Resultats de la cerca

Fou concedit als grans d’Espanya Els consellers de Barcelona allegaren tradicionalment aquest privilegi La seva defensa donà lloc a diversos incidents amb les autoritats civils i eclesiàstiques, sobretot durant el s XVII amb la publicació d’opuscles i d’un extens Memorial en justificació de la prerrogativa, el 1632, fins a l’obtenció d’un privilegi afirmatiu, el 1689, en l’atorgament del qual intervingué el conseller Rafael de Grimosacs Fou abolit pel decret de Nova Planta 1714 L’exercici del privilegi durant les cerimònies religioses, igualment en discussió al s XVII, fou resolt…

La idea de la seva fundació sorgí segurament de Mateu Obrador i Bennàssar i de Josep Lluís Pons i Gallarza, que la dirigí intellectualment, i hi collaboraren, entre molts altres escriptors mallorquins del moment, Josep Taronjí —que hi publicà uns interessantíssims articles sobre la unitat de la llengua catalana—, Bartomeu Ferrà, Tomàs Forteza, etc Explícitament allunyada de qualsevol discussió política, inclogué —ultra les més nombroses sobre literatura— collaboracions de caire científic divulgatiu, sovint a càrrec de Pere d’A Peña Manuel Milà i Fontanals hi collaborà, també, en…

Després d’una laboriosa recollecció de manuscrits gaèlics, amb l’ajuda del poeta John Hume i el finançament d’Hug Blair, publicà Fragments of Ancient Poetry Translated from the Gaelic Language 1760, Fingal 1762 i Temora 1763, tot afirmant que la major part de llur contingut es basava en l’obra d’un poeta gaèlic del s III, anomenat Ossian L’autenticitat d’aquest poeta provocà una discussió entre els crítics i els escriptors de l’època, car era sabut que no hi havia cap manuscrit gaèlic anterior al s X Blair el considerà autèntic, David Hume era escèptic respecte a la seva…

Vida i obra És autor d’un gran nombre de colloquis, sovint reeditats, en què descriu festes reials i religioses, del moment, modes i temes de discussió popular, a través de diversos personatges imaginaris Pepo de l’Horta, Pepo Canelles, Nelo i Quelo, Cento el Formal i Tito Bufalampolla, etc Sota una forma jocosa i desenfadada, els seus romanços exalcen la monarquia borbònica i les commemoracions oficials D’un to més teatral és la Junta secreta , impresa el 1788 També compongué dues peces dramàtiques bilingües amb motiu de la visita a València de Carles IV 1802 per ser…

Tradicionalment aquest banc d’emissió emetia metall encunyat o paper moneda en contrapartida metàllica, d’acord amb unes normes o un règim d’emissió La seva reglamentació ja fou objecte de discussió al s XIX entre l’escola bancària, partidària de la llibertat d’emissió de bitllets sense correspondència amb les reserves metàlliques, i la Currency School, que recomanava l’establiment d’un patró metàllic rígid La llei de Peel 1844 donà prioritat a la segona, bé que, posteriorment, la creixent necessitat de liquiditat motivà l’abandó de la convertibilitat metàllica de totes les…

El 1537 fou nomenat bisbe de Girgenti i quatre anys després, el 1541, es trobava en el seguici de Carles V a Ratisbona El 1544 fou nomenat arquebisbe de Palerm, i en qualitat de tal participà en el concili de Trento en els dos períodes de 1545-47 i 1557-62 S'alineà amb el grup hispànic Prengué part en la discussió sobre la justificació, insistint en el valor de la gràcia considerada del tot preeminent respecte a les obres No fou seguit El 1553 fou creat cardenal amb el títol de Sant Calixt, i com a tal participà en els conclaves del 1555 Zelós defensor de la jurisdicció episcopal…

Fill d’un pastor cristià fonamentalista, començà a cantar a l’església del seu pare, però ben aviat s’integrà en grups de doo-wop i es convertí en la principal estrella de la discogràfica Motown La seva veu de tenor abraçava tres octaves, i el seu ampli repertori comprenia balades romàntiques, rhythm-and-blues , pop i el soul més frenètic i sofisticat, amb constants referències jazzístiques Destacà en aquest estil, perquè introduí en les seves cançons lletres compromeses que incloïen reivindicacions polítiques Un dels seus discos més populars fou What’s going on 1971, que es convertí en el…

En contraposició a la tençó, habitualment el primer interlocutor permet al seu contrincant triar quina de les dues solucions presentades al problema inicial defensarà, assumint la posició contrària i situant així la finalitat del joc en la mateixa discussió No obstant això, aquesta distinció present en el tractat Leys d’amors , del segle XIII no sempre és clara, i es troben jocs partits en què el primer poeta a intervenir ja presenta la seva opinió, instant el seu opositor a defensar-ne la contrària Usualment cadascun dels dos rivals sollicitava al final, mitjançant un envoi , la…