Agrupen líquens de tal·lus crustaci o esquamulós, terrícoles o calcícoles, d’algues clorococcals, amb apotecis sèssils o immersos, dotats d’un excípul rudimentari, ben caracteritzats per la presència d’antraquinones. Els ascs tenen un tolus amiloide amb una estructura característica, en forma de tub més fosc, que delimita el cos axial. Les paràfisis són simples o poc ramificades. Les espores són el·líptiques o unicel·lulars, sense halo.
Un altre liquen que es fa a les fissures amb molt poca terra és Protoblastenia testacea, de tal·lus esquamulós i apotecis de color testaci (de rajola), a causa de la parietina i, en conseqüència, K+ violaci. Aquest darrer caràcter es manté en la resta de les espècies del seu mateix gènere, que tenen, però, el tal·lus crustaci i, fins i tot, sovint endolític.
Javier Etayo.
Les Protoblastenia són calcícoles. Amb el tal·lus endolític, blanquinós, i els apotecis (0,2-0,5 mm) de color taronja o clar, immersos, tenim P. incrustans, que prefereix l’estatge montà. També endolític, però amb apotecis (0,3-2 mm) prominents, convexos, de color groc o bru taronja, tenim P. calva. Amb apotecis semblants (0,3-1 mm) però amb el tal·lus epilític, fissurato-areolat, de groguenc a gris verdós, tenim P. rupestris. Força diferent és P. testacea (=Chrysopsora testacea), de tal·lus de color gris clar, format per esquàmules (0,5-7 mm) més o menys imbricades, amb bells apotecis (0,5-3 mm) gairebé hemisfèrics, de color de rajola. És freqüent a les escletxes amb poca terra de les roques calcàries mediterrànies.
El tal·lus esquamulós, fixat al substrat per una xarxa d’hifes (rizinohifes) i els apotecis negres, sovint hemisfèrics, caracteritzen el gènere Psora, que tenim aquí representat per P. decipiens (a dalt), que viu en tota mena de sòls calcaris assolellats, i P. albilabra (a baix), amb el marge de les esquàmules blanc, també calcicola.
Volkmar Wirth i Javier Etayo.
Les Psora formen esquàmules, subjectes al sòl per rizinohifes, amb una capa algal densa i apotecis aviat convexos i immarginats, ne gres malgrat el contingut d’antraquinones. P. decipiens és, de molt, l’espècie més freqüent, sobretot als sòls calcaris o guixosos, assolellats, de les zones baixes, si bé als Pirineus pot pujar ocasionalment a 1300 m o més. Les esquàmules (1-8 mm) són més o menys vermelloses (verdoses en estat hidratat), planes o còncaves, amb apotecis marginals, sovint absents. L’epiteci és bru vermellós, K+ violeta. Semblant, però de color més rosat degut a la pruïna gruixuda, irregular, fissurada, crenulada a la part marginal, tenim P. crenata, molt registrada a les Pitiüses. P. saviczii, de tal·lus convex, rosa, incrustat de pruïna, amb apotecis no marginals, és pròpia de les crostes guixoses molt assolellades de la depressió de l’Ebre. Amb el tal·lus bru, podem esmentar P. albilabra, calcícola o gipsícola, fàcil de reconèixer per les seves arèoles còncaves, amb un típic marge blanc, i P. gresinonis, que forma elegants grups discoïdals d’esquames de color bru verdós, amb apotecis abundants i prominents al centre, a la terra prima que cobreix les roques silícies, a l’Alt Empordà. L’antiga P. lurida és inclosa actualment a la família de les lecideàcies.
Provisionalment, hom inclou aquí Glyphopeltis ligustica, un curiós liquen format per esquàmules peltades (3-6 mm) de color bru grisós clar, amb apotecis negres molt convexos, que viu a les superfícies silícies d’escorrentia assolellades, en llocs tèrmics, sobretot a la península del cap de Creus.