Resultats de la cerca
Es mostren 61 resultats
Saussure
Família de naturalistes suïssos.
Nicolas Saussure Ginebra 1709 — 1790 fou un teòric agrícola que escriví diversos tractats sobre el conreu de la vinya El seu fill Horace Saussure Ginebra 1740 — 1799 es dedicà a la geologia i a la meteorologia El fill d’aquest, Nicolas Théodore Saussure Ginebra 1767 — 1845, procedent del camp de la geologia, fou l’autor d’unes Recherches chimiques sur la végétation 1804, que el consagraren com el millor fisiòleg botànic del seu temps En aquesta obra afirmà que les plantes poden descompondre l’aigua i aprofitar-ne els elements, absorbir el carbònic de l’…
Ferdinand de Saussure
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Lingüista suís.
Estudià a Ginebra, Leipzig i Berlín Fou deixeble dels neogramàtica Es doctorà a Leipzig el 1880 El 1881 passà a ensenyar a París, i hi romangué fins el 1891, que fou nomenat professor de lingüística indoeuropea a Ginebra Des del 1907 hi impartí també classes de lingüística general Fruit d’aquest darrer ensenyament fou el Cours de linguistique générale , publicat en edició pòstuma el 1916 sobre notes preses a classe pels deixebles de Saussure ChBally i ASechehaye El Cours assolí una gran difusió i se sol considerar com el punt de partida de l' estructuralisme i, en conseqüència,…
Albertine Necker de Saussure
Educació
Pedagoga suïssa.
Influïda pel Romanticisme, en la seva obra L’éducation progressive ou Étude du cours de la vie , apareguda vers el 1830, propugnà una pedagogia progressiva, consistent a proporcionar a l’alumne la voluntat i els mitjans necessaris per a assolir algun dia, per ell mateix, la maduresa de què serà capaç amb l’estímul de l’educador Concedí una gran importància al grup infantil com a subjecte de l’educació social
substància
Lingüística i sociolingüística
Segons F.de Saussure, allò que transcendeix els elements fònics i significatius del signe lingüístic.
De fet, Saussure defineix negativament la substància lingüística “la llengua és una forma, no una substància” La glossemàtica de LHjelmslev, tot i definir també negativament la substància lingüística —ja que substància és tot allò que no és forma, és a dir, que no entra en el sistema de relacions que constitueixen l’estructura de la llengua—, intenta de determinar les relacions entre substància i forma lingüístiques, introduint la distinció entre el pla de l' expressió i el pla del contingut en la llengua i atribuint una substància i una forma a cada pla En el pla de l’expressió…
signe
Lingüística i sociolingüística
Terme emprat pel lingüista suís F.de Saussure en lloc del més tradicional i ambigu de mot per a designar la particular associació d’un concepte significatiu, o significat, i d’una imatge acústica, o significant
.
Cada signe, doncs, presenta un costat semàntic i un de fonològic, com si fossin les dues cares d’un paper Segons això, les llengües mostraran diferències derivades, en primer lloc, d’una distinta categorització dels significats per exemple, la manca de correlació entre el castellà caja i el català capsa/caixa o dels significants per exemple, l’oposició s/z en català, inexistent en castellà, així com també per una associació distinta d’ambdós termes per exemple, el significat “cadira” té significants distints en castellà, anglès, alemany, francès, etc mentre que, per exemple, el significant…
arbitrarietat del signe
Lingüística i sociolingüística
Qualitat d’arbitrari del signe lingüístic.
Aquest concepte, formulat en l’obra de Ferdinand de Saussure i molt repetit després, és obscur És usual d’exemplificar-lo dient que no hi ha cap raó, ni natural ni convinguda, perquè l’animal que els anglesos anomenen ox sigui anomenat bou pels catalans Això és tan cert com trivial, però és del tot extern a les idees de Saussure Aquest definia un signe com la unió d’un significat un “concepte” amb un significant una “imatge fònica”, o sigui, també un concepte Segons els seus alumnes, sembla que Saussure deia que “el lligam que uneix el significant al…
Giulio Ciro Lepschy
Lingüística i sociolingüística
Lingüista italià.
Es llicencià en lletres clàssiques a la Universitat de Pisa 1957, on estudià filologia comparativa amb TBolelli És catedràtic d’italià a Reading, Anglaterra, del 1975 ençà S'identifica especialment amb l’estructuralisme europeu, en la tradició que va de Saussure a AMartinet És autor de La linguistica strutturale 1966, The Italian Language Today amb ALLepschy, 1977, Saggi di linguistica italiana 1978, Intorno a Saussure 1979, Nuovi saggi di linguistica italiana 1989, Sulla linguistica moderna 1989 i La linguistica del Novecento 1992 També edità A History of…
Mont Blanc
JB Perraudin
Cim
Cim del massís de Mont Blanc, màxima alçada dels Alps occidentals (4.807 m).
El 1786 J Balmat i MG Piccard l’escalaren per primera vegada, i l’any següent ho féu HB de Saussure, al capdavant d’una expedició de vint persones que efectuà les primeres observacions científiques
diacronia
Lingüística i sociolingüística
Manera de considerar els fets lingüístics des del punt de vista de llur evolució.
Fins al s XIX els estudis lingüístics tenien una orientació predominantment diacrònica, car el coneixement de l’evolució de la llengua constituïa una part de la història d’un poble A més, hom cercava en els factors històrics substrat, superstrat, colonitzacions, etc les causes de les vicissituds d’un domini lingüístic Els iniciadors de la distinció entre diacronia i sincronia foren Gaberenz i, especialment, Saussure, però hom en troba precedents, al s XVIII, en l’obra de Thurot Saussure donà la prioritat a la sincronia, car la dimensió sincrònica és la coneguda pels…
lexicologia
Lingüística i sociolingüística
Estudi sincrònic de la significació dels mots, com a elements interdependents d’una estructura de caràcter social.
Subordinada a la lexicografia fins al s XX, els nous conceptes metodològics de Saussure, de primer, i del cercle lingüístic de Praga, més tard, la transformaren en una ciència autònoma, independent tant de la lexicografia com de la morfologia, l’etimologia i l’estilística, a les quals també restava parcialment subordinada Aquesta autonomia es consolidà amb l’aparició de Méthode en lexicologie 1953, de GMatoré
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- Pàgina següent
- Última pàgina