El cucut (Cuculus canorus) és un ocell bosquetà de cant característic, paràsit, a l’època de cria, de diverses espècies de moixons, els nius dels quals desposseeix de la posta legítima, tot dipositant-hi els ous propis i deixant la covada i l’alimentació de la nierada als pares espoliats. L’exemplar il·lustrat, procedent del Vallès Occidental, mostra els trets morfològics d’un individu adult: cos afuat, cua llarga, color general gris, i abdomen blanc amb bandes travesseres grises: les potes, poc visibles a la imatge, són grogues.
Oriol Alamany.
(Cuculus canorus). Àmpliament estès per tot el territori, el cucut és un paràsit de niu que hiverna a l’Àfrica tropical i que es troba entre nosaltres solament durant la primavera i l’estiu.
La migració de la primavera agafa des de la tercera desena de març (data extrema continental, 21.03.57) fins a la tercera d’abril. A les Balears hi ha també observacions isolades des del començament de març (a Mallorca la data extrema era el 6 i a Menorca el 9). A Catalunya i a les Illes, la posta es produeix des del final d’abril fins a mitjan juny, amb una majoria que gira entorn de la tercera desena de maig i la primera de juny. A la terra baixa de Catalunya, si ens fixem en el seu cant als indrets on cria poc, la partença agafa des de la tercera desena de maig (24.05.72, data extrema) fins a mitjan juliol. Això no obstant, l’última desena d’agost i el setembre (hi ha nombroses observacions d’aquest mes a les Balears) és possible observar algun exemplar de forma rogenca o amb plomatge de jove, isoladament, fins al final d’octubre (25.10.64, data extrema). A més altitud, principalment a la muntanya mitjana i a l’alta muntanya, aquesta fenologia varia, i s’endarrereix una mica la partença.
A l’època de la reproducció colonitza una àmplia varietat d’ambients. Preferentment ocell de bosc, el cucut té una certa tirada per les rouredes, i també es presenta en alzinars, pinedes i altres tipus de bosc, bé sigui dens o lax; així mateix, als llindars de les zones forestals amb els cultius i en tota mena d’arbredes, tanques, brolles arbrades o parcialment arbrades, brugueres, landes, jardins arbrats, etc. A les zones obertes colonitza, si pot, les agrupacions forestals de ribera, que li plauen molt, com és el cas dels regadius del Segrià, l’Urgell i la Noguera. També colonitza en una densitat molt alta els canyars i canyissars i apareix fins i tot a comunitats litorals de duna-rereduna. Quant a l’altitud, domina a la muntanya mitjana, però de fet, es troba des del nivell de la mar fins als 2200 m. La nidificació documentada de més altitud correspon a un niu de pardal de bardissa a la Molina (2000 m). Després de la cria pot pujar més amunt (2500 m el 16.07.85, al coll de Subenuix, en el parc nacional d’Aigüestortes).
La varietat d’hostes del cucut és molt àmplia i a tall d’exemple n’enumerarem alguns que han estat comprovats als Països Catalans. Són especialment freqüents els tallarols capnegre, de casquet i de garriga i la boscarla de canyar. També parasita el còlit ros, el pit-roig, la tallareta cuallarga i la sarda, el bitxac comú, el cargolet, el rossinyol, el papamosques gris, el pardal de bardissa, l’escorxador, etc.
La gran adaptació del cucut a l’ampli ventall d’hostes i ambients explica que la distribució sigui també àmplia. Calen, però, algunes consideracions. A les Illes té una densitat bastant baixa, especialment a Eivissa. A Formentera, tot i que el cucut hi és des del començament d’abril fins a mitjan juny, no és gaire clar ni comprovat que s’hi reprodueixi. És molt escàs a les grans àrees obertes com el Rosselló, l’Empordà o la Depressió de l’Ebre, i en el cas de Catalunya és absent de les zones densament urbanes i de sectors litorals forestals o semiforestals cremats recentment, a les comarques del Tarragonès, el Baix Camp, la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre. La situació al País Valencià es desconeix bastant i se suposa que globalment hi és escàs.