Resultats de la cerca

Aquesta espècie nia a zones temperades de l’Amèrica del Sud Les dues úniques citacions conegudes a Europa han estat fetes als Països Catalans un exemplar fou caçat al delta del Llobregat el 150208 i un altre ho va ser, probablement a la primera dècada d’aquest segle, a Cullera Ribera Baixa Segons sembla, aquesta no és una espècie que realitzi moviments migratoris, per la qual cosa se suposa que eren individus importats del continent americà A més, la coincidència de les dates i la proximitat geogràfica de les dues citacions fetes, són indicis d’aquesta suposada importació

La marjal de Xeraco-Xeresa, a trenc d’alba Ernest Costa La marjal de Xeraco-Xeresa i el pla de les Raboses 217, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Situada al sud del desembocament del Xúquer, la marjal de Xeraco-Xeresa, recull una bona part de les aigües excedents dels aqüífers del nord-est de la Safor, i constitueix alhora la conca endorreica de molts dels barrancs que la travessen Cap a la fi dels anys setanta s’inicià un procés efectiu de dessecació artificial que va transformar aquesta extensa marjal en una xarxa de conreus d’horta i de cítrics, amb petits…

La llunyania dels quarters d’hivernada usuals del cigne cantaire explica la raresa d’aquesta espècie a casa nostra i a la resta de la península Ibèrica En efecte, només es coneixen 11 citacions, corresponents a 9 hiverns, durant el novembre, el desembre, el gener i el febrer Llevat d’un estol de 10-12 exemplars vist la temporada 1962-63 a Serra de Daró Baix Empordà, la resta de grups tenien 5 components o menys Les altres localitats conegudes són Castelló d’Empúries novembre del 1968, el delta de l’Ebre febrer del 1964, Ivars d’Urgell gener del 1891, l’estany de Cullera desembre del 1954, l’…

Reblerta principalment de materials miocens i quaternaris, s’obre cap a la Mediterrània entre Puçol i Cullera i queda tancada cap al N pels relleus de la serra de Portaceli, a ponent per les serres de la Cabrera, Malacara i de Los Bosques, i cap al S per la serra de Dosaigües, fins a la serra de les Agulles i Cullera Hi afloren llindars de materials mesozoics i paleògens que constitueixen el substrat preneogen Localment, per exemple entre Macastre i Montserrat d’Alcalà, els materials miocens jeuen sobre materials triàsics afectats per un diapirisme que en punts concrets per exemple a…

Els becs de serra són ocells nedadors del grup dels anàtids, que hivernen en grups poc nombrosos als nostres estanys, especialment al llarg de la costa Volen aigües poc profundes, en les quals es cabussen per pescar De les tres espècies que podem trobar al nostre país, el bec de serra mitjà Mergus serrator , a baix a la dreta, de 58 cm de llargada màxima, és el que apareix d’una manera més regular, clarament relacionat amb ambients marins El bec de serra gros Mergus merganser , a dalt, ateny 66 cm de llargada màxima i el mascle es distingeix de l’anterior pel fet de tenir el pit…

L’oca salvatge és una espècie rara 15 citacions entre el 1912 i el 1985, que apareix entre el novembre i el febrer, amb una freqüència més gran el desembre i el gener, i sempre en estols petits d’una màxima de 10 exemplars De tot el territori, presenta una certa tirada pel sector dels aiguamolls empordanesos, on al final del segle passat deia Vayreda que era més comuna que l’oca vulgar A Catalunya es coneix també de Dosrius Maresme desembre del 1970 i del delta de l’Ebre 220161 Tenint en compte que al baix Aragó apareix amb una relativa regularitat, pot especular-se una freqüència més alta a…

L’ànec cuallarg Anas acuta , un dels nostres ànecs més grossos fins a 56 cm, es caracteritza, com indica el seu nom comú, per la cua llarga i prima El mascle a l’esquerra té una combinació de colors típica, especialment pel que fa a la taca blanca del pit, que s’enfila a banda i banda del coll La femella és difícil de diferenciar de la de l’ànec collverd, bé que la llargada de la cua i el color gris del bec poden resultar indicatius Oriol Alamany Migrador i hivernant regular que, excepte en algunes localitats del País Valencià i del delta de l’Ebre, és molt escàs, majorment al rerepaís Bages…

Entre els rius Millars i Xúquer, coincidint pràcticament amb el domini de la màquia litoral, es disposen les baixes cotes del territori mediovalentí És la continuació de les planes litorals catalanídiques, però amb un rerapaís organitzat altrament pels relleus ibèrics, les darreres digitacions del qual atenyen aquestes terres baixes litorals Ultra pels nítids límits que suposen el Millars i el Xúquer al N i al S, i el mar a l’E, el territori queda desllindat a l’W per la isohipsa 200-300 m aproximadament al NW, la Serra d’Espadà eleva la cota termenejadora El territori comprèn les comarques…

Els becs de serra són ocells nedadors del grup dels anàtids, que hivernen en grups poc nombrosos als nostres estanys, especialment al llarg de la costa Volen aigües poc profundes, en les quals es cabussen per pescar De les tres espècies que podem trobar al nostre país, el bec de serra mitjà Mergus serrator , a baix a la dreta, de 58 cm de llargada màxima, és el que apareix d’una manera més regular, clarament relacionat amb ambients marins El bec de serra gros Mergus merganser , a dalt, ateny 66 cm de llargada màxima i el mascle es distingeix de l’anterior pel fet de tenir el pit…

Els tètols i els pòlits són ocells d’aiguamoll més grossos que els becadells i les gambes, amb els quals comparteixen hàbitats i costums Són gregaris fora de l’època de reproducció, i el plomatge dels mascles i les femelles és semblant, bé que és sotmès a variació estacional Els tètols a dalt tenen el bec recte, i en plomatge hivernal, com en el dibuix, són clars del davant i brunencs, tacats o ratllats, del mantell, mentre que a l’estiu prenen tots ells tons vermellosos o castanys El tètol cuanegre Limosa limosa , a dalt, a la dreta amida 41 cm i té una barra negra al final de la cua, molt…