L’àguila calçada (Hieraetus pennatus) és la més petita de les nostres àguiles, atès que no supera els 53 cm d’envergadura, i té la particularitat d’ésser un ocell de bosc. Té el plomatge gris brunenc al dors i més clar al pit, però allò que l’identifica i li dona nom és el fet que les plomes li arriben ben bé fins als dits de la pota, i li fan com una mena de mitjons de ploma.
Xavier Palaus.
Als Països Catalans, l’àguila calçada és una rapinyaire nidificadora estival molt escassa i localitzada, si bé en direcció W, entrant a Aragó, esdevé menys rara. És també una migradora rara en ambdós passos, mentre que a les Illes és sedentària i més comuna. A la Catalunya Nord hom coneix solament 3 parelles amb territoris ocupats durant l’època de cria (Alta Cerdanya, Conflent i Vallespir), mentre que a la Catalunya peninsular l’any 1983 hi havia unes 5 parelles amb indicis de niar, totes elles a contrades molt occidentals (Pallars Jussà, Segrià i Baix Ebre, en el seu límit amb Terra Alta). La suposada regressió de la població catalana és pendent de confirmació ja que, teòricament, com passa en altres zones de la península, aquesta és una espècie que es troba en increment, atesa la seva condició d’estival, per la qual cosa escapa de la pressió cinegètica.
Al País Valencià, unes poques parelles nien a les serralades interiors septentrionals i no més de 3 ho fan als boscos de Titagües (Serrans); possiblement existeixen unes poques parelles més que nien al Racó d’Ademús, ja que és relativament abundant a Terol.
A tots els Països Catalans continentals, l’àguila calçada és un migrador rar o molt escàs, accidental a Andorra, i que es detecta amb una facilitat més gran durant el pas autumnal. En algunes zones i en anys determinats hom la pot veure amb més freqüència, àdhuc en petits grups: al Maresme es va veure una concentració laxa de fins a 20 exemplars entre el 6 i el 9.10.79. Finalment, cal fer esment de la hivernada d’alguns individus als marjals del migjorn i de l’existència d’una dada excepcional d’un exemplar als aiguamolls de l’Empordà, el 04.01.80.
Àrea de nidificació de l’àguila calçada (Hieraetus pennatus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
A les Balears, l’estatus d’aquesta àguila varia considerablement. És comuna i sedentària a Menorca; a Mallorca és també sedentària, si bé ha sofert una regressió fortíssima, i de comuna i abundant com era abans, ha esdevingut escassa i localitzada; actualment s’estima que no són moltes més de 10 les parelles que viuen confinades a la Serra de Tramuntana. A Mallorca s’aprecien moviments hivernals, que s’inicien cap al final de l’estiu, després de la reproducció; és aleshores quan poden veure’s exemplars en punts molt diferents de l’illa, encara que probablement molts d’ells provinguin de Menorca. A les Pitiüses se’n veuen ocasionalment en migració.
Les àguiles calçades nien sobre arbres, si bé a les Illes ho fan en penya-segats marins, on construeixen el niu sobre un arbust o, més rarament, sobre algun repeu. La posta té lloc durant la segona meitat d’abril.
Els hàbitats que ocupa són variats, des de boscos a zones muntanyoses de mitjana altitud i pinedes o alzinars en planúries o terrenys abruptes i més secs, fins a la barreja heterogènia de bosquetons, garrigues i conreus de Menorca o les seques muntanyes calcàries mallorquines.
Els rars migradors primaverals passen al llarg del mes d’abril i els autumnals entre el setembre i l’octubre, temps durant el qual són menys rars.