Resultats de la cerca

D’origen humil, adoptà el cognom del seu protector, gràcies al qual fou llicenciat en arts 1452 Fugí de París 1455 després d’haver assassinat un home, i un altre cop l’any següent, a causa d’un robatori, i vagarejà per distintes regions de França A Blois ~1458 participà en unes justes poètiques de Carles d’Orleans Empresonat 1461 a Meung-sur-Loire, l’any següent fou detingut a París, i al cap de sis fou condemnat a la forca, bé que li fou commutada la pena per deu anys de desterrament A partir d’aleshores el seu rastre es perd per sempre, i sens dubte ja era mort quan fou publicada la primera…

Estudià per enginyer tèxtil i s’ha especialitzat en antologies i en la història de la premsa catalana  El Be Negre  1967,  Cu-Cut  1967,  En Patufet  1968,  Papitu  1968,  L’Esquella de la Torratxa  1970,  Xut  1971,  Un segle d’humor català  1973,  El Be Negre i els seus homes  1977,  L’humor català La premsa humorística I-II 1978-79, Història dels diaris en català  1978, En Patufet antologia  2003,  La caricatura política i social a Catalunya, 1865-2005  2005, Papitu 1908-1937 i les publicacions eroticopsicalíptiques del seu temps 2008, Andreu Dameson, geni de la caricatura…

Aprenent al taller de Fra Bartolomeo, s’inicià en la pintura, però l’atreia l’arquitectura A la recerca de treball, passà a Urbino —on segurament conegué Laurana— i més tard a Llombardia, on l’arquitectura quatrecentista s’anava esvaint en una espècie de barroquisme final A Milà 1474, i sota la influència de les grans figures que hi conegué, restà marcat el seu camí sagristia de San Satiro, Santa Maria delle Grazie, l’església d’Abbiategrasso, la catedral de Pavia En el claustre de Sant'Ambrogio apunta, ja, el Bramante genuí A Milà treballà també com a pintor El 1500, a Roma, a Tívoli i a…

Conegut amb el sobrenom d' El Vigatà Visqué a Vic fins el 1756 i s’installà a Barcelona, on fou deixeble de Manuel Tremulles des del 1757 El 1775 oposità, sense èxit, a una de les dues places d’ajudant de director de la nova Escola de Dibuix de la Junta de Comerç, llocs que foren ocupats per artistes lligats al món acadèmic, mentre que ell era inscrit al collegi de pintors des del 1771 Fou clavari 1776 i primer cònsol 1782 del collegi Seguí, doncs, una carrera professionalment tradicional, motiu pel qual estigué sempre en rivalitat amb artistes com Pere Pau Muntanya Es dedicà sobretot a les…

Estudià piano a Barcelona amb Mas i Serracant, E Granados, F Marshall i VM de Gibert, i amplià estudis amb E Morera, F Pedrell i N Otaño El 1911 ingressà a la Companyia de Jesús i fou ordenat sacerdot el 1922 Es llicencià a Roma en música gregoriana i completà estudis a Munic i a Solesmes Deixà una producció extensa i variada Hi destaquen les òperes Canigó 1934, estrenada com a concert el 1936 i el 1953 al Liceu de Barcelona, que l’enregistrà en discs, sobre text de J Carner basat en l’obra de Verdaguer, on es mostrà influït per Wagner, i Nuredduna 1947, estrenada a Mallorca, amb llibret de…

Probable deixeble d’Onofre Falcó Fou pintor de la ciutat de València des del 1596, i pintà també per a la generalitat i per al patriarca Juan de Ribera Potser estigué a Itàlia, on s’interessà sobretot per l’escola veneciana És el representant més distingit de l’escola valenciana de la transició entre Joanes i Ribalta, i mèrit seu és la introducció a València del tenebrisme, que féu compatible amb un irrenunciable manierisme de la millor progènie Els retrats, corporatius o individuals, adquireixen amb ell, a València, carta de naturalesa, i propulsà el naturalisme, que consagrà Ribalta i la…

De condició humil i òrfena abans de fer onze anys, es veu exposada a multitud de perills A l’inici de l’obra, el narrador la presenta com a «dotada de totes les belleses humanes» i la compara amb «un somni d’un pintor realitzat amb tota la força d’un geni» El nom connota ja la seva puresa, que, amb la bondat, la ingenuïtat i la «gran formosor», li confereixen un aire gairebé angelical La seva tendresa i les seves desventures provoquen l’emotivitat Malgrat la conversió en «nina dona», que remarca el títol de la segona part, i les contrarietats que pateix al llarg de l’obra,…

Residí a Cuba d’infant En tornar, estudià dret a Barcelona i publicà contes i articles a La Senyera , de Palamós, El Federalista , L’Avenç , etc, i fou redactor de Joventut S’identificà amb els ideals del modernisme i el federalisme El 1902 publicà Francisco Pi i Margall i la peça teatral Titelles febles En Creuant la plana morta 1903 defensà l’autonomisme El 1904 aparegueren el relat La Ella d’en Vademecum i el drama El geni , escrit amb Emili Tintorer El seu teatre s’inscriu en els corrents vitalistes i regeneracionistes del modernisme El 1905 estrenà Dintre la gàbia i entrà…

Intèrpret de flauta travessera, compagina l’activitat com a concertista i professor d’aquest instrument amb la d’escriptor, sobretot en els gèneres infantil i juvenil, activitat en la qual s’inicià l’any 1994 Ha publicat, entre altres obres, les narracions infantils i juvenils  L’Albert i els menjabrossa 1995, premi El Vaixell de Vapor 1994, El Duomo 1996, Per què no m’ho deies 1996,  Mr Monkey 1997, Després d’en Marcel 1997, La meva Eurídice 1998,  La porta prohibida 1999, Peter Snyder 1999, premi Enric Valor de narrativa juvenil de Picanya 1998, Quadern australià 2000, El geni…