Resultats de la cerca

La cotxa fumada Phoenicurus ochruros és un ocell del grup dels túrdids, principalment de muntanya, el nom del qual alludeix al to més fosc del plomatge en relació amb la cotxa cua-roja P phoenicurus Caracteritza la cotxa fumada el color vermellós de la cua i el carpó el mascle a l’esquerra, de plomatge molt fosc, gairebé negre, té a més una taca blanca sobre les ales És un ocell petit de 12 a 14 cm, que es pot veure en terrenys oberts, pedregosos i entre ruïnes, fins als cims més alts dels Pirineus Marisa Bendala L’àrea de distribució de la cotxa fumada com a nidificadora abasta la…

Els illots de la costa eivissenca destaquen per la seva riquesa en plantes endèmiques i aus marines, i per les particulars races de sargantana que hi habiten En la illustració, Ses Bledes Ernest Costa Els illots occidentals de les Pitiüses 25, entre els principals espais naturals de les Pitiüses Possiblement, les illes més interessants de la costa pitiüsa a excepció d’Es Vedrà són les de la costa occidental al nord, a prop de Balançat, l’illa Murada, alta, amb la seva misteriosa paret perimetral davant de Ses Balandres just al migjorn d’Albarca, Ses Margalides, encastellades sobre dos arcs…

Morfologia El ferreret Alytes muletensis és un notabilíssim endemisme balear que persisteix en una població reduïda i en un biòtop rocós molt específic, que l’ha forçat a uns costums grimpadors força diferents dels d’altres espècies del mateix gènere Jordi Muntaner El ferreret, espècie pròxima al tòtil, és un gripau petit —fa de 30 a 35 mm de longitud—, de cap gros, arrodonit, més llarg que ample i quasi més ample que el tronc, coll indistint, tronc deprimit i membres relativament llargs Al cap, els orificis nasals són apropats i súpers, i hi ha un plec cutani al davant Els ulls són…

La costa de la Marenda és considerablement abrupta i retallada En la Imatge, el cap de l’Abella i, al fons, el de Biarra, en un dia rúfol del començament de la primavera Jaume Orta La Reserva Marina de Cervera-Banyuls 22, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Entre Banyuls i Cervera de la Marenda, la costa presenta uns 6 km de penya-segats i petites cales d’una gran bellesa que conserven encara un estat bastant natural Formen part del tram litoral estés entre Argelers i Llançà, amb similituds clares amb la península del cap de Creus En aquesta zona,…

Situació Un dels nombrosos murs, base d’antigues edificacions, que formaven l’antic poblat ECSA - E Carreras Les ruïnes d’aquest poblat són escampades pels boscos de l’entorn de Sant Pere de la Cellera o dels Forquets i el mas Cónsul Mapa IGN-2549 Situació Lat 42° 31’ 0” N - Long 3° 1’ 43,2 E L’itinerari per a arribar a l’indret és el mateix assenyalat en la monografia precedent JBH Història Per a la història d’aquest poblat d’hàbitat dispers hom remet a les notícies històriques de l’indret que es donen en la monografia de Sant Pere de la Cellera o dels Forquets, centre primitiu del terme…

Els tallarols i les tallaretes són ocells del grup dels sílvlds, petits de 12 a 15 cm i bellugadissos, molt cantadors, que no es deixen veure fàcilment a les vores dels boscos, als parcs i als jardins Els caracteritza el bec fi, la silueta esvelta, amb el cap ben definit, i els colors suaus i poc contrastats del cos, especialment en les femelles, que són difícils de distingir La tallareta vulgar Sylvia communis , a dalt, a l’esquerra i el tallarol trencamates S conspicillata , a dalt, a la dreta s’assemblen pels colors, però aquest darrer és més petit i es limita a les comarques més seques…

L’àguila calçada Hieraetus pennatus és la més petita de les nostres àguiles, atès que no supera els 53 cm d’envergadura, i té la particularitat d’ésser un ocell de bosc Té el plomatge gris brunenc al dors i més clar al pit, però allò que l’identifica i li dona nom és el fet que les plomes li arriben ben bé fins als dits de la pota, i li fan com una mena de mitjons de ploma Xavier Palaus Als Països Catalans, l’àguila calçada és una rapinyaire nidificadora estival molt escassa i localitzada, si bé en direcció W, entrant a Aragó, esdevé menys rara És també una migradora rara en ambdós passos,…

L’envergadura del voltor negre Aegypius monachus és palesa en aquesta imatge d’un voltor eixugant-se les ales al sol a la serra de Tramuntana Mallorca Noteu la forma de la cua, en ventall, que és un caràcter distintiu de l’espècie en vol, a més del color fosc de dessota les ales i del collar Jordi Muntaner Als Països Catalans continentals, el voltor negre és un ocell excepcional un individu immatur, segurament un divagant en dispersió postgenerativa, resta installat als ports de Beseit des del gener de 1976, juntament amb els voltors comuns que hi viuen a més, se’n capturà un exemplar a l’…

El seu origen pot ésser per explosió , quan una xemeneia volcànica, havent estat tapada per laves solidificades, esclata sota la pressió de noves laves ascendents, per esfondrament posterior a una erupció que ha creat un buit sota un con volcànic, o per erosió de les parets d’un cràter

Els Ghats Occidentals s’estenen, a l’W del Dècan, parallels a la costa i a poca distància d’ella, des del riu Tāpti fins al cap Comorin 1 600 km de longitud Són constituïts per una sèrie de horsten l’altitud mitjana de 1 000 m disminueix a Mysore i augmenta al S de la gorja de Pālghāt, i culminen a l’Anaimundi 2 695 m Formen un veritable bastió contra el qual es desencadena el monsó del SW, que provoca pluges abundants a l’estiu Mahābaleshwar, 6 748 mm de mitjana i que els converteixen en la reserva d’aigua del Dècan Hi neixen els grans rius que travessen el Dècan Godāvari, Krishna, Cauvery…