La cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) és un ocell del grup dels túrdids, principalment de muntanya, el nom del qual al·ludeix al to més fosc del plomatge en relació amb la cotxa cua-roja (P. phoenicurus). Caracteritza la cotxa fumada el color vermellós de la cua i el carpó; el mascle (a l’esquerra), de plomatge molt fosc, gairebé negre, té a més una taca blanca sobre les ales. És un ocell petit (de 12 a 14 cm), que es pot veure en terrenys oberts, pedregosos i entre ruïnes, fins als cims més alts dels Pirineus.
Marisa Bendala.
L’àrea de distribució de la cotxa fumada com a nidificadora abasta la pràctica totalitat de les regions abruptes dels Països Catalans. Els buits corresponen les planúries continentals i a comarques costaneres de relleus molt suaus. A les Balears, tot i que es donen hàbitats adients, no és present com a nidificant.
Fora de l’època de la cria, l’ocupació territorial canvia notablement, ja que llavors aquest moixó es presenta en un ampli espectre d’hàbitats a la totalitat del marc geogràfic d’estudi. És força abundant com a hivernant a la terra baixa mediterrània, incloses les Balears, ja que als moviments dispersius de la població muntanyenca indígena s’afegeix l’arribada d’exemplars migradors ultrapirinencs.
El pas migratori es fa palès del febrer a l’abril, amb un flux màxim de migradors el març i alguna citació excepcional més tardana, cas d’una observació a Menorca, el juny. El pas de la tardor es concentra l’octubre i el novembre, mentre que la hivernada és reportada des de l’octubre fins al març o, rarament, el començament d’abril.
Àrea de nidificació de la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Si bé el mapa de nidificació ens indica la seva adaptabilitat a tota mena d’hàbitats accidentats, les preferències d’aquesta espècie a l’hora de niar són marcadament muntanyenques. Es distribueix altitudinalment dels 0 als 2700 m, és a dir, arriba als cimals dels Pirineus axials, i és al voltant dels 2000 m on es troben les densitats més remarcables. Els territoris de cria més típics són els nivells basals dels espadats, els penya-segats i els relleus pronunciats, els vessants rocallosos i els barrancs interiors, encara que a l’alta muntanya ocupa també prats i comes amb rocam quelcom més espars.
En els darrers anys s’observa un clar augment de les poblacions pròpies de la terra baixa mediterrània, puix que aquest ocell va substituint parcialment els hàbitats rocallosos naturals per altres de clarament artificialitzats rurals, suburbans i, fins i tot, totalment urbans, cas de la presència com a nidifícador a l’entorn urbà de Barcelona. D’aquesta manera, la cotxa fumada colonitza actualment àrees on abans només se la veia fora de la temporada de cria. A aquest fet respon, per exemple, la inclusió en el mapa de distribució d’un lloc tan obert i planer com és el delta de l’Ebre, a causa de la seva niada aïllada en unes ruïnes de l’illa de Sant Antoni.