El marc històric del romànic de la Conca de Barberà

Els precedents antics: de la prehistòria a la fi del món ibèric

Sepulcre megalític del Pla del Bosc de la Sala, a Passanant.

ECSA - E. Casas

La Conca de Barberà és un indret on la presència de l’home, tot i que no sigui demostrable en el Quaternari, atès que els possibles assentaments en les terrasses al·luvials han estat desfets per l’acció dels conreus, és documentada en el període mesolític en un estrat de la balma de la Vall (Montblanc) i especialment a la cova del Camí de la Font Voltada i a la Cova de l’Aluja, caracteritzades per la seva estructura d’abrics i situades en el municipi de Sarral. Sòn també escasses les restes dels períodes neolític antic i mitjà, localitzades principalment en les excavacions dutes a terme a la cova de Cartanyà (Vilaverd) i a la de la Font Major (l’Espluga de Francolí), on la troballa de diversos materials d’una indústria del sílex antiga i ceràmiques impreses fa pensar en un poblament escàs en aquesta època.

Pel que fa al neolític ple, destaquen els jaciments de sepulcres de fossa de Conesa, de les Piles de Gaià, de Santa Coloma de Queralt i de la cova de les Gralles de Rojals. D’època posterior, corresponent a la de la cultura megalítica, excel·leix especialment el sepulcre megalític del Pla del Bosc de la Sala (Passanant), que representa, ara per ara, la mostra més meridional d’aquesta cultura al Principat.

Tenen una importància especial les pintures rupestres trobades a la banda oriental de les Muntanyes de Prades, principalment a l’antic terme de Rojals, en els abrics dels masos d’en Bessò i d’en Llort. Aquestes pintures, d’estil naturalista llevantí i realitzades amb color vermell-castany, representen escenes de caça on apareixen figures humanes i d’animals, sia de forma naturalista (com les del mas d’en Bessò, mas Xuflet i mas d’en Llort), sia de forma esquemàtica (com les de la Bartra i del mas d’en Carles).

De la indústria lítica a la comarca destaquen els anomenats tallers de sílex a l’aire lliure, dels quals s’han trobat diversos materials a les estacions de la Vall, dels Molins de la Vila i de Cantacorbs (Montblanc), de Sant Miquel de Montclar (Pontils) i dels Xaragalls (Vimbodí).

L’edat del bronze ha deixat força vestigis a la Conca de Barberà. Sembla que fou a partir d’aquesta època que els pobladors de la contrada desenvoluparen una economia independent, agrícola i ramadera. D’aquesta cultura hom ha trobat restes a balmes i coves, com les localitzades a Montblanc (especialment a les coves del Racò de l’Hospital i la balma del Duc), a l’Espluga de Francolí (a la cova de la Font Major) i a Vimbodí (a la cova dels Aixergats). Diversos fragments de vasos campaniformes han estat localitzats a la cova de Cartanyà (Vilaverd) i a les esmentades coves del Racò de l’Hospital, la Font Major i la balma del Duc. De la primera esmentada, tanmateix, i al mas d’en Benet (Passanant), s’han trobat vestigis d’un fons de cabana hallstàttica de la primera edat del ferro.

Les restes més abundoses de poblament primitiu pertanyen als anomenats poblats ibèrics, que corresponen ja a la segona edat del ferro. Hom n’ha trobat vestigis arreu de la zona, preferentment situats en petits tossalets localitzats a Poblet, Barberà de la Conca, Ollers, Pira, Forès, Sarral, Santa Coloma de Queralt, Passanant i especialment l’anomenat Pla de Santa Bàrbara, al centre del nucli urbà de Montblanc, datable entre els segles IV i II aC. Es tracta d’un poblat ibèric, amb cases i cabanes, en el qual s’han trobat ceràmiques gregues d’importació que palesen que hi havia un comerç de pas que travessava la comarca de la costa cap a l’interior. Probablement aquest poblat fou abandonat, com bona part dels de la zona, cap a la darreria del segle II aC, a mesura que s’estengué la romanització a la comarca. Finalment, pels materials que hi han aparegut, cal esmentar el poblat d’Anguera, a Sarral, situat en un tossal prop del despoblat del mateix nom.

Romans i visigots. El procés de cristianització

La comarca era situada entre Tarragona i Lleida, i era travessada per la Via Aurelia. Això la convertia en una zona d’especial importància per a la comunicació d’aquests dos sectors a l’època romana. L’escassetat d’estudis sobre la romanització d’aquesta contrada ha determinat que tradicionalment hagi estat considerada marginal dins el període de l’ocupació romana. Darrerament, però, les troballes superficials de diversos fragments de ceràmica campaniana, de l’anomenada terra sigillata i de la comuna, a més de diversos bocins de tegullae, fragments de dòlies i d’àmfores arreu de la zona, han palesat, malgrat que encara no s’ha realitzat cap excavació ni estudi específics, la transcendència històrica d’aquesta època, confirmada per l’existència d’un important hàbitat centrat en vil·les romanes a banda i banda dels rius Anguera i Francolí, com també en altres zones del pla de la comarca i a la vora del Riucorb.

Fragment d’un antic mur d’una presa, considerat d’època romana, al torrent de la Salada, a Sarral.

ECSA - J. Bolòs

Les prospeccions superficials han destacat l’existència d’una important i extensa vil·la romana a Pedrinyà, al municipi de Sarral, on han aparegut, a més de la ceràmica típica de l’època, mosaics amb tessel·les blanques, negres i vermelles, materials de marbre i bases de columna rectangulars. En aquest mateix municipi, a uns mil metres de la vil·la, al torrent de la Salada, s’ha descobert una presa de la mateixa època que probablement fou construïda per tal de subministrar-hi aigua.

Destaca també per la seva importància, malgrat que encara no hagi estat excavada, la vil·la dels Borrells, al municipi de Barberà de la Conca, de la qual es conserven estructures a la vista. Algunes sòn recobertes de morter hidràulic, el qual ha proporcionat gran quantitat de materials diversos, com ara ceràmica sud-gàl·lica, aretina i clara, i també un fragment de sigillata sud-gàl·lica amb el segell “OF. IUCUN.” i un fragment de nansa romana amb la inscripció “NAIVATCO”, que correspondria a Octavianus, escrit a la inversa. Potser caldria situar en aquest indret —però això haurà d’ésser confirmat amb les necessàries excavacions arqueològiques—, atesa sobretot l’extensiò que degué ocupar aquesta vil·la i la continuïtat del seu hàbitat, testimoniat per la troballa de ceràmiques alt-medievals i una d’àrab, el lloc de residència d’un personatge anomenat Barberanus que devia donar nom a la mateixa vil·la i, per extensiò, a la població del seu costat i a tota la comarca.

Al costat d’aquestes vil·les de gran extensiò, un nombre important de petites vil·les romanes distribuïdes per gairebé tot el territori, palesen la importància del poblament en l’època romana. Vil·les rústiques d’aquest tipus s’han localitzat a Solivella, als Clots Martells i la Fatiga —de producció bàsicament oleícola i vinícola—, al terme de Vimbodí, on, a la Granja Mitjana de Poblet, s’han trobat diversos pesos de teler i un penjoll en forma de fal·lus, a Ribadella —a la partida de Montcortès—, a Montblanc, a Santa Coloma de Queralt, a les Piles de Gaià i a Rauric, al municipi de Llorac.

Darrerament, l’estudi de M. Mayer i M. Poblet sobre l’única inscripció romana de la Conca de Barberà, conservada a Riudabella i datable al segle II de la nostra era, palesa l’activitat de la comarca en aquesta època, ja que segons un avanç d’interpretació dels esmentats autors es tractaria d’una fita termenal en la qual és enregistrada la segregació d’una part d’una finca més gran, propietat d’un tal Lorianus.

La densitat de població del sector en aquesta època, testimoniada, tal com hem dit, per l’existència de gran nombre de vil·les rústiques que devien implicar una important població rural, i el fet mateix del nom de Camp de Barberà que apareix en els primers documents de la restauració cristiana de la contrada, han fet pensar a l’historiador A. Benet en la possibilitat que la zona formés un municipi romà rural, sense cap nucli urbà, i integrat per una població dispersa i dedicada bàsicament a l’agricultura i a la ramaderia, i potser també a alguna indústria especialitzada.

És probable que al final de l’època romana el poblament de la comarca minvés i que desapareguessin moltes de les vil·les que s’hi havien organitzat anteriorment, bo i produint-se un fenomen de concentració en les poques subsistents, com les esmentades de Barberà i de Pedrinyà. No deixa de ser curiòs que durant la reconquesta i la colonització de la zona, a la segona meitat del segle XII, els documents de l’època encara esmentin el nom de la villa de Pedrignano per a referir-se a un indret de nova població que es creava al terme de Sarral.

Pel que fa a l’època visigòtica, no disposem ara per ara d’estudis que ens puguin aclarir el pas d’aquesta cultura, bé que cal suposar que la Conca de Barberà fou una de les vies de penetració visigòtica cap al Camp de Tarragona. L’únic vestigi d’aquest període és una sivella visigòtica trobada, fora de qualsevol context arqueològic, l’any 1967, al lloc conegut pel tossal de les Venes, prop de Rojalons, al terme municipal de Montblanc. Aquesta peça, datable al segle VII i de clara influència bizantina, és un dels exemplars més bells conservats a Catalunya.

Ruïnes de la torre d’Ambigats, a Barberà de la Conca, que recorda l’emplaçament de l’antic vilatge del mateix nom centrat en l’església de Sant Pere d’Ambigats, cedida l’any 945 a Santa Cecília de Montserrat.

ECSA - J. Bolòs

El mateix desconeixement que en general hom té de la comarca pel que fa a la romanització és també atribuïble al seu procés de cristianització, que, d’altra banda, cal suposar primerenc ateses les connexions culturals amb les comarques veïnes del Camp de Tarragona. Si ens fixem en la toponímia, potser caldria pensar que la vil·la romana de Sarral degué el seu nom a un personatge cristià anomenat Pere. En aquest lloc i en època romana s’hauria bastit un temple, les restes del qual haurien subsistit fins a la recuperació i la colonització del territori, motiu pel qual, més tard, al segle XIII, s’hauria construït una esglesiola en honor de sant Pere. Un altre element que palesa la cristianització de la comarca és representat pel fet que el primer document de la restauració catalana de la comarca, datat l’any 945, recull la donació atorgada pel comte Sunyer a favor del monestir de Santa Cecília de Montserrat d’una església dedicada a sant Pere i coneguda amb l’especificatiu d’Embigats o Ambigats, amb terres de conreu al seu voltant. Això fa pensar en la supervivència en aquell indret d’una construcció religiosa certament molt anterior. (JMST)

La invasió àrab

La primera onada de la invasiò àrab, produïda l’any 711, afectà pràcticament la part de la zona de la Tarraconense que posteriorment passà a formar part de Catalunya. Això no obstant, R. d’Abadal no ho cregué així; després d’analitzar totes les referències que aleshores es coneixien sobre la possible conquesta i la destrucció de Tarragona per part de Mūsà o de Tāriq ibn Ziyād, afirmà que en el moment de la invasiò, Catalunya i la Septimània no resultaren afectades, ja que hi governava un fill de Vítiza, Àkhila, i que foren els fills de Vítiza els qui cridaren els àrabs a envair la Península, fet que “justifica plenament l’abstenció de tota campanya dels invasors contra aquestes regions”. Després, el mateix Abadal afirmà que l’ocupació de Catalunya no es produí fins més tard, sota el govern d’al-Hurr (716-719). Aquesta opiniò no la compartírem quan estudiàrem la destrucció i la reconquesta de Tarragona, ja que arribàrem a la conclusiò “que, fins que no es portin noves dades que ho contradiguin, Tarragona fou conquistada en les primeres campanyes de conquesta, i fou Tāriq ibn Ziyād i no Mūsà qui la conquistà”. Com diu al-Rāzā, “Tarragona fue de los logares mas antiguos que fallan fundamentos muy viejos e muy maravillosos, e a y cosas que se non desfazen por ningund tiempo, maguer todas las destruyo Tarif el fijo de Nazayr, quando entro en España, e el mato las gentes e destruyo las obras, mas non pudo todas, tanto las fizieron de firmes”. Posteriorment, J. Vallvé, amb noves dades, afirmà que, efectivament, Tarragona havia estat destruida en la primera onada dels invasors i el seu conqueridor i destructor fou Tāriq ibn Ziyād i no Mūsà, en una data no posterior al 714, quan ambdòs cabdills sortiren de la Península per anar a Damasc.

La conquesta de Tarragona es feu després de la presa de Saragossa i el camí natural que havia de seguir l’exèrcit de Tāriq era el de Saragossa a Lleida i des d’allí dirigir-se cap a Tarragona, per la qual cosa els invasors havien de passar forçosament per una part de la Conca de Barberà, que degué resultar devastada intensament. En la segona fase de l’ocupació de les terres catalanes, les zones que presumptament se salvaren de la primera devastació quedaven molt al marge de les grans rutes de penetració, i, senzillament, acceptaren els fets consumats i se sotmeteren als invasors musulmans.

Les incursions sarraïnes

Les incursions o ràtzies que els musulmans feren a partir de l’any 781 —després que Carlemany intentés ocupar la ciutat de Saragossa— no podien afectar a les terres de la Conca de Barberà, ja que es trobaven en zona dominada pels musulmans. L’únic lloc afectat per aquestes ràtzies sarraïnes, que se sàpiga, fou la Cerdanya.

Durant el govern del comte Guifré el Pelòs, segurament a l’etapa final —morí l’any 897—, s’ocupà el castell de Queralt, que pels termes descrits l’any 976 devia comprendre una part molt petita de l’actual terme de Santa Coloma de Queralt. Posteriorment, al segle XI, la fortalesa de Queralt fou senyorejada per la família Gurb.

La situació canvià els anys 941-942, quan el comte Sunyer conquerí Tarragona i diversos castells del seu voltant. Amb la caiguda de Tarragona, la zona de la Conca de Barberà també passà a domini del comte barceloní, el qual l’any 945 donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat l’església de Sant Pere d’Ambigats amb les terres cultes i ermes que eren al seu voltant, juntament amb els delmes i les primícies. Els califes de Còrdova aconseguiren sense cap intervenció militar sarraïna que els comtes barcelonins renunciessin a la possessiò de la ciutat de Tarragona i d’una gran part del Camp de Tarragona, que quedà semiabandonat, en terra de ningú, però la zona de la Conca de Barberà es mantingué ocupada.

La primera incursió sarraïna

No fou fins l’any 978 que es produí la primera incursiò en terres catalanes que afectà la Conca de Barberà. Aquesta incursiò fou acabdillada per al-Mansur, que dirigia els destins del califat com a ḥāgnib. L’atac anava destinat principalment contra el pla de Barcelona, però la notícia de la campanya comença dient esqūetament: “La quarta (campanya fou) la d’Al-Daliya, del país de Barcelona.” Això permet creure, malgrat la brevetat i la deformació del topònim, que es tracta d’“Alilla”, lloc que actualment porta el nom anhistòric de Lilla. Així doncs, es pot deduir que la ruta de la campanya, l’exèrcit de la qual sortí de Còrdova, degué dirigir-se a Medinaceli i a Saragossa. En aquesta darrera ciutat se’ls agregaren nombroses tropes que eren allí per defensar les fronteres dels atacs cristians. De Saragossa l’exèrcit degué anar cap a Lleida, i des d’allí es dirigí vers l’Alt Camp, passant per la zona de la Conca de Barberà, de manera que per anar d’una comarca a l’altra hagué de passar pel coll d’Alilla, actualment dit Lilla. Es coneixen algunes repercussions d’aquesta incursiò, però de fora de la comarca. Una fou la devastació del castell de Cabra, i una altra la destrucció del castell de Selmella i la mort del seu defensor Amat, fill d’Ansulf de Gurb i germà d’Hug de Cervellò, successor seu en el domini del castell.

Com que se sap que l’expedició del 978 acabà al pla de Barcelona, per a accedir-hi des de l’Alt Camp hagueren de passar forçosament pel Penedès i travessar el Llobregat per Martorell, car ni pel Garraf ni pel Baix Llobregat un exèrcit no tenia el pas fàcil. De l’anada fins al Llobregat també ha quedat un testimoni de les devastacions de les tropes d’al-Mansur. Encara que les repercussions d’aquesta expedició es concentrin a l’Alt Camp i al Penedès no hi ha dubte que la Conca de Barberà sofrí intenses devastacions produïdes pel pas de les tropes d’al-Mansur.

Vista aèria de l’emplaçament del castell de Santa Perpètua de Gaià, a la riba esquerra del riu Gaià, que va tenir un paper molt destacat com a fortalesa de frontera contra les incursions sarraïnes.

ECSA - J. Todó

Malgrat la destrucció, el territori de la Conca no es despoblà, almenys en la seva totalitat. L’any 986 s’esmenta l’església de Sant Pere de les Roques. L’any 996, en la venda dels castells de Montagut, Querol i Pinyana, apareix com a afrontació el terme de Santa Perpètua. L’any 1002 hi va haver un plet sobre la possessiò del castell de Queralt. L’any 1011, en un judici sobre el castell de Selmella, celebrat al castell de Santa Perpètua, hi signen dos vicaris senyorials: l’un, precisament, tenia al seu càrrec el castell d’Alilla i l’altre estava al front de la defensa del castell de l’Embut, que posteriorment desaparegué, i es trobava defensant l’estret de la Riba. El 1013 es vengueren els castells de Santa Perpètua i de Barberà i s’esmenta el terme de Montclar. El 1018 Hug de Cervellò donà als seus fills els castells d’Alilla, d’Aguilò i de Santa Coloma de Queralt. El 1020 torna a aparèixer el castell de Santa Perpètua i una torre de Vilaperdius situada al mateix terme. I si no es disposa de més referències que indiquin la perduració de la repoblació després del pas de l’expedició sarraïna del 978 és perquè posteriorment hi hagué devastacions que sí despoblaren gran part del territori de la Conca de Barberà, i d’una manera que s’ha de creure gairebé total a la zona de la Conca estricta, mentre que a la Segarra tarragonina, on també n’hi hagué, certs castells es mantingueren ferms sense quedar abandonats, encara que patissin una certa despoblació. Així doncs, hi hagué una continuïtat de poblament al llarg del segle XI als castells de Santa Perpètua, de Pontils, de Montclar, de Queralt, d’Aguilò i de Santa Coloma de Queralt.

La segona incursió sarraïna

La documentació sobre el territori de la Conca de Barberà sofrí un tall sobtat l’any 1033, i no es reprengué fins el 1051, i encara en un lloc fora de la comarca, si bé dins del terme del castell d’Aguilò. A partir d’aquest moment, aniran apareixent les donacions per repoblar i establir defenses del territori, tant en documents verídics com en els que cal considerar falsos. Tanmateix tots tenen una mateixa finalitat: colonitzar el territori. L’any 1079 ja apareix un document sobre la repoblació de l’Espluga de Francolí. Aquest serà el punt més ponentí al qual s’arribarà fins a la tercera incursiò.

De la segona incursiò sarraïna només es disposa d’un text de procedència cristiana. Les narracions històriques andalusines o bé no s’han conservat, o bé, les que s’han conservat, encara no han estat traduïdes. Concretament, la notícia d’aquesta incursiò es troba en el testament sacramental d’un important repoblador de la Marca del comtat d’Osona-Manresa, anomenat Guillem de Mediona, que era membre de la família del castell d’Olò del Bages, descendent dels vescomtes de Girona, que per encàrrec del bisbe de Vic va repoblar els castells de Calaf, Tous i Montbui. El testament data de l’any 1032 i el va fer perquè volia anar cap a Espanya, que era el nom que en terres catalanes donaven a Al-Andalus. Es tractava d’una expedició militar cap a Al-Andalus, que tant podia ser per ajudar a un pretendent al califat o per ocupar un territori —poc probable—, o bé per atacar a un reietò sarraí veí, que era massa bel·licòs. Un cop tornà de l’expedició, un dia indeterminat del mes de setembre de l’any segūent, el 1033, “celebrant una reuniò amb el senyor (del castell de Queralt), Bernat Sendred (de Gurb), i molts altres amics seus, en el cim de la muntanya de davant el castell de Queralt, sobrevingueren els sarraïns en els confins d’Argençola, devastant i captivant els cristians, i ell, amb la resta, els perseguí audaçment amb els esmentats amics, fins que caigué en un parany dels bàrbars, on, ferit greument i tallat el cap, per l’amor diví, morí de tal manera i emigrà del segle abans que aquest canviés la seva voluntat (testamentària) en el passat mes de setembre”. Tot indica, malgrat que de moment no hi hagi cap confirmació de font musulmana, que la ràtzia fou molt devastadora, i el cas més clar és el buit documental que es troba a la zona de la Conca de Barberà, de la qual només es coneix un document datat el 1036 que confirma la despoblació del reculat i marginal castell de Santa Perpètua, que també resultà destruït. Per tant, es troba dins del període que va entre el setembre del 1033 i l’any 1050, quan es feu un pacte amb el reietò de Lleida al-Muzaffar, que, com es veurà més endavant, permeté reemprendre la repoblació de les marques dels comtats de Manresa-Osona i de Barcelona a la zona de la Conca de Barberà.

El despoblament del territori

La despoblació es degué mantenir durant gairebé una vintena d’anys sense que es produís cap mena d’intent de reemprendre l’ocupació del territori desolat i erm, en el qual únicament pogué haver-hi alguna iniciativa particular, que no ha deixat constància documental. Aquest seria el cas de Cervera, a la Segarra, ocupada per tres famílies senyorials abans del 1026, quan l’autoritat comtal legalitzà l’aprisiò que havien fet pel seu compte. Tampoc no sembla que les famílies Gurb-Queralt i els Cervellò afavorissin la colonització fins més tard. No fou fins poc abans del 1050 que el comte barceloní Ramon Berenguer I deixà de practicar la política de fer incursions en terres sarraïnes, i la substituí per una altra, basada en pactes —que portà a terme juntament amb el comte d’Urgell—, amb alguns dels regnes de taifes veïns, en canvi de defensar-los en cas d’ésser atacats per un possible enemic, cobrant una quantitat fixa estipulada en el pacte, ja fos anual o mensual. Aquest tipus de protecció rebia el nom de “paries”, i fou molt profitòs per als comtes esmentats, els quals aplicaren aquests pactes per tal de colonitzar les marques dels comtats d’Osona-Manresa i de Barcelona; naturalment també s’aplicaren a l’àrea de la Conca de Barberà. Així, a partir d’uns anys després del 1050 apareixen donacions per aprisionar terres, escriptures per les quals alguns senyors delimiten amb precisiò els termes dels seus castells amb els dels veïns, com per exemple Guillem Bernat de Queralt i Hug Alemany de Cervellò, als respectius castells de Montargull i d’Aguilò. Aquests ho feren sense rebre cap document comtal, ja que els respectius termes castellers no havien quedat despoblats del tot i mantingueren un cert poblament i una estructura defensiva. La propietat també es conservà malgrat que una gran part del terme esdevingués erm. Alhora es produïren subinfeudacions, i generalment es degueren fer a un petit noble establert en una part del terme, que sovint era un petit territori anomenat “quadra”, el qual a vegades disposava d’un castell o una torre per a la defensa dels seus pobladors. Aquests petits senyors també participaven en una part de la defensa i de la repoblació d’un terme, sense partir-lo, el qual l’autoritat comtal havia concedit a un noble important. També es comprova com, simplement, les famílies Queralt o Cervellò cediren una part del seu terme per bastir-hi un petit castell i repoblar el territori dels voltants, que ja estava atermenat, potser amb una carta de població. Sobre aquesta activitat hi ha documentats diversos exemples, com el Lavid, a partir del terme d’Aguilò, Figuerola, desmembrat del de Queralt, el de Guialmons, Sant Gallard i el Codony; del castell de Santa Coloma de Queralt sorgiren els castells de Montargull, Rauric i la Cirera; el de Montclar, a la part del terme que pertanyia al comtat d’Osona-Manresa, es desmembrà molt aviat i sorgiren els castells de les Piles i de Biure o Benviure.

Mapa dels castells i les edificacions militars de la Conca de Barberà nteriors al 1300.

J. Salvadó

Vegeu: Castells i edificacions militars de la Conca de Barberà anteriors al 1300

També es coneix una actuació repobladora a la zona més meridional, car per un document se sap que el comte Ramon Berenguer I havia donat el puig de Seguer per fer-hi una torre i repoblarlo, la qual cosa ja s’havia portat a terme el 1077, quan els beneficiaris de l’anterior donació, Guadall Guillem i Llop Sanç, donaren l’alou proper al castell de Santa Perpètua, que comprenia el Puig de Seguer amb la torre a Bonfill Oliba, la tercera part del qual els havia pervingut per aprisiò i per donació del comte Ramon Berenguer. Les afrontacions del terme demostren que els voltants estaven també repoblats. En el cas de la zona del castell de Santa Perpètua es produí un tipus de despoblació parcial, de manera semblant a la dels termes dels castells de Queralt, Santa Coloma i Aguilò.

Quant a la zona de ponent al sud-oest dels castells d’Aguilò, Santa Coloma de Queralt, Queralt i Montclar, que romangué en mans dels anteriors propietaris, aquests no tingueren problemes per a demostrar-ne la propietat, i, fins i tot si havien perdut les cartes de propietat, els quedava el recurs previst en el Liber iudiciorum de restituir les escriptures perdudes amb testimonis vàlids, encara que no ha quedat constància que s’hagués fet. D’altra banda, la repoblació de la zona totalment abandonada fou feta per l’autoritat del comte, que era qui es convertia en propietari d’unes terres que esdevenien ermes i abandonades. Així, foren primerament el comte Ramon Berenguer I i després els seus fills, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, els qui mitjançant concessions per escrit cediren un territori que havien atermenat a un senyor important a fi que el repoblés o el fes repoblar. En aquest moment, per incitar els nobles a intervenir en l’ocupació del territori, molt sovint les donacions es feien cedint la meitat del terme en feu i l’altra meitat en franc alou, la qual cosa augmentava el grau de propietat de l’encarregat de dirigir la repoblació del terme.

A l’hora d’intentar esbrinar aquesta progressiò de la frontera es topa amb un greu problema: els documents falsos que arran d’una nova despoblació posterior feien els repobladors que havien perdut els títols de propietat. Així mateix, en aquestes àrees frontereres, existiren un tipus de repobladors que emprengueren aprisions sense ser avalades per documents comtals. Aquests també tingueren després algun problema per demostrar els drets de propietat, generalment reclamats per l’autoritat comtal, i aleshores presentaven documents redactats expressament per a l’ocasiò, alguns de ben redactats, copiant-los d’algun de semblant, però amb anacronismes en la datació, excés d’explicacions per autojustificar-se o bé redaccions prolífiques dels termes. A més, eren escrits en un català que cal creure que era el que es parlava al segle XII, i hi havia tot d’altres detalls que fan que qui no coneix molt profundament la redacció de la documentació comtal del segle XI no s’adoni que es troba davant d’un document fals. Fins i tot, en el cas de la donació del castell de Forès, un document clarament fals, és possible que el redactor tingués davant una escriptura semblant que pogué copiar en l’aspecte extern, però el datà equivocadament l’any 1038 i feu aparèixer la signatura del comte Ramon Berenguer I, la qual no té res a veure amb la signatura d’aquest comte que es troba en altres documents verídics.

També cal considerar falsa una pretesa carta de població concedida per Berenguer d’Almenara i Guillem de Malgrat als habitants de Vallverd l’any 1039. Els anacronismes de les prestacions econòmiques sòn de segles posteriors, és redactat amb lletra posterior i en un fragment ínfim de pergamí, i fins i tot la falsificació es feu per un poble de Vallverd de fora de la Conca de Barberà, concretament de l’Urgell i, com fa intuir el document, vers al castell d’Almenara, el qual l’any 1039 encara es trobava en mans musulmanes. També és un document fals la donació “feta” l’any 1072 d’un alou a Conesa a condició de fer-hi un castell, si bé, respecte a la lletra no es pot dir res, ja que es tracta d’un trasllat del segle XIV; “l’original” fals, i la còpia del segle XII que contenia el Liber feudorum maior s’han perdut, i per això es publica la còpia del segle XIV. Això no obstant, es data com del 1072, quan el comte Berenguer Ramon I estava casat per tercera vegada, i en aquell moment la seva muller era la comtessa Almodis, i no la comtessa Elisabet, que fou la primera i morí entre el 1049 i el 1050.

El castell de Prenafeta, al cim d’una agulla rocallosa, dominant la comarca, fou un dels molts castells que patí les escomeses andalusines.

A. Carreras

Un cas molt especial és el del castell de Barberà, i els de Prenafeta i Pira. Malgrat que tot fa creure que foren donats a Arnau Pere de Ponts i posteriorment passaren a una branca familiar, els Puigverd, arran d’una despoblació posterior i d’una presumpta il·legalitat en el traspàs de drets de la família Ponts a la Puigverd, es produí una reclamació presentada pel comte de Barcelona. Tot sembla indicar que hi hagué una redacció de diversos documents falsos, i, naturalment, també hi foren interpolades algunes escriptures verídiques. Tot això fa que sigui difícil treure’n l’entrellat. Però en el judici que hi hagué a Lleida l’any 1157 a causa de l’esmentada reclamació de l’autoritat comtal, la qual se centrava sobre els castells de Prenafeta i Pira, els jutges determinaren que un document datat com del 25 de març de 1067, en el qual un Berenguer, comte i rei de Barcelona, donava a Ermengol, comte d’Urgell i marquès de Balaguer, el lloc de Barberà, mentre que retenia diverses dominicatures i el castell de Prenafeta, que donava a Arnau Pere de Ponts, mentre que el comte urgellenc, a més del castell de Barberà rebia el castell de Pira, no podia ésser verídic. La manca de veracitat d’aquest document determinada pels jutges fou motivada pel fet que els comtes de Barcelona mai no s’havien intitulat reis, ni el comte reclamant, Ramon Berenguer IV, el qual només s’intitulà príncep d’Aragò tot i ésser casat amb la reina Peronel·la d’Aragò i haver-li estat traspassat el regne aragonès. Malgrat aquest i els altres possibles documents falsos sobre aquests tres castells, per la declaració que hom feu en el judici s’ha de creure que l’any 1068 Arnau Pere de Ponts rebé del comte d’Urgell el castell de Barberà i el de Pira, i és probable que el comte Ramon Berenguer I li donés el castell de Prenafeta en alou. Pel que fa al castell de Barberà, hom sap que no fou repoblat fins que en una nova incursiò sarraïna mataren el repoblador i els cavallers llogats per a defensar el territori, de manera que aquest quedà de nou despoblat. Al capdavall, hom pot afirmar que en aquest període, la segona meitat de segle XI, el castell de Barberà fou repoblat, i segurament també els de Pira i Prenafeta.

Fou durant el cogovern dels germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II que s’arribà fins al Francolí, car l’any 1080 ambdòs germans donaren a Ponç Hug de Cervera el territori de l’Espluga a fi de repoblar-lo; dos documents posteriors indiquen que el feudatari buscà dos cavallers fidels seus per tal d’emprendre la repoblació i la defensa de l’Espluga de Francolí.

Només queda el dubte sobre si es repoblà un castell important per la seva situació estratègica, el que s’aixecà al coll d’Alilla i que havia estat en possessiò d’Hug de Cervellò al segle XI. Únicament disposem, d’aquest moment, d’una referència toponímica del lloc, sense que es pugui deduir si existia cap castell que dominés el pas del coll; probablement hi degué haver una guàrdia, però aquest tipus d’edifici defensiu no té terme ni terres, i per això podia existir sense que l’esmentessin els documents escrits. A ponent del Francolí la zona era ja més perillosa pels atacs que podia rebre provinents de Siurana, per la qual cosa en aquesta etapa no es té constància de cap intent de traspassar-lo, i únicament interessà dominar la zona de l’Espluga de Francolí, en la qual els darrers anys del segle XI la repoblació, si existí, fou molt precària, car aviat, l’any 1102, es produí una tercera incursiò sarraïna.

La tercera incursió sarraïna

Generalment s’ha cregut que la notícia que conté el testament sacramental del vescomte Ramon Folc de Cardona, publicat l’11 de març de 1087, segons la qual es fa constar que “de sobte fou mort pels sarraïns”, ocorregué al castell Maldà, que era una possessiò seva, la més propera a la frontera sarraïna; tanmateix no consta enlloc que morís en aquesta població. Tampoc no es diu res d’on succeí la mort d’un vassall del mateix vescomte, anomenat Bernat Amat, però la seva acta testamentària publicada el 24 de maig de 1087 és molt més explícita, i permet prendre una postura determinada, ja que s’afirma que “fou mort pels pagans per la defensa de la cristiandat i per la fidelitat que tenia amb el seu senyor, el vescomte, el qual anà amb ell i, juntament amb ell, fou mort pels pèrfids sarraïns sota la seva bandera”. Per aquest segon text, encara que no ho diu explícitament, hom suposa que el vassall acompanyà el seu senyor, pel deure que li tenia com a vassall. Deduïm que anà a Castella, en resposta a la crida del rei Alfons VI, esverat, i amb raò, pel desembarcament d’un poderòs exèrcit almoràvit; aquest monarca, per l’esmentat motiu feu una crida a “tota la cristiandat”, i se sap que hi acudiren tropes catalanes, entre les quals hi degué anar el vescomte de Cardona, segurament com a cap de les forces catalanes, i tant ell com el seu vassall degueren morir a la batalla de Sagrajas, ocorreguda el 23 d’octubre de 1086; segons els textos musulmans, la quantitat de morts cristians fou enormement elevada. El cap de les tropes almoràvits, l’emir Yūsuf ibn Tašfïn, retornà tot seguit a l’Àfrica perquè havia mort el seu fill hereu i calia que juressin el seu successor. Per tant, creiem que cal rebutjar una incursiò sarraïna de l’any 1086 contra terres catalanes, ja que totes les forces dels regnes de taifes estaven al costat de les tropes almoràvits. Una font cristiana també esmenta aquesta vinguda dels almoràvits; es tracta del Cronicò de Roda, publicat per J. Villanueva, on es fa constar que el 28 de març de 1087 “els àrabs vingueren a Espanya on molts cristians moriren, i després que molts d’aquests resultessin assassinats, retornaren al seu país”. S’ha de creure que la data ha de ser la del 1096, ja que aleshores tot concordaria, encara que no es coneix el moment exacte de l’arribada dels almoràvits a Al-Andalus. Bé podria ser aquest 28 de març, però, això sí que es coneix bé, ha de ser del 1096. Un cop el cap dels almoràvits marxà, deixà tres mil cavallers al reietò més important d’Al-Andalus, Al-Mu’tamid de Sevilla, comandats pel general almoràvit Abū ’Abd-Allūh Muhammad ibn al-Hayyūn. Si bé no es coneix que es produís cap incursiò en terres catalanes —molt lluny del territori del regne de Castella, que en aquell moment era el gran enemic dels regnes de taifes, els quals havien cridat els almoràvits per aturar les pretensions del rei Alfons VI de Castella—, podria ser també que el reietò de Saragossa els hagués cridat perquè anessin contra els comtats catalans i és possible que es produís un incursiò a la Conca de Barberà, on resultà mort Arnau Pere de Ponts i el castell de Barberà restà abandonat, desert i esdevingué erm.

Malgrat que no resti cap dada documental que permeti sostenir l’existència d’aquesta possible incursiò almoràvit, no s’ha de bandejar totalment, ja que el 1157 Pere de Puigverd declarà en un judici celebrat a Lleida, en el qual el comte Ramon Berenguer IV li reclamava els castells de Pira i Prenafeta, que el seu parent, Arnau Pere de Ponts, després de molts esforços per repoblar el castell de Barberà resultà mort en una incursiò sarraïna; segons aquest judici, no sembla pas versemblant que la mort es produís en la incursiò que es donà el 1102, car cronològicament no és possible, i també perquè el seu fill, Pere Arnau, l’any 1098 s’autoproclamava senyor de Ponts, i feia una restitució d’uns drets conculcats pel seu pare, senyal inequívoc que aquest ja era mort.

Per trobar una incursiò sarraïna, ben documentada, contra terres catalanes que fos prou devastadora per deixar el territori deshabitat i erm s’ha d’esperar que els almoràvits s’haguessin decidit a deposar els governants dels regnes de taifes i incorporar-los al seu imperi nord-africà. Fou aleshores, després de l’ocupació de València, que des d’allí, i a precs del valí de Balaguer que “l’emir [almoràvit] Mazdali, valí de València, llançà una incursiò contra Barcelona, endinsant-se fins un lloc on ningú no havia arribat; aleshores enderrocà les seves esglésies, arrasà els seus campanars, incendià les seves ciutats i també dispersà els seus exèrcits; matà, feu presoners, i s’apoderà dels seus castells per la força. Retornà quan les mans dels musulmans s’havien omplert de botí dels politeistes.

Portà campanes, creus i vasos, que estaven guarnits de plata i or pur. Ordenà que es posessin làmpades sobre aquelles campanes i que cremessin a la mesquita de València; aleshores hi foren penjades com si fossin espases relluint en les orelles de les verges”.

Deixant de banda les hipèrboles que molt sovint introdueixen els historiadors musulmans, es dedueix que la incursiò resultà desoladora, res no escapà a la “perfídia” dels sarraïns. Però aquest text és completat per diverses referències de procedència cristiana, que confirmen plenament l’abast de les devastacions sarraïnes. Encara que el relat d’ibn al-Kardabus no porta data, l’atac es produí entre el maig del 1102, quan es capturà València, i els anys 1103-1104, quan el valí Mazdali fou deposat. Pel que fa als textos cristians, hi ha, d’una banda, el Cronicò de Roda publicat per J. Villanueva, on es fa constar: “Any 1102. Ermengol comte fou mort a Mollerussa”, mentre que la primera crònica catalana, els Gesta Comitum Barcinonensium, completa el text anterior, encara que no en la datació, ja que diu: “Ermengol de Mollerussa, fill seu [d’Ermengol de Gerb], i el qual, per això [que segueix] tal cognom agafà, perquè en el lloc anomenat Mollerussa, tal com s’afirma, fou mort pels almoràvits amb tres-cents cavallers i molts altres cristians.” Per un altre text se sap que la batalla es produí el 14 de setembre. El text musulmà d’ibn al-Kardabus permet afirmar amb seguretat el lloc de la mort del comte Ermengol; a aquest comte se l’ha fet morir en diversos llocs, i molt sovint en terres de la zona castellano-lleonesa. Però no pot ser fora dels comtats catalans, ja que l’any 1101 s’estava assetjant Balaguer i el 8 de maig de 1102 el dit comte feia una donació a Santa Maria de la Seu d’Urgell i, per tant, no podia estar fora de les seves possessions —concretament havia de ser en el setge de Balaguer—. Per això es pot deduir que el governador almoràvit de València rebé una petició d’auxili dels musulmans de Balaguer o del reietò de Saragossa de qui depenia Balaguer, i que el comte Ermengol, amb un nombròs exèrcit, sortí a l’encontre de les tropes que venien en socors dels assetjats, intentant que la topada d’ambdòs exèrcits es produís lluny de Balaguer. Però fou derrotat i, a més del gran nombre de morts, es degueren fer molts presoners, ja que en anys posteriors apareixen diversos captius vinculats al comtat d’Urgell. Un cop vençudes les forces cristianes, res no obstà perquè es produís la devastació que relata el text musulmà, que encara que pot ser exagerada, no fuig gaire del que degué passar.

Arran d’aquesta incursiò, la despoblació fou molt intensa a les marques dels comtats d’Urgell i de Manresa a les zones properes a Balaguer i Lleida, i, així mateix, degué ser molt important a la Conca de Barberà, encara que no hi hagi constància documental de l’abandonament de cap castell. I, encara que no es pugui determinar l’abast del despoblament, sí que es pot afirmar per la manca de documentació referent a la comarca entre el 1090 i el 1130 que, a més del possible despoblament, la repoblació no es reprengué fins molt tard, quan es tingué la seguretat que les incursions almoràvits s’havien acabat definitivament per la desfeta que sofrí el seu imperi nord-africà en mans dels almohades.(ABC)

La definitiva repoblació del segle XII

La tasca de l’establiment definitiu cristià en el territori central i occidental de la Conca de Barberà s’havia de dur a terme durant el govern del comte Ramon Berenguer IV, dins d’una operació d’abast molt ampli que implicava aquesta comarca en els projectes polítics i de reconquesta militar de l’esmentat comte. Ramon Berenguer IV tenia serioses raons estratègiques per a forçar l’establiment de la frontera a la Conca de Barberà amb vista, principalment, a les conquestes de les ciutats de Tortosa i Lleida i a la neutralització del nucli sarraí de Siurana. Per això, des de l’inici del seu govern, aquest sector del territori centrà una part important de la seva actuació. En foren fites la confirmació a la primeria del 1135 de la donació del castell de Barberà que pel setembre del 1132 havia fet el comte Ermengol VI d’Urgell als templers i les pressions que per aquesta època feu el dit comte de Barcelona als Cervera per tal que intensifiquessin la colonització d’aquell sector confirmant-los-hi novament els dominis que hi posseïen.

Fruit primerenc de l’activitat colonitzadora que desenvolupà la família Cervera a la comarca fou la concessiò per part de Ramon del castell del Tallat a Guillem de Cabrera el mes d’abril del 1147, perquè acabés de bastir-hi la fortalesa i posés en conreu les terres del seu terme. Aquesta donació volia intensificar les tasques de defensa, d’una banda, i de colonització, de l’altra, que en aquell moment ja estaven duent a terme en aquell lloc diversos cavallers vassalls del dit noble. Així mateix, a la segona meitat del segle XII, els Cervera portaren a terme una important tasca repobladora a la zona més oriental dels Comalats, la qual cosa afavorí la permanència de la reconquesta.

Ramon Berenguer IV, a banda de l’activitat que desenvolupaven els nobles a la part del territori que tenien per concessiò dels seus avantpassats, assumí directament la responsabilitat d’eixamplar eficaçment la colonització en aquesta contrada. En aquest sentit concedí personalment sectors del territori a cavallers perquè hi bastissin fortaleses i els colonitzessin, com en els casos del lloc de Tarrés, donat el 1149 a Ramon de Boixadors, o el de Milmanda, situat passat el Francolí, concedit poc temps abans a Guerau de Granyena. L’acció directa del comte és encara més palesa quan el 1150 o el 1151 feia donació de l’hort de Poblet a l’abat Sanç de Fontfreda per tal que els monjos cistercencs hi fundessin un monestir que garantís de manera definitiva l’establiment cristià en aquesta banda occidental de la comarca de la Conca de Barberà.

La colonització efectiva de l’antic erm de l’Espluga fou portada a terme també en aquesta època gràcies a les intervencions, tal com hem dit, dels germans Ramon i Ponç de Cervera. És de Ramon de qui coneixem les primeres actuacions en aquest indret, ja que pel gener del 1150 concedia a Berenguer de Sentdomí un pujol situat a la banda sud-oriental del terme perquè hi bastís una petita fortificació. Progressivament, els germans Cervera anaren concedint a nous repobladors porcions del terme perquè fossin conreades, com també solars dins la vila perquè hi bastissin els seus habitatges.

La reorganització colonitzadora del comte-rei Alfons I

Les específiques circumstàncies que havien menat la reconquesta d’aquesta banda del comtat de Barcelona, duta a terme principalment per la noblesa, havien determinat que una bona part de la comarca escapés al control comtal, tot i l’interès que ja Ramon Berenguer I posà en la recuperació de la potestat de diversos castells a nobles i la ulterior concessiò en feu als mateixos antics posseïdors. D’altra banda, també, sovint en les concessions de baronies a nobles els sobirans es reservaven dins els límits del territori que atorgaven a un barò les seves pròpies dominicatures, que després o bé concedien en feu a altres cavallers repobladors per tal de potenciar-ne la colonització, o bé hi establien nuclis poblacionals dependents directament del monarca. Aquesta darrera política de potenciació de nuclis desvinculats de nobles feudals es palesà ja en temps de Ramon Berenguer IV, quan per iniciativa seva Pere Berenguer de Vilafranca emprengué la repoblació del lloc de Duesaigües; aquesta colonització serà intensificada pel seu fill el rei Alfons, el qual prengué diverses mesures durant el seu regnat per tal de dotar eficaçment la comarca d’aquests tipus d’assentaments.

El lloc de Forès, situat a la part septentrional de la comarca, gairebé al límit amb la Segarra i l’Urgell, tingué un paper molt destacat en la reorganització d’aquest sector després de la conquesta comtal.

ECSA - J. Bolòs

En aquest sentit, cal destacar la seva actuació primerenca en el lloc de Duesaigües, que féu canviar el 1163 a l’actual emplaçament de Montblanc per tal d’afavorir molt probablement l’atracció de nous habitants, atesa la situació de major seguretat i defensa de la nova situació. L’estructuració menada per aquest monarca no se cenyí, però, a la reorganització de poblacions existents, sinò que s’amplià a la fundació en aquesta contrada de noves viles amb la pretensiò que sota el seu suport i a l’empara d’unes condicions jurídiques i socials més favorables fossin nuclis d’una major activitat econòmica. És ben palesa aquesta actuació en l’estructuració que dugué a terme durant el darrer quart del segle XII a la circumscripció del castell de Forès, del qual se segregaren diversos sectors que havien de donar naixement a altres poblacions, com Sarral i Solivella. A Forès el monarca reclamà la possessiò d’una dominicatura anomenada Pedrinyà que havia estat reservada per a la senyoria en la primera donació del lloc quan fou concedit a mitjan segle XI pel comte Ramon Berenguer I a Mirò Foguet. Després de diversos enfrontaments amb el feudatari, Alfons I aconseguí el 1178 el reconeixement de les seves pretensions, restant així amb les mans lliures per a ulteriors actuacions en aquest sector. En aquest mateix any, com a fruit de les preocupacions del rei en aquesta comarca, Alfons I adquirí per compra la quadra de Vallverd i per donació el castell de Torlanda, i disposà així d’un territori que calia anar organitzant. A l’inici de la darrera dècada, atès que Gombau d’Oluja havia colonitzat la banda sud-occidental del terme de Forès, al sector de Solivella, sense la corresponent concessiò, el monarca recuperava el domini d’aquest nou enclavament, bé que en atenció als esforços esmerçats per l’esmentat noble li concedia la seva possessiò per a tota la vida.

El fruit més manifest d’aquesta activitat organitzativa d’Alfons I a la Conca de Barberà se cenyí a la fundació l’any 1182 d’una nova vila —que per palesar l’interès posat pel monarca s’anomenaria la Reial— en l’indret meridional del terme de Forès que havia recuperat uns quants anys abans, a la qual integrà els petits nuclis poblacionals que s’havien anat formant en diversos llocs d’aquell indret (les viles de Saūc i Pedrinyà). Així mateix, per tal de promoure més eficaçment l’assentament de nous pobladors, afranquia els seus habitants de qualsevol cens o prestació, com també dels mals usos d’eixorquia, intestia i cugucia, i els concedia total llibertat dispositiva dels seus béns.

Montblanc i la seva vegueria

La vila de Montblanc, originada al redòs del tossal de Santa Bàrbara, on hi havia el castell, esdevingué el centre dels dominis reials de tota la Conca.

ECSA - J. Vidal

La participació de la noblesa en la recuperació cristiana a la major part de la Conca de Barberà, motivà que bona part d’aquest territori estigués sota dependència feudal i que els nuclis poblacionals s’organitzessin a redòs dels castells que els nobles i els seus vassalls havien anat bastint en els llocs més estratègics de la contrada i determinà, així mateix, que els nous pobladors estiguessin sotmesos a aquelles càrregues i gravàmens que tal règim comportava, la qual cosa provocava una minva important dels seus ingressos, que eren absorbits pels corresponents senyors.

Quasi simultàniament a l’acció que a l’Espluga els germans Cervera iniciaven amb força i definitivament per a la colonització del lloc, desafiant encara el perill que implicava l’enclavament sarraí de Siurana —que no seria ocupada fins el 1153 o el 1154—, al sector de la confluència dels rius Anguera i Francolí, anomenat Duesaigües, el cavaller i batlle comtal Pere Berenguer de Vilafranca, per iniciativa de Ramon Berenguer IV, començava la colonització d’aquest indret, primer emplaçament de la futura vila de Montblanc, i afavoria l’atracció de nous pobladors, als quals repartí terres comtals en aquest lloc. Al cap de cinc anys l’ocupació ja devia haver avançat bastant, i fins i tot s’hi devien haver bastit alguns habitatges. Engegada la repoblació i amb possibilitats de reeixir —atès que ja s’havien construït fins i tot molins en el seu terme—, l’esmentat comte, el mes de març del 1155, fixava jurídicament aquesta nova població —que havia pres també per circumstàncies que ens sòn desconegudes el nom de Vilasalva— adjudicant-li un terme que en les seves bandes nord i ponentina encara s’havia de definir i concedint al dit oficial reial la batllia i la vegueria d’aquell lloc. Al final del mes segūent, una altra concessiò del mateix comte marcava el pas definitiu cap a la consolidació de Duesaigües, en concedir als seus habitants i futurs pobladors la possessiò pacífica i lliure de les seves cases i terres i l’exempció de qualsevol cens i usatge, llevat dels delmes i les primícies, i en facultar-los per utilitzar les aigūes i la fusta del bosc del terme que ara restava delimitat amb precisiò.

Al cap d’uns anys, el 1163, al començament de la reestructuració dels dominis reials en aquesta comarca, Alfons I, mogut probablement per raons estratègiques, manà a Pere Berenguer de Vilafranca que traslladés l’emplaçament de Vila-salva a un petit pujol situat a la seva banda occidental i que en endavant s’havia d’anomenar Montblanc, al mateix temps, li confiava l’organització de la construcció de la nova població i li confirmava novament la possessiò de la seva vegueria i la seva batllia.

Amb aquests precedents hom aprecia, doncs, que des del començament de la repoblació de Montblanc s’hi esmenten les dues institucions administratives de la batllia i la vegueria, que foren concedides inicialment a una mateixa persona, Pere Berenguer de Vilafranca. Cal entendre, però, aquests dos càrrecs en el sentit tradicional que havien tingut fins aleshores, és a dir, de responsables econòmics i jurisdiccionals, respectivament, del monarca en un seu domini o territori. Progressivament s’anaren diferenciant més les competències que un i altre oficials exercien, de manera que ben aviat hom troba desvinculada la batllia de la vegueria, la primera ocupada ja el 1170 per Arnau Pere, mentre que en la mateixa data exerceix l’ofici de veguer Bertran de Vilafranca. Al llarg de la resta del segle s’accentuà la diferenciació competencial dels dos oficials, per bé que sovint encara apareguin junts en els documents relatius a interessos i responsabilitats del monarca. Així, quan Alfons I el 12 de setembre de 1180 atorgava la carta de població de Sarral, es trobaven presents Arnau Pere “batlle reial” i Berenguer de Vilafranca, probablement germà de l’esmentat Bertran.

Ben aviat la jurisdicció del batlle se cenyí a la defensa dels interessos del monarca en el marc estricte de la vila i el terme de Montblanc, mentre que la del veguer, amb un caràcter més militar i judicial, s’expandí a un territori molt més ampli, que ultrapassà fins i tot els límits de la comarca. Al segle XIII hom troba a vegades una mateixa persona com a titular de la vegueria de Montblanc i d’altres veïnes, com la de Vilafranca del Penedès o Tàrrega, com també una mateixa persona exercint ambdòs càrrecs de batlle i veguer de Montblanc.

També per aquesta època la indefinició dels límits de la vegueria comportà alguns problemes amb el veguer de Tarragona per raò del terme de Valls i d’altres de l’Alt Camp, on ambdòs oficials pretenien tenir jurisdicció. Si bé l’oficial de Montblanc no aconseguí la del primer, en canvi la seva competència s’estengué en aquest territori als llocs de Figuerola, Miramar, Cabra del Camp i el Pont d’Armentera. Vers el 1281 s’organitzaren definitivament aquestes circumscripcions, de manera que la vegueria de Montblanc integrà totes les poblacions de la Conca de Barberà, llevat del sector de Santa Coloma, que restava adscrit a la vegueria de Cervera, i Vallclara, que pertanyia a la de Lleida; comprenia, però, el vessant esquerre del Riucorb, des de Llorac a Belianes, l’Espluga Calba, l’Albi, Cervià, Vinaixa i Fulleda, ja a les Garrigues. Més endavant el territori de la vegueria de Montblanc sofrí diverses modificacions i s’annexionà la demarcació del comtat de Prades.

Amb l’establiment l’any 1180 per part d’Alfons I d’un nou assentament a la comarca sota dependència del mateix sobirà al lloc que per iniciativa seva havia fundat i al qual havia posat precisament el nom de la Reial, hom motivà la creació en aquest nou nucli de la figura d’un representant del monarca que tingués cura de l’organització de la nova població i que, així mateix, vetllés pels seus interessos en aquest indret. D’aquesta manera, doncs, Alfons I nomenà un delegat seu a Sarral per tal que assumís aquesta comesa, que inicialment encarregà a Arnau Pere, el batlle reial de Montblanc, substituït molt aviat per Ramon de Bordell, de qui tenim documentades ja les primeres actuacions a Sarral l’any 1184. Sembla, però, que ben aviat la tasca que aquest oficial reial havia de desenvolupar a Montblanc motivà que disposés d’un delegat permanent a Sarral que solucionés els assumptes més corrents i peremptoris. Al final del segle XII es coneix un tal Guillem Roig exercint aquestes funcions sota dependència del batlle reial de Montblanc, Ramon de Bordell. Al llarg del segle XIII s’anà consolidant la figura d’aquest oficial reial, ajudat per la pròpia població, que maldà perquè els casos fossin judicats al mateix lloc i els veïns no haguessin de desplaçar-se a Montblanc. Davant les pressions de la universitat de la vila de Sarral, el 1308 Jaume II instituí a Sarral una sots-vegueria presidida per un sots-veguer, que, nomenat pel veguer de Montblanc, havia de jutjar totes les causes civils i criminals comeses a la vila.

Bibliografia

• R. d’Abadal i de Vinyals: Els primers comtes catalans, ed. Teide (“Biografies catalanes. Sèrie històrica”, núm. 1), Barcelona 1958.
• A. Altisent: Història de Poblet, Abadia de Poblet, Impremta Monàstica, l’Espluga de Francolí 1974.
• A. Altisent: Diplomatari de Poblet, vol. I (anys 960-1177), Abadia de Poblet-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993.
• C. Barraquer i Roviralta: Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, 2 vols., Imprenta de J. Altés y Alabart, Barcelona 1906.
• A. Benet i Clarà: L’expansiò del comtat de Manresa, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1982.
• A. Benet i Clarà: Castells i línies de reconquesta, dins “Symposium Internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII-XI)”, Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, Barcelona 1991, pàgs. 365-391.
• F. Bofarull i Sans: Documentos para escribir una monografia de la villa de Montblanch, “Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona” (Barcelona), VI (1898), pàgs. 289-366.
• J-F. Cabestany i Fort: La geografia de les propietats de Poblet segons els fogatges fs. XIV), “Miscel·lània Populetana” (Abadia de Poblet), Scriptorium Populeti I (1966), pàgs. 311-318.
• F. Español i Bertran: L’arquitectura religiosa romànica de la Conca de Barberà i Segarra tarragonina, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, Montblanc 1991.
• J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, 2 vols., CSIC, Madrid-Barcelona 1969-83.
• J. Fuguet i Sans: Arquitectura del castell de Barberà (dels orígens als templers), “Aplec de Treballs del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà” (Montblanc), núm. 5 (1983), pàgs. 91-120.
• J. Iglésies i Fort: La població de la Conca a través de la història, “VIII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya” (Montblanc), Granollers 1967, pàgs. 75-94.
• J. Miret i Sans: Les cases de templers y hospitalers en Cataluña. Aplech de noves y documents històrichs, Impremta de la Casa de Caritat, Barcelona 1910.
• A. Palau i Dulcet: Conca de Barberà. Guia de la Conca, 3 vols., Impremta Romana, Barcelona 1932.
• J.M. Sans i Travé: Algunes reflexions sobre el règim municipal de Montblanc a l’Edat Mitjana (segles XII-XIV), “Circulars del Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca” (Montblanc), núm. 9 (1975).
• J.M. Sans i Travé: La introducció de l’orde del Temple a Catalunya i la seva organització, “Actes de les Primeres Jornades sobre els Ordes religioso-militars als Països Catalans (Montblanc 1985)”, Tarragona 1994, pàgs. 17-42. J.M. Sans i Travé: El diplomatari de la comanda de Barberà, Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona (en premsa).