L’envergadura del voltor negre (Aegypius monachus) és palesa en aquesta imatge d’un voltor eixugant-se les ales al sol a la serra de Tramuntana (Mallorca). Noteu la forma de la cua, en ventall, que és un caràcter distintiu de l’espècie en vol, a més del color fosc de dessota les ales i del collar.
Jordi Muntaner.
Als Països Catalans continentals, el voltor negre és un ocell excepcional; un individu immatur, segurament un divagant en dispersió postgenerativa, resta instal·lat als ports de Beseit des del gener de 1976, juntament amb els voltors comuns que hi viuen; a més, se’n capturà un exemplar a l’albufera de València el 1860 i un altre va ser vist a Requena el març de 1984. Manquen dades fidedignes sobre la seva presència als Pirineus i no ha estat mai citat des que les observacions han esdevingut regulars (des de fa 15 anys, aproximadament).
Aquesta espècie viu relegada a l’abrupta serra de Tramuntana (Mallorca), que només abandona actualment en rares ocasions per desplaçar-se a altres muntanyes, com ara les d’Artà, o a les planúries, o per visitar altres illes. En aquesta serra, predominantment calcària, destaquen les extensions o praderies de càrritx (Ampelodesma mauritanica), que alternen amb els carsts, nus i intransitables. A les zones forestals dominen els alzinars, antigament molt més estesos, i les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis).
El voltor negre (Aegypius monachus) és lleugerament més gros que el voltor comú (ateny fins a 107 cm) i de plomatge més fosc, especialment al collaret, cosa que justifica el seu nom vulgar. L’amplada del cos i la robustesa del bec donen idea de la potència d’aquest ocell, que és un dels més grossos del nostre país.
Jordi Muntaner.
La població de voltor negre s’ha anat recloent a les zones més abruptes i solitàries d’aquesta magnífica serra, és a dir, a la seva meitat nord. Hi fan els nius sobre pins que creixen en penya-segats del vessant marí; antigament també en feien sobre alzines, i més a l’interior de les muntanyes. Els nius són grans plataformes de branques de pi, grans i petites, i els basteixen amb materials més fins, principalment amb bri de càrritx; any rere any hi aporten més material i els nius arriben a ser tan grans i pesants que, finalment, trenquen l’arbre i cauen. Fins fa pocs anys existien colònies de diversos nius força propers entre ells, però actualment, a causa de la seva raresa, hom no pot parlar de colònies. La subsistència del voltor negre és força amenaçada, amb un gran risc d’extinció. És coneguda l’abundància d’aquesta espècie en altres temps, i per aquesta raó hom pot afirmar que la disminució en aquests 10 darrers anys ha estat entre el 25 i el 50% d’exemplars. L’any 1985, solament hi ha 20 o 21 voltors negres que visquin en llibertat.
Àrea de nidificació de l’aufrany (Neophron percnopterus, en verd), el voltor comú (Gyps fulvus, en ratllat blau) i el voltor negre (Aegypius monachus, en taronja) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Els voltors mallorquins inicien l’activitat reproductora el novembre, amb vols en parella sobre els nius; el desembre, aquest comportament s’intensifica, s’observen parades nupcials i té lloc l’inici de l’aportació de material per als nius, la qual cosa es perllonga fins al gener i, amb menys intensitat, fins a l’abril o més tard. La posta d’un sol ou, més rarament de 2 ous, té lloc per terme mitjà cap al final de febrer i, després d’uns 53 dies d’incubació, neix el pollet. Aquest roman al niu 4 mesos, i durant els seus 60 primers dies de vida està sempre protegit per un dels seus progenitors. Després de realitzar els primers vols i abandonar el niu, durant la segona quinzena de juliol, encara és alimentat durant un temps pels seus pares.