Resultats de la cerca
Es mostren 22533 resultats
El que cal saber de la fimosi
Patologia humana
La fimosi constitueix una estretor de l’obertura del prepuci —la pell que cobreix l’extrem del penis—, la qual cosa n’impedeix totalment o parcialment la retracció per a deixar el gland al descobert L’estretor de l’obertura prepucial és present en general des del naixement, per bé que no constitueix un veritable trastorn Solament en una mínima part dels infants nounats el prepuci es pot retreure sobre el gland En la majoria dels casos, es resol progressivament amb l’edat i no origina complicacions Per tal d’afavorir la dilatació de l’orifici del prepuci i la separació del gland, és útil que s…
Galactorrea
Patologia humana
És anomenada galactorrea l’emissió espontània de llet pel mugró fora del període de lactància Aquesta alteració es pot presentar en ambdós sexes, però és molt més freqüent en la dona que en l’home Es produeix generalment a conseqüència d’una producció anòmala de prolactina, l’hormona hipofisial estimulant de la secreció mamaria Aquesta producció anòmala pot ésser deguda a una alteració de la pròpia glàndula hipòfisi, però en molts casos és causada per una alteració dels mecanismes que en regulen el funcionament a través de l’hipotàlem Una de les causes més habituals de galactorrea és la…
Gammagrafia
Patologia humana
La gammagrafia és una tècnica d’exploració diagnostica que es basa en la utilització de radioisòtops o isòtops radioactius , és a dir, elements que emeten raigs gamma, i que després d’ésser introduïts a l’organisme, en general per via intravenosa, es concentren en uns teixits específics determinats, des dels quals emeten aquestes radiacions durant algun temps Aquestes radiacions, que no lesionen els teixits orgànics, són captades des de l’exterior de l’organisme per un detector especial, i finalment són transformades en imatges que reprodueixen en diverses tonalitats la grandària i la forma…
Fístula artèrio-venosa pulmonar
Patologia humana
La fístula artèrio-venosa pulmonar constitueix un trastorn caracteritzat per una comunicació entre la circulació venosa i l’arterial dels pulmons, que origina una barreja de sang que no ha passat pels alvèols, pobra en oxigen, amb la sang ja oxigenada als alvèols Aquesta barreja redueix el nivell d’oxigen de la sang que aflueix dels pulmons al cor, i d’aquest a tots els teixits de l’organisme En conseqüència, s’estableix una situació d’insuficiència respiratòria caracteritzada per una oxigenació inadequada dels teixits El trastorn se sol presentar a causa d’una malaltia…
Fisiologia de la pell, cabell i ungles
Fisiologia humana
La pell és un òrgan molt actiu que participa en el funcionament general de l’organisme Fonamentalment, realitza tres funcions protegeix l’organisme, en regula el funcionament i estableix relació amb el món exterior Actua com a barrera que protegeix l’organisme de diversos factors nocius provinents de l’exterior Així, impedeix el pas de substàncies i radiacions, evita la penetració de gèrmens i esmorteeix els efectes de les agressions mecàniques El teixit cutani collabora en la regulació de l’organisme de diverses maneres D’una banda, evita que l’organisme perdi líquids i d’altres substàncies…
Anatomia de la pell, cabell i ungles

L’epidermis i el derma, en conjunt, tenen un gruix que oscil·la entre 0,5 mm i 4
© Fototeca.cat
Anatomia humana
La pell, l’òrgan més extern del cos humà, recobreix la superfície de l’organisme i continua, als orificis naturals, amb les mucoses Es compon de tres capes de teixits diferenciats, de les quals la més externa és anomenada epidermis, la mitjana derma i la més profunda hipoderma En conjunt, constitueix una membrana gruixuda, resistent i flexible que en la persona adulta té una superfície aproximada d’1,5 m 2 a 2 i, si hom considera només el derma i l’epidermis, pesa uns 4 kg El gruix de la pell varia d’una persona a una altra, i és diferent segons la zona del cos de què es tracti L’epidermis i…
Ignasi Miquel González i Llubera
Historiografia catalana
Hebraista.
Format a la Universitat de Barcelona amb el mestratge de Francesc Barjau, passà, el 1917, a Madrid –on fou alumne del doctor Yahuda– i posteriorment a París 1918 Dos anys després, fou nomenat director del Departament de Llengua i Literatura Espanyola de la Queen’s University de Belfast Irlanda del Nord, d’on arribà a ser catedràtic durant el període 1926-60 Fou un dels principals pioners dels estudis hebraics en uns moments en què la literatura judaicocatalana era, com reconegué Antoni Rubió i Lluch l’any 1916, «un continent espiritual desconegut» Un dels seus primers treballs fou l’edició de…
sanctus
Música
Himne de lloança que clou el prefaci de la missa i que comença amb la triple aclamació sanctus, sanctus, sanctus o trisagi.
Juntament amb el benedictus i l’aclamació hosanna , constitueix la quarta part de l' ordinari de la missa El seu text prové d’Isaïes, 6, 3, verset en el qual, durant una visió del profeta, els serafins proclamen la glòria del "Senyor dels exèrcits" Era ja un himne matinal de la pregària jueva i aviat fou introduït en la litúrgia cristiana Es tracta d’un cant de tota la congregació d’acord amb el context de la lloança collectiva dels àngels del text d’Isaïes, i també el de la rebuda multitudinària de Jesucrist a Jerusalem, Mateu 21, 9, d’on s’ha adaptat el text del benedictus,…
antífona
Música
Cant litúrgic de l’Església cristiana associat bàsicament, per bé que no sempre, al cant dels salms (salmòdia antifonal).
Consisteix en una melodia senzilla i relativament breu que fa de tornada de cada verset del salm El text acostuma a ser bíblic El terme actual deriva del llatí antiphona , que alhora deriva del terme grec que designava l’interval d’octava En certes comunitats cristianes primitives passà a fer referència a un tipus de cant basat en l’alternança d’un cor de dones i un d’homes, normalment a l’octava Sant Ambròs, al segle IV, fou el responsable de la seva introducció a l’Església d’Occident El repertori d’antífones es basa en un nombre més aviat reduït de melodies originals a les quals s’…
pavana
Música
Dansa cortesana del segle XVI i començament del XVII, d’origen italià, de tempo moderat o lent i caràcter solemne, habitualment en compàs binari.
Presumptament el seu nom prové de l’expressió alla pavana , que podria haver indicat l’estil paduà de la peça Com alguna dansa anterior, per exemple, la bassadanza , usualment precedia una altra dansa amb la qual -ja fos pel caràcter, el tempo , etc- constrastava saltarello , piva , gallarda Sovint, ambdues danses es basaven en el mateix material melòdic o harmònic Molt similar al passamezzo , possiblement se’n diferenciava més per l’estructura coreogràfica que per la musical Al principi del segle XVI adquirí una gran popularitat i es difongué per Europa al final d’aquest mateix…