Resultats de la cerca
Es mostren 19 resultats
bràctea
Anatomia vegetal
Cadascuna de les branquetes unicel·lulars que en els caròfits envolten els òrgans reproductors.
Les carofícies
Cloròfits continentals de la classe de les caroficies 1 Chara vulgaris a part superior d’un entrenús, amb un verticil de filloides x 20 b corònula de l’oogoniòfor x 40 2 Ch hispida a aspecte general x 0,3 b part superior d’un entrenús, amb un verticil de filloides x 15 3 Ch aspera a part superior d’un entrenús, amb un verticil de filloides, d’un peu masculí x 20 b fragment d’un filloide femení x 20 c bulbs x 4 4 Ch braunii a nus fèrtil d’un filloide x 15 b extrem d’un filloide x 15 5 Ch fragilis a part superior d’un entrenús, amb un verticil de filloides x 20 b oòspora x 45 c extrem d’un…
Les algues calcàries
Els rodòfits Distribució de les principals algues calcàries en una hipotètica plataforma carbonatada i medis continentals adjacents i detalls del teixit cellular i òrgans reproductors d’una rodofícia A , del tallus d’una dasicladàcia B , dels filaments corticals i medullars que formen una codiàcia C i del girogonit d’una carofícia D 1 conceptacles, 2 peritallus, 3 hipotallus, 4 esporangi, 5 branca, 6 tija central, 7 filaments medullars, 8 filaments corticals Amadeu Blasco, a partir de fonts diverses Els rodòfits, també coneguts com a algues vermelles per la presència de ficoeritrina,…
bulbil
Anatomia vegetal
Òrgan d’acumulació de substància de reserva, propi dels caròfits, que consisteix en uns acumulaments de cèl·lules plenes de grans de midó i que es troba als rizoides d’aquestes algues.
Flora i biodiversitat d’algues d’aigües continentals
Algas continentales és una de les últimes sèries del projecte Flora ibérica Es va iniciar el 2002 i fins ara s’ha publicat el primer volum, dedicat als caròfits Abans s’havia abordat la Flora phycologica ibérica , dedicada a les algues marines i començada a elaborar el 1987 L’estat de coneixement de la flora d’algues continentals catalanes i ibèriques en general continua tenint com a referent principal les obres de Pedro González-Guerrero 1902 – 1984 i Ramon Margalef i López 1919 – 2004, malgrat que de llavors ençà el nombre de treballs especialitzats en aquest grup d’organismes…
Les parts centrals del sector català de la Conca de l’Ebre: l’Oligocè
Les etapes de deposició des del Priabonià superior al Catià terminal i els elements principals de control sobre la sedimentació, en seccions idealitzades del sector oriental de la conca d’avantpaís de l’Ebre El diferent gruix de sediments acumulat en els depocentres lacustres de les etapes evolutives l a V indica que els successius sistemes lacustres tingueren una taxa de subsidència més petita, a causa tant de les variacions de l’evolució estructural de la zona com també de l’allunyament gradual dels depocentres lacustres respecte de les zones de màxima subsidència Biopunt, original de P…
La vida en rius i estanys a les mediterrànies
Sistemes aquàtics canviants, fauna i flora adaptables La coincidència del període eixut amb el càlid determina la principal característica dels sistemes aquàtics mediterranis la irregularitat dels cabals fluvials i els canvis del nivell d’inundació en llacs i llacunes naturals El règim hídric mediterrani té un cabal màxim de tardor associat al període principal de pluges, tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud, excepte a Austràlia, on es produeix a l’hivern Però a les zones més humides n’hi pot haver dos, un a la primavera i l’altre a la tardor i passa el mateix a les conques…
La depressió de l’Empordà
La depressió de l’Empordà és determinada per falles d’edat neògena que la superposaren a l’edifici orogènic pirinenc, però la seva evolució és clarament relacionada amb la del marge oriental peninsular L’inici de l’activitat d’aquestes falles és difícil de precisar només és segura a partir del Miocè superior, quan s’enregistra, a l’entorn de la conca, la presència de successions sedimentàries importants i de formacions volcàniques El gruix de les successions neògenes encara no és conegut amb tota seguretat les dades de sondatges i de sísmica de reflexió indiquen que pot arribar als 1000 m Les…
Els ambients agrícoles
Comunitats segetals, pròpies dels sembrats i riques en rosella Papaver rhoeas , niella Agrostemma githago , de fulles estretes i flor violada, i rafanistre Raphanus raphanistrum , de flors blanques, en un bladar de Palau de Plegamans Vallès Oriental Margarida Masclans En altres punts d’aquesta obra ja hem tingut ocasió de comentar com la vegetació actual és en bona part resultat de l’alteració de la que primitivament cobria la Terra, i com aquesta desnaturalització ha estat causada, sobretot, per l’acció de l’home Però, si això és cert per a totes les comunitats secundàries, enlloc és…
Els cloròfits
Característiques del grup Els cloròfits, també anomenats algues verdes, no han arribat en llur evolució a la diversitat morfològica que caracteritza els feòfits ni a les complexitats reproductores que veurem en els rodòfïts Amb tot, la diversitat que aquest grup presenta, tant pel que fa a la reproducció com pel que fa als tipus d’organització morfològica, és molt notable Per aquesta causa, en un capítol general com aquest no es pot evitar de fer generalitzacions o de distingir caràcters típics, de forma potser més didàctica que corresponent a aspectes naturals En aquest grup, en efecte, hi…