Resultats de la cerca

Vida Fou un dels compositors més apreciats del seu temps, situat gairebé al mateix nivell que Josquin Des Prés Provenia d’una família de músics Possiblement inicià la seva formació a la seva ciutat natal, encara que es coneix molt poca cosa sobre els seus primers anys Segurament seguí els estudis religiosos fins a ordenar-se sacerdot l’any 1480 Amb tota probabilitat, anteriorment havia ocupat alguns càrrecs musicals Ja el 1475 Johannes Tinctoris el comparà amb G Dufay, J Dunstable, J Ockeghem i A Busnois Exercí com a mestre de cant i mestre de capella en diversos centres Utrecht 1476-78,…

Probablement fou deixeble de Johannes Ockeghem, perquè el seu nom apareix en la Deploration que Cretin escriví a la mort d’aquell Desenvolupà la seva carrera sobretot a Ferrara, on durant algun temps coincidí amb Josquin Des Prés i Jacob Obrecht, a Florència i a la cort reial francesa La seva obra conservada inclou nou misses, la major part basades en chansons profanes, una dotzena de motets i prop de vint chansons franceses El 1503, O dei Petrucci publicà un volum dedicat exclusivament a les misses de Ghiselin

Estudià filosofia i teologia al seminari de Haaren i fou ordenat de sacerdot el 1912 A més, estudià musicologia 1915-17 amb G Adler a la Universitat de Viena, on es doctorà en aquesta especialitat Participà en diverses institucions musicals, com la Societat Internacional de Musicologia a Utrecht, que presidí del 1952 al 1955 Fou director de la Unió per a la història de la música dels Països Baixos 1934-57 Catedràtic d’història i teoria de la música a la Universitat de Utrecht 1928, feu una important contribució al desenvolupament de la musicologia als Països Baixos Obtingué reputació…

Cap al 1450, el contratenor, veu intermèdia entre el tenor i el discant, es dividí, en les composicions a quatre veus de J Ockeghem i J Obrecht, en un contratenor altus o altus alto i en un contratenor bassus o bassus baix A partir d’aleshores, la part més greu d’una composició s’identifica com el baix La nota més greu ha estat considerada la base o fonament a partir de la qual s’afegeixen les notes de les altres veus Així, en l’harmonia pretonal, el caràcter consonant o dissonant de les notes d’un conjunt polifònic es calcula a partir de l’interval que formen des del baix En l’…

El terme, en el decurs dels segles XV i XVI, tenia l’accepció de música mensural - musica figurata -, és a dir, polifonia, en contraposició al cant pla o monòdic - musica plana - Aquesta accepció perdurà al segle XVII, i es troba a les bases teòriques del tractat de JJ Fux en el concepte de contrapunt florit de cinquena espècie També s’emprà per a designar l’estil polifònic florit de l’Escola Francoflamenca, en especial el contrapunt dels compositors com ara J Ockeghem i J Obrecht, en oposició a l’estil de la musica reservata de Josquin Des Prés Durant els segles XVII i XVIII la…

El període d’esplendor de la música holandesa coincidí amb la unió política i cultural amb Flandes aquesta part dels Països Baixos juntament amb Valònia i el nord de França tingué un paper predominant en la vida musical als segles XV i XVI Holanda tingué dues grans figures musicals Jacob Obrecht i Jan Pieter Sweelinck Als segles XVII i XVIII la vida musical d’Holanda fou activa gràcies a estrangers com Vivaldi i Locatelli, i a l’activitat editorial Amb motiu de la independència aparegué una música nacional amb Alphons Diepenbrock 1862-1921, Johan Wagenaar 1862-1941, que deixà…

El mot contrapunctus vol dir ‘punt contra punt’, o sia, nota contra nota i, per extensió, melodia contra melodia L’escriptura contrapuntística es desenvolupà ensems amb la polifonia a partir del segle IX El primer exemple històric en què dues melodies s’independitzen de la relació intervàllica constant és la invocació Rex coeli, Domine d’Hucbald de Saint-Amand segle IX les veus parteixen de l’uníson, se separen fins a la distància de quarta i acaben una altra vegada a l’uníson Aquestes divergència i convergència moviment contrari es concretaren en l' organum i en el discantus, on és practicat…

Vida No es coneix gairebé res sobre la seva vida Probablement es tracta del ’Walter cantor’ que apareix empleat al cor de la catedral d’Ely des del 1443 fins al 1466 Degué mantenir algun vincle amb la cort borgonyona Gairebé tota la seva música ha sobreviscut en manuscrits continentals, malgrat que el seu estil sembla més proper a la producció musical anglesa que a la del continent i probablement mai no sortí d’Anglaterra Les seves composicions tingueren molta difusió a Itàlia, sud d’Alemanya, Bohèmia i Hongria, i foren utilitzades com a cantus firmus pels més eminents compositors del moment…

A la fi de l’edat mitjana, la música flamenca assolí un nivell i una difusió que en feren la més important d’Europa, bé que no limitada pròpiament a Flandes, sinó a tota l’àrea del nord de França, a Valònia i a Flandes música francesa, música valona i fins i tot a Holanda és difícil de destriar, en aquest context, els elements flamencs, car la comunicació i les interrelacions foren contínues Així, hom troba en Guillaume o Wilhelm Dufay misses, motets i cançons molt vinculades al gust francès Johannes Ockeghem, Jacob Obrecht, al segle XV, i Adriaan Willaert, el seu deixeble C de Rore i altres…

Situada en el punt de confluència de diversos regnes, Cambrai gaudí durant molts segles d’una situació geogràfica perfecta per a esdevenir un centre de difusió internacional de la música La presència, ja des de la Baixa Edat Mitjana, de nobles mecenes i d’una classe burgesa facilitava també el desenvolupament d’una vida musical rica, centrada sobretot en les escoles de trobadors Però la seva importància en la història de la música està lligada sobretot a la maîtrise , que sota la direcció de Guillaume Dufay esdevingué una de les escoles de música més prestigioses durant gran part del segle XV…