Resultats de la cerca
Es mostren 17 resultats
bitxac
© Mark Rosenstein
Ornitologia
Gènere d’ocells de l’ordre dels passeriformes, de la família dels túrdids, petits i insectívors, inquiets i cantaires, molt estesos per tot Europa.
El bitxac comú Storquatus té el cap i el coll negres, mig collar i llista alar blancs i el pit vermellós sol posar-se als cims dels branquillons, cables de telegraf, etc Cria als Països Catalans i hi és sedentari viu en bruguerars i jonqueres, a les planes o a les zones costaneres El bitxac rogenc Srubreta té el dors grisenc, molt ratllat, una cella blanca i el pit roig habita prats, zones palustres, camps oberts i conreus, bé que a Catalunya cria als Pirineus, entre l’herba o en algun forat al peu d’un arbre Tret característic d’ambdues espècies és el costum de…
Bitxac rogenc
Àrea de nidificació del bitxac rogenc Saxicola rubetra als Països Catalans Maber, original dels autors Aquest és un ocell estival amb una distribució molt lligada a les comarques d’àmbit pirinenc i a les seves àrees d’influència Els nuclis poblacionals més significatius els trobem als Pirineus centrals, encara que l’àrea de la cria s’estén, però, pel Capcir, el Conflent i la Fenolleda, i també pels estreps pirinencs a l’E de la Conca de Tremp i els sectors del Ripollès i la Garrotxa Fins fa ben poc temps, hom creia que l’àrea de distribució quedava així prou delimitada, però…
Bitxac comú
El bitxac comú Saxicola torquata és de la mida mateixa que el rogenc Saxicola rubetra i amb més abundància de color negre al dors i al cap, on forma una màscara, trencada només pel color blanc dels costats La femella té el plomatge més desdibuixat La imatge de la fotografia, feta al Vallès Occidental, és molt representativa d’aquesta espècie, ja que és així com se sol veure, enfilada dalt d’un branquilló, o també, típicament, als mànecs de les aixades, cosa que li ha valgut el sobrenom de cagamànecs Oriol Alamany El bitxac és un ocell sedentari a la major part dels Països Catalans,…
cama de perdiu
© Fototeca.cat
Micologia
Bolet de la família de les gomfidiàcies, de barret bru vermellós, mamil·lar, recobert de fibretes radials, lluents, viscós quan és tendre, de 4 a 10 cm de diàmetre, amb làmines gruixudes, espaiades i decurrents, cama de color de safrà i carn groga vermellosa, comestible, de qualitat mitjana.
Es fa a les pinedes de pi blanc, pinyer, roig, etc
Cucut
El cucut Cuculus canorus és un ocell bosquetà de cant característic, paràsit, a l’època de cria, de diverses espècies de moixons, els nius dels quals desposseeix de la posta legítima, tot dipositant-hi els ous propis i deixant la covada i l’alimentació de la nierada als pares espoliats L’exemplar illustrat, procedent del Vallès Occidental, mostra els trets morfològics d’un individu adult cos afuat, cua llarga, color general gris, i abdomen blanc amb bandes travesseres grises les potes, poc visibles a la imatge, són grogues Oriol Alamany Cuculus canorus Àmpliament estès per tot el…
Catàleg dels ocells dels Països Catalans
Catàleg dels ocells dels Països Catalans El present catàleg conté la totalitat de les espècies vivents observades als Països Catalans, amb independència de llur estatut nidificant, hivernant, etc, classificades per famílies i ordres, d’acord amb els criteris sistemàtics més recents i més àmpliament acceptats, concretament, la classificació de Voous 1980 Hom consigna, quan és el cas, el caràcter d’espècie protegida per la llei, sigui a l’estat espanyol ○, a l’estat francès ⊙ o a ambdós • En el cas espanyol, la protecció és basada en el Reial Decret 3181/1980 de 30 de desembre BOE de 6 de març…
El Desert de les Palmes
Les agulles de Santa Àgueda, pobrament cobertes de vegetació, amb a penes alguns pinastres Pinus pinaster supervivents dels incendis Ernest Costa El Desert de les Palmes 14, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric Situat a la comarca de la Plana Alta, el Desert de les Palmes és una serra litoral parallela a la costa, que s’estén pels termes de Benicàssim, Cabanes, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló Fou declarat Paratge Natural l’octubre de 1989, i, sens dubte, representa una fita emblemàtica per al poble castellonenc El seu nom deriva de l’existència, al centre de la…
La serra de Bernia
La serra de Bèrnia vista des de la Lloma Vaquer o Pa de Dacsa Ernest Costa La serra de Bernia 12, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra de Bèrnia és una imposant serralada que separa les depressions de Calp i Benissa, al nord, i la Foia d’Altea, al sud, actuant com a frontera natural entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa Es tracta d’una alineació muntanyosa orientada d’est a oest, amb vessants abruptes que culminen en una colpidora cinglera El pic de Bèrnia, amb 1129 m, representa la cota màxima de la serra A partir del seu extrem occidental s’…
Ocells de medis agraris
Les activitats agropecuàries han modelat els paisatges de bona part del planeta En l’entorn mediterrani, aquesta interacció es va iniciar fa segles i, per tant, els paisatges agrícoles poden considerars’hi tan naturals com ho poden ser un bosc o un aiguamoll, amb l’única diferència que, en els primers, l’espècie humana és un protagonista actiu i indissociable en la seva gènesi i manteniment Les comunitats d’ocells d’aquests medis es troben particularment adaptades a l’heterogeneïtat espacial i dinàmica temporal que els caracteritza Les poblacions de sisó Tetrax tetrax , limitades a les…
Monturull-puig Pedrós
Típic aspecte de les pedregoses planes que coronen les muntanyes del nord de la Cerdanya, en aquest cas vora el puig Pedrós Oriol Alamany Monturull-puig Pedrós 16, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus L’extrem sud-oriental dels Pirineus centrals és constituït per un extens sistema orogràfic situat a cavall de la Cerdanya, Andorra i l’Alt Urgell Cal distingir-hi, però, dues parts culminals separades per la Portella Blanca d’Andorra 2519 m, lloc on conflueixen les capçaleres del riu de la Llosa i del torrent de Campcardós La part més occidental, delimitada per la…