Algas continentales és una de les últimes sèries del projecte Flora ibérica. Es va iniciar el 2002 i fins ara s’ha publicat el primer volum, dedicat als caròfits. Abans s’havia abordat la Flora phycologica ibérica, dedicada a les algues marines i començada a elaborar el 1987.
L’estat de coneixement de la flora d’algues continentals catalanes i ibèriques en general continua tenint com a referent principal les obres de Pedro González-Guerrero (1902 – 1984) i Ramon Margalef i López (1919 – 2004), malgrat que de llavors ençà el nombre de treballs especialitzats en aquest grup d’organismes ha anat augmentant gradualment, si bé amb certes discontinuïtats.
Una bona part de l’esforç de recerca recent en aquest camp i del gran nombre de treballs que n’ha resultat té relació amb l’impuls generat pel projecte Flora ibérica, que ha despertat l’interès per als estudis de biodiversitat de les algues continentals. Així, els treballs fets els darrers anys s’han ocupat de la major part dels sistemes aquàtics, tant continentals com aerofítics, si bé no existeix fins ara un registre de síntesi d’aquestes aportacions ni pel que fa a l’augment de citacions florístiques, ni a la desaparició d’espècies amenaçades.
El projecte Flora ibérica ara esmentat ha reeixit a publicar fins avui el volum dedicat als caròfits. Paralel·lament, han aparegut diverses check-list publicades per 1’Asociación Ibérica de Limnología, com ara les de cianòfits, craspedofícies, criptofícies, crisofícies, dinofícies, euglenofícies, haptofícies, rodofícies, xantofícies, feofícies, cloròfits i diatomees. En altres àmbits, destaquen les monografies sobre grups concrets (estatòspores de crisòfits dels Pirineus, cianoprocariotes d’embassaments espanyols) i les dades que han anat apareixent en els diferents treballs limnològics.
A la península Ibèrica s’han catalogat al voltant de 3.500 tàxons d’algues d’aigües continentals, però aquesta xifra, lluny de ser definitiva, varia amb certa freqüència, atès que hi ha moltes àrees inexplorades i el grau de coneixement dels diferents grups taxonòmics és força desigual i en bona part incomplet. Alguns grups encara són molt desconeguts (criptòfits, crisòfits, euglenòfits, quetoforals, rodòfits, volvocals, etc.), i falten prospeccions en àmplies zones de la Península.
Nombre de tàxons d’algues continentals de diferents grups taxonòmics a la península Ibèrica. Les xifres no són definitives, ja que hi ha moltes àrees inexplorades i el grau de coneixement dels grups taxonòmics és desigual i incomplet. Existeixen grups molt desconeguts, com criptòfits, crisòfits, euglenòfits, quetoforals, rodòfits, volvocals, etc. (Dades de l'autor).
A mesura que es vagin fent nous estudis, augmentarà, sens dubte, el nombre de tàxons. Això no obstant, el moment actual es caracteritza per un nombre relativament ampli d’experts i una certa dispersió de les dades, que reflecteixen una relativa heterogeneïtat en l’estudi de les diferents zones geogràfiques d’Espanya i Portugal. Això fa preveure un increment notable del nombre de tàxons en alguns grups, com ara les diatomees, pel seu interès aplicat com a bioindicadors, de les quals els últims anys han millorat les col·leccions, les preparacions microscòpiques i els cultius.Per la seva banda, una anàlisi de les referències bibliogràfiques i de les checklists posa de manifest l’intens treball d’alguns equips de recerca. Tanmateix, malgrat aquesta tasca investigadora, existeixen encara grans llacunes en el coneixement de la flora ibèrica de les algues continentals, entre altres raons, a causa de l’extensió i la diversitat d’hàbitats de la península Ibèrica, les Balears i les Canàries. De cara al futur, caldrà continuar els estudis taxonòmics, florístics i extensius d’aquestes algues, si es vol equiparar el nivell de coneixement de les algues dels Països Catalans amb el que s’ha assolit en altres estats del nostre entorn geogràfic.
Nombre de tàxons de les aigües continentals| Grup | Nombre de tàxons |
|---|---|
| Cianoprocariotes (Cyanoprokaryota) | 564 |
| Euglenòfits (Euglenophyta) | 116 |
| Dinòfits (Dinophyta) | 91 |
| Rodòfits (Rhodophyta) | 21 |
| Criptòfits (Cryptophyceae) | 20 |
| Crisofícies (Chrysophyta) | 87 |
| Primnesiòfits (Primnesiophyta) | 9 |
| Feofícies (Phaeophyceae) | 1 |
| Diatomees (Bacillariophyta) | 748 |
| Cloròfits (Chlorophyta) | 1.626 |
Les algues continentals com a bioindicadors
Rhoicosphenia abbreviata és una diatomea epífita d’altres algues; també forma part del perífiton en cursos d’aigua o aigües estanyades mineralitzades i oligotròfiques. La seva presència s’empra per a calcular l’índex biològic de diatomees.
Núria Flor-Arnau.
L’avaluació de l’estat ecològic de l’aigua ha estat un tema d’interès creixent als països industrialitzats. Es va iniciar a la dècada de 1950 a l’Europa central, on es van donar els primers casos d’eutrofització d’estanys, sobretot a Alemanya i a l’antiga Txecoslovàquia. Fruit de la necessitat de quantificar aquelles pertorbacions, generalment ocasionades per un augment desorbitat de nutrients i matèria orgànica, alguns investigadors van utilitzar els organismes com a indicadors biològics; i, fins i tot, a la dècada de 1960 també es van utilitzar les comunitats com a indicadors.
En l’actualitat, l’aprovació per la Unió Europea de la Directiva Marc de l’Aigua representa un canvi radical en el seguiment de la qualitat de les aigües. Abans del 2015, els estats membres han d’haver aconseguit l’objectiu final de la Directiva: un bon estat ecològic en totes les aigües dels rius, llacs, aigües de transició, aigües costaneres i aigües artificials o molt modificades. Per a la determinació de l’estat ecològic de les aigües s’estableix una relació d’indicadors biològics: fitobentos (bàsicament, diatomees), macròfits, macroinvertebrats i peixos. A més, també està previst que s’estudiï l’abundància i la composició d’espècies de cadascun d’aquests indicadors i, en el cas de la fauna ictiològica, que es faci atenció a les estructures de les classes d’edat.
La major part d’índexs que s’apliquen a les conques hidrogràfiques i a altres menes de sistemes aquàtics permeten avaluar l’estat ecològic global de l’ecosistema, controlar l’evolució temporal d’una estació particular, estudiar la degradació dels rius i preveure les conseqüències d’una pertorbació en el medi aquàtic. Cada índex integra cinc possibles estats ecològics de l’aigua, que queden reflectits en mapes codificats per colors. El color blau indica aigua molt bona; el verd, bona; el groc, moderada; el taronja, mediocre, i el vermell, dolenta.
Melosira varians és una de les diatomees que formen part de l’índex biològic de diatomees. És típica de cursos d’aigua de cabal petit o mitjà i de velocitat lenta de la muntanya mitjana o la terra baixa, lleugerament eutrofitzats, on forma cabelleres brunes que es desfan en tocar-les.
Núria Flor-Arnau.
Les diatomees són un grup d’algues unicel·lulars que formen part de la microflora fitobentònica i perifítica dels medis aquàtics. Colonitzen tots els medis aquàtics, en els quals formen part important del fitoplàncton, encara que també poden viure fixades a substrats o dipositades sobre el fons. Les variacions estacionals i anuals de les condicions ambientals determinen les fluctuacions de les poblacions d’aquestes algues, ja que el seu desenvolupament depèn de la temperatura, la intensitat de la llum, les característiques hidrològiques i les característiques fisicoquímiques de les aigües. Atesa la seva gran diversitat, el seu caràcter cosmopolita i la seva gran sensibilitat a la contaminació, els índexs biòtics de diatomees bentòniques són, entre els indicadors biològics vegetals, un dels que més s’utilitzen a Europa per a avaluar la qualitat de les aigües.
Des de la dècada de 1980, diversos països europeus han fet servir les diatomees per a determinar la qualitat de les aigües dels rius, especialment Alemanya, Àustria, França, Polònia, Suïssa i el Regne Unit, que han desenvolupat xarxes d’estacions de control de diatomees i grups de treball. L’Agència Ambiental Americana (EPA) va establir a la mateixa dècada una xarxa dedicada a l’estudi de diatomees per tot el país, amb resultats excel·lents. Aquests grups de treball han realitzat veritables esforços per millorar la qualitat dels mètodes de mostreig, les claus d’identificació d’espècies, el càlcul d’índexs i els programaris de suport. Existeixen diversos índexs biològics (coneguts per les seves sigles, com ara IBD, IPS, CEE, SLA, etc.) que utilitzen diatomees per a la classificació de la qualitat de l’aigua de rius. Entre tots aquests índexs, destaca l’Índex Biològic de Diatomees (IBD), integrat en el marc biològic del Sistema d’Avaluació de la Qualitat de les Aigües. D’aquesta manera, les algues són una bona eina per a la biomonitorització de la contaminació de les aigües, ja que ofereixen avantatges respecte a l’ús dels macroinvertebrats. No obstant això, la majoria dels organismes que viuen a l’aigua són indicadors potencials de la qualitat ambiental del medi on viuen. En aquest sentit, els macròfits constitueixen en potència un grup bioindicador que inclou algues (macroscòpiques), briòfits i cormòfits. La falta de dades ecològiques que delimitin clarament els requeriments ambientals de cada espècie fa que les puntuacions que s’atribueixen als tàxons siguin crítiques o s’hagin de revisar. Malgrat això, sembla clar que els macròfits són sensibles a les variacions i pertorbacions del medi, especialment les de tipus hidromorfològic, tràfic, de mineralització i, a vegades, les produïdes per un excés de matèria orgànica.
Les anàlisis fisicoquímiques de l’aigua donen informació puntual del que succeeix en un riu, mentre que els éssers vius integren la informació de l’estat biològic del sistema d’una manera molt més precisa, ja queactuen com a biosensors del medi on viuen al llarg del temps. Però hi ha diferències entre organismes, així com les diatomees responen ràpidament als canvis fisicoquímics de l’aigua, els macròfits poden registrar canvis a més llarg termini, malgrat que no tenen, en principi, el grau de sensibilitat que mostren les diatomees.
De la mateixa manera que en el cas de les diatomees, hi ha diversos índexs biològics, com ara l’Índex Biològic de Macròfits en Rius (IBMR), que s’aplica en diversos països europeus. Cal destacar, però, que la informació ecològica que tenim de les espècies de macròfits no és molt extensa i que a la península Ibèrica les espècies de macròfits són, en part, diferents de les que creixen als rius del centre d’Europa, raó per la qual cal adaptar els índexs que s’apliquen en altres països.