Les xilarials

Caràcters microscòpics principals de les pirenulals i les xilarials (o esferials). Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol. A Pyrenula nitida (pirenulals): asc jove, asc madur i dues ascòspores). B Porina aenea (tricoteliàcies, xilarials): dos ascs, amb el típic engruiximent apical no amiloide i tres ascòspores transseptades.

Biopunt, original de Mireia Giralt.

Les xilarials o esferials formen un gran ordre, integrat principalment per ascomicets no liquenificats. Recordem que tenen peritecis veritables, amb ascs no fissitunicats, dotats d’aparells apicals diversos, no rarament amb estructures anulars; hi pot haver paràfisis o poden faltar, i les espores són diverses. Només hi ha alguns representants liquenificats a la nostra flora, inclosos a la família de les tricoteliàcies (Trichotheliaceae) tots amb Trentepohlia i d’afinitats tropicals. En aquesta família trobem líquens de tal·lus crustaci, amb peritecis proveïts de paràfisis simples i amb ascs sense cambra apical, octosporats, amb espores septades transversalment, incolores. Comprenen representants saxícoles (sobretot calcícoles) i epifítics. Però cal remarcar que a les regions tropicals són abundants les espècies foliícoles, de les quals tenim algun representant a la nostra flora.

Les porines (tricoteliàcies), sobretot calcícoles, formen tal·lus principalment endolítics, semblants als de les verrucàries, però la presència d’algues Trentepohlia fa que, si n’escarifiquem el tal·lus, aparegui una ratlla groga (que, en canvi, és verda en les verrucàries). Prefereixen indrets poc il·luminats, d’aire humit. Les fotografies ens mostren Porina oleriana (a l'esquerra), una espècie calcícola mediterrània, amb el tal·lus sovint més violaci que en la fotografia, i els peritecis ben visibles; i com a exemple d’espècie epifítica, Porina aenea (a la dreta), que viu sobre escorces llises. 

Albert Masó i Volkmar Wirth.

L’únic gènere present al nostre país és Porina. Els tàxons saxícoles tenen un cert aspecte de verrucària, de la qual es distingeixen al camp perquè, en rascar el tal·lus, apareix una ratlla groga en lloc de verda. Sobre calcàries dures, molt inclinades i no assolellades, en llocs tèrmics de la regió mediterrània, podem trobar dues espècies de tal·lus rosat o violeta, amb peritecis petits (0,1-0.3 mm). Es tracta de P. linearis, d’espores (18-25 µm de largada) fusiformes, amb 3 septes, i P. oleriana, d’espores semblants però més grans (26-55 × 3-9 µm) i entre 6 i 8 septes. Sobre roques silícies, com ara esquistos (Montseny) o gresos (Baix Llobregat), tenim P. chlorotica, de peritecis hemisfèrics (0,1-0,4 mm), tal·lus verdós o bru grisós, fissurat, i espores triseptades. P. aenea és un tàxon epifític, freqüent sobre escorces llises, característic pel seu tal·lus fosc, en alguns casos gairebé negre, amb peritecis globosos i espores triseptades. Viu sobre arbres i arbusts d’escorça llisa, en punts dispersos, des de la Garrotxa fins al penyal d’Ifac. Són especialment remarcables dues espècies foliícoles, recol·lectades a diferents punts de la Garrotxa i de la Cerdanya, sobre fulles de boix (Buxus) en indrets protegits, de condicions estables, amb un grau elevat d’humitat atmosfèrica. Es tracta de P. oxneri i P. hoehneliana, que presenten les espores triseptades i de dimensions anàlogues (13-23 × 2-5 µm), però que es diferencien clarament pel color i la forma dels peritecis, que són negres i lenticulars a la primera, i de color bru vermellós, i globosos, a la segona.