Resultats de la cerca

Creix a les brolles calcícoles de la regió mediterrània

Viu a les brolles calcícoles de la terra baixa, i sovint hom el confon amb l’espígol, el seu congènere muntanyenc

La coronilla boscana C emerus té les flors grosses i el fruit llarg 50-110 mm és submediterrània i viu a la muntanya mitjana La coronilla escorpioide dita tamé banya de cabra C scorpioides , herba anual, fa fruits corbs 20-60 mm i té, excepcionalment, les fulles simples o trifoliades creix sobretot en terres de conreu La coronilla glauca C glauca , de fruits curts 10-40 mm, és un arbust baix, d’un verd blavenc, sovint conreat com a ornamental La coronilla júncia C juncea , poc fullosa i de branques amb aspecte de jonc, fa fruits mitjans 10-50 mm viu a la terra baixa, en brolles …

Caràcters microscòpics principals de les pirenulals i les xilarials o esferials Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol A Pyrenula nitida pirenulals asc jove, asc madur i dues ascòspores B Porina aenea tricoteliàcies, xilarials dos ascs, amb el típic engruiximent apical no amiloide i tres ascòspores transseptades Biopunt, original de Mireia Giralt Les xilarials o esferials formen un gran ordre, integrat principalment per ascomicets no liquenificats Recordem que tenen peritecis veritables, amb ascs no fissitunicats, dotats d’aparells apicals diversos, no…

Agrupen líquens de tallus crustaci o esquamulós, terrícoles o calcícoles, d’algues clorococcals, amb apotecis sèssils o immersos, dotats d’un excípul rudimentari, ben caracteritzats per la presència d’antraquinones Els ascs tenen un tolus amiloide amb una estructura característica, en forma de tub més fosc, que delimita el cos axial Les paràfisis són simples o poc ramificades Les espores són ellíptiques o unicellulars, sense halo Un altre liquen que es fa a les fissures amb molt poca terra és Protoblastenia testacea , de tallus esquamulós i apotecis de color testaci de rajola, a…

Catedràtic emèrit de botànica de la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona S'ha dedicat sobretot a l’estudi de la flora i la vegetació dels Pirineus orientals Ha impulsat un projecte de banc de dades de la flora catalana i ha treballat en la cartografia de la vegetació i dels hàbitats de Catalunya Coordina a l’IEC el programa «Flora i cartografia de les plantes i la vegetació» Entre els seus treballs figuren Notas sobre la vegetación del valle de Ribas 1968, La vegetació del massís de Penyagolosa tesi doctoral, 1968, Notes sur les pelouses subalpines des Prépyrénées orientales…

Cinglera a la façana meridional de la serra de Crevillent Ernest Costa La serra de Crevillent 225, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic Amb gairebé 30 quilòmetres de longitud, la serra de Crevillent se situa entre les comarques de les Valls del Vinalopó, al nord, i el Baix Vinalopó i el Baix Segura, al sud Els seus cims, la Vella 835 m i Sant Gaietà 817 m, ressalten fortament en el paisatge, sobretot a la cara sud, on baixen amb pendents molt forts fins a les marjals del Baix Vinalopó i Baix Segura La serra està formada fonamentalment per margues triàsiques i calcàries, i…

Vista de les muntanyes de Selmella L’abandó dels bancals afavoreix processos de regeneració de la vegetació espontània que, tot i així, es veuen sovint entorpits pel foc Oriol Alamany Les serres de Gaià 23, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Sota aquest nom s’agrupen una sèrie de muntanyes que es troben a cavall de les comarques de l’Alt Camp, el Penedès i la Segarra, i que, més o menys, envolten el curs del riu Gaià serres de Miramar, Comaverd, Brufaganya, Queralt, Ancosa i del Montmell Integrades per variades roques sedimentàries diferents tipus de calcàries,…

La serra dels Bastets colpeix per la rotunditat dels morrals rocosos que presenta en tota la seva longitud Ernest Costa Les serres de Busa i dels Bastets 212, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus Al sud de la serra del Verd, entre els rius Cardener i de l’aigua d’Ora, hi ha el petit però abrupte sistema muntanyós integrat per les serres de Busa i dels Bastets Aquestes formen part de l’alineació orogràfica que inclou també la Mola de Lord i les serres dels Tossals i de Picancel L’alineació s’estén en direcció E-W per les comarques del Solsonès i el Berguedà i se…

La serra de Montsià és coberta gairebé exclusivament de formacions arbustives Ernest Costa La serra de Montsià 213, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià La serra de Montsià constitueix una entitat orogràfica molt individualitzada que ressalta fortament enmig de les planes circumdants, malgrat la modesta altitud que assoleix la Tenda, 756 m El rocam, integrat principalment per calcàries fissurades del Cretaci inferior, origina un relleu abrupte, sobretot al vessant litoral, on els espadats configuren una veritable muralla La vegetació presenta grans similituds amb…