Resultats de la cerca

El primer esment es troba en un manuscrit del segle XIV, on apareixen quatre danses amb aquest nom dins un conjunt de quinze amb el títol genèric d' istampitta , exhibint una estructura similar a l' estampida una d’elles, en compàs de 4/4, és una quaternaria , coneguda a Itàlia com a saltarello tedesco Amb tot, no existeix cap evidència de la relació entre aquestes danses i els saltarelli posteriors Al segle XV, el saltarello evolucionà fins a convertir-se en una postdansa que seguia una basse danse , reelaborant el seu material musical en metre ternari i tempo més ràpid entre el tempo de…

Inicià els estudis musicals a cinc anys amb B Andreu El 1836 entrà com a flautista i contrabaix a l’orquestra del Teatre Principal de Maó i a dotze anys escriví les primeres obres El 1842 obtingué la plaça d’organista a la parròquia de Sant Francesc de Maó Posteriorment 1845 es traslladà a Barcelona, on el 1847 entrà a l’orquestra del Liceu, en la qual tocà el contrabaix, i des del 1851 fou mestre de capella de l’església de Sant Jaume A Barcelona dirigí diverses temporades d’òpera i sarsuela al Teatre Circo, i també es dedicà intensament a l’ensenyament musical Fou autor de nombroses obres…

Filla de l’actor Josep Maria Angelat, començà a dedicar-se a la interpretació els anys setanta En teatre, cal destacar les seves actuacions en les obres  Festen  2005, de Thomas Vinterberg i Mogens Rukov, dirigida per Josep Galindo i Pablo Ley  La cabra o Qui és Sylvia 2005, d’Edward Albee, dirigida per Josep M Pou  Carnaval 2006, de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel el monòleg L’any del pensament màgic 2008, de Joan Didion, amb direcció d’Òscar Molina  L’arquitecte 2011, de David Craig, dirigida per Julio Manrique  Sí, primer ministre 2013, d’Antony Jay i Jonathan Lyn,…

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, posteriorment realitzà un postgrau en Teoria i Crítica del Teatre 1990 i un màster en Estudis Internacionals Com a escriptor s’ha dedicat a la poesia, a la narrativa i al teatre, aquestes últimes, a més, per al públic adult i juvenil Amb el pseudònim de Mitus Stampa , ha publicat, entre d’altres, les narracions Ming, Ping i les sirenes 1987, L’elefant i la cuca de llum 1999, finalista del premi Apelles Mestres 1999, El timbaler del Bruc 1999, En Xucla Fort i la Fina Violina 2001 i El doctor Espiadimonis i el senyor…

Situació Vista interior de l’església, amb l’entrada de l’absis, únic element romànic que resta en aquest notable santuari marià ECSA - JA Adell El santuari de la Mare de Déu de la Posa es troba isolat en un lloc eminent, entre Llordà i Isona Mapa 33-12290 Situació 31TCG412656 Per anar-hi cal prendre la carretera d’Isona a Coll de Nargó Just davant de la cruïlla amb la carretera que condueix a Abella de la Conca surt el camí que en uns 2 km de còmode recorregut porta al santuari JAA Història Les úniques referències documentals que es coneixen d’aquesta ermita és la seva inclusió, a partir del…

La creà el 1977 el crític, guionista i director Carles Balagué per impulsar els seus projectes com a realitzador, i els d’altres directors Produí els seus llargs Adela 1986 L’amor és estrany 1988, Les aparences enganyen 1991 i el seu curt Una setmana a la vida de 1985 i els curts d’altres Tie Break 1983, Enric Alberich F comme François 1985, Pilar Arévalo Quizá no sea demasiado tarde 1988, Txerra Cirbián i Abran las puertas 1993, Enric Miró Convertida en societat limitada el 1995, amplià la seva activitat amb la distribució de títols clàssics en versió original, la majoria dels quals són…

Procedent del teatre independent, debutà professionalment amb Mort accidental d’un anarquista 1981, de D Fo Gran part de la seva carrera es vincula al Teatre Lliure, on ha treballat en muntatges com Al vostre gust 1983, de Shakespeare, Un dels últims vespres de carnaval 1985, de Goldoni o L’hort dels cirerers 2000, de Čekhov, tots ells dirigits per L Pasqual, L’Hèroe 1983, de Rusiñol Les noces de Fígaro 1989, de Beaumarchais, en les versions realitzades per F Puigserver, o el treball que li valgué el reconeixement definitiu, El barret de cascavells 1994, de Pirandello, dirigit…

Vida Rebé la primera formació dels seus pares, que eren músics professionals Després de la mort del seu pare la família es traslladà a París, on estudià al conservatori amb F Kalkbrenner i PJG Zimmermann piano, VChP Dourlen harmonia, AMB Barbereau contrapunt i JF Lesueur composició El 1832 guanyà el Premi de Roma amb la cantata Hermann et Ketty Establert durant una temporada a la capital italiana, compongué música de cambra, per a piano i un rèquiem Després de passar uns quants mesos a Alemanya retornà a París el 1835 per dedicar-se a la composició d’òperes Entre la seva producció operística…

Vida Svendsen, juntament amb Grieg, és un dels màxims representants de l’escola nacionalista noruega Fill d’un músic, rebé una formació completa i aprengué diversos instruments Fou deixeble de violí de F Ursin, i tocà aquest instrument en l’orquestra del Teatre Noruec de la capital quan HJ Ibsen n’era el director Allí descobrí el repertori simfònic El 1859 conegué el violinista O Bull, el qual li causà una forta impressió El 1863 ingressà en el Conservatori de Música de Leipzig, que en aquell moment vivia un dels moments més florents de la seva història, centre on rebé lliçons de F David, EF…

Vida Estudià música a Castelló de la Plana amb el cèlebre guitarrista popular Manuel González, conegut amb el nom de Cec de la Marina , i, més tard, després d’una breu estada a Barcelona, piano amb Eugeni Ruiz, el Cego Ruiz  Posteriorment es traslladà a València, on intentà subsistir com a guitarrista Gràcies a la protecció del comte de Parcent anà a Madrid, on estudià harmonia i piano al conservatori 1874-75 amb Miquel Galiana i Rafael Hernando S’havia proposat deixar la guitarra i dedicar-se a l’estudi del piano, però la bona acollida que tingueren a la capital madrilenya els seus concerts…