Els tallarols i les tallaretes són ocells del grup dels sílvlds, petits (de 12 a 15 cm) i bellugadissos, molt cantadors, que no es deixen veure fàcilment a les vores dels boscos, als parcs i als jardins. Els caracteritza el bec fi, la silueta esvelta, amb el cap ben definit, i els colors suaus i poc contrastats del cos, especialment en les femelles, que són difícils de distingir. La tallareta vulgar (Sylvia communis, a dalt, a l’esquerra) i el tallarol trencamates (S. conspicillata, a dalt, a la dreta) s’assemblen pels colors, però aquest darrer és més petit i es limita a les comarques més seques. El tallarol de garriga (S. cantillans, a sota, a l’esquerra) es caracteritza per la fina ratlla blanca que corre per sota l’ull. La tallareta sarda (S. sarda, a sota, a l’esquerra) només es troba com a sedentària a les Balears. La tallareta cuallarga (S. undata, a la seva dreta) té el plomatge del pit de color vermell fosc, però també és característic pel fet de tenir la cua llarga i enlairada i pel seu costum de mourela constantment i a batzegades. El tallarol emmascarat (S. hortensis, a baix, a l’esquerra) i el capnegre (S. melanocephala, a baix, a la dreta) es diferencien clarament pel color dels ulls i per la mida.
Marisa Bendala.
Ocell estival que nidifica, més aviat d’una forma localitzada i escassa, al Garraf, l’Alt Camp i el Pallars Jussà, i d’una forma més freqüent al Rosselló, l’Empordà, la Depressió Central catalana, les serres del S de Catalunya i una gran part del País Valencià. Darrerament se n’ha trobat en un nombre molt reduït niant a les Balears, on per altra banda també és molt rar en migració.
El tallarol trencamates és una espècie no gaire abundant i molt amagadissa, per la qual cosa no es disposa de gaire informació sobre la seva migració. El pas de primavera comença al final de març i acaba el maig, i la màxima es produeix durant l’abril. El pas de tardor s’inicia al final d’agost i es perllonga fins a la primera quinzena d’octubre, amb la màxima el setembre. Hi ha algunes observacions escasses, però repetides, de tallarols trencamates a l’hivern, al Rosselló i a les Illes, on és citada el desembre de 1913 a Menorca; fins ara es desconeix si aquest és un fenomen accidental o és més regular i ha passat desapercebut fins ara.
És una espècie mediterrània pròpia de les zones més àrides de la terra baixa i les serres de poca altitud. Nia a les garrigues i a les brolles baixes i aclarides, així com als salobrars dels estanys litorals rossellonesos, des del nivell de la mar fins als 700 m d’altitud. A la Depressió Central se’l troba també als arbustos dels marges dels camps de cereals i a la vegetació arbus-. tiva del llit de les rieres seques; més rarament viu a les plantacions d’arbres de secà (oliveres, garrofers o ametllers). On més abunda, però, és a les brolles baixes i esclarissades de les serres litorals, sovint a les carenes batudes pel vent o als vessants abruptes.
Manca informació quantitativa i de l’evolució històrica d’aquesta espècie tan discreta. Tan sols a les Illes, on era considerada accidental, se l’ha descobert niant els darrers anys. El maig de 1971, l’ornitòleg anglès Parrack la va trobar criant a Cases Velles i Portocolom a Mallorca; es va trobar també un niu amb dos polls al pantà de Cúber (Mallorca); el maig de 1973 es van veure ocells territorials a Eivissa; i a Menorca, la reproducció ha estat finalment ben comprovada al cap de Cavalleria, on des del 1981 fins al 1985 han niat d’una a nou parelles.