de 1278, el 31 d’octubre, el senyor en Guillem de Montcada, novè bisbe de Lleida, consagrà aquesta església i concedí quaranta dies d’indulgència durant totes les octaves i ordenà que la festa de la dedicació se celebrés sempre el dit diumenge després de la festa de Sant Lluc” Tarragona, 1979, pàg 310 Capelles de la Immaculada i de Sant Pere, construïdes al braç sud del transsepte del segle XIII ECSA - XG Aquesta inscripció,…
El turisme i la segona residència
El turisme i, en general, la demanda de recreació que comporta un canvi d’aires han esdevingut progressivament uns potents factors d’alimentació de l’economia catalana a partir de la segona meitat del segle XX, i han determinat una important especialització de Catalunya en la prestació de serveis turístics i de l’oci, fins al punt de convertir-la en una de les primeres regions turístiques europees El turisme ha representat per a Catalunya, com per al conjunt d’Espanya, un element de canvi econòmic, social i cultural de gran transcendència, que ha operat, però, en una situació política en què…
Tanzània

Vista d’un baobab, a Tanzània
© Corel
Estat
Estat de l’Àfrica oriental, que limita amb Uganda i Kenya al N, l’oceà Índic a l’E, Zàmbia, Malawi i Moçambic al S i la República Democràtica del Congo, Burundi i Ruanda a l’W. Inclou les illes de Zanzíbar i Pemba, que formen el territori autònom de Zanzíbar i, més al S, l’illa de Mafia. El 1973 hom designà capital la ciutat de Dodoma, bé que un gran nombre de competències i serveis resten a l’antiga capital, Dar es Salaam.
La geografia física La part més gran del país és formada per un extens altiplà, nucli central, que té una altitud mitjana de 1000 a 1400 m i que correspon a una antiga superfície d’erosió que nivellà l’antic sòcol precambrià Aquest altiplà és limitat a l’E per la regió costanera de l’Índic, de formació sedimentària i menys alta, i a l’W per l’enfonsament tectònic del Rift Valley, l’eix del qual constitueix la frontera occidental de Tanzània, que és ocupat pels llacs de Tanganyika, Nyasa i Rukwa els dos primers, autèntics mars interiors El N és també banyat per un altre mar interior, el llac…