Els becs de serra són ocells nedadors del grup dels anàtids, que hivernen en grups poc nombrosos als nostres estanys, especialment al llarg de la costa. Volen aigües poc profundes, en les quals es cabussen per pescar. De les tres espècies que podem trobar al nostre país, el bec de serra mitjà (Mergus serrator, a baix a la dreta), de 58 cm de llargada màxima, és el que apareix d’una manera més regular, clarament relacionat amb ambients marins. El bec de serra gros (Mergus merganser, a dalt), ateny 66 cm de llargada màxima i el mascle es distingeix de l’anterior pel fet de tenir el pit completament blanc; la femella és emplomallada i porta una taca quadrada blanca a l’ala, molt visible en vol, similar a la del bec de serra mitjà. El bec de serra petit (Mergus albellus, a baix, a l’esquerra), molt ocasional al nostre país, no passa dels 40 cm i és tot ell blanquinós, amb traços negres a diferents parts del cos; la femella és grisosa i emplomallada.
Marisa Bendala.
El bec de serra mitjà només el trobem com a hivernant i de pas. A la Catalunya Nord és excepcional (una sola observació el 27.12.77). Al Principat hiverna regularment al delta de l’Ebre i és accidental en trànsit per la resta de la costa (Empúries i Sant Pol) i al rerepaís (pantà del Foix i estany d’Ivars d’Urgell). Aquesta última categoria és també aplicable al País Valencià, on solament ha aparegut com a hivernant rar al sector de l’albufera de València i a Cullera. Cal esperar que, atès el veïnatge amb la mar Menor (el quarter d’hivernada més important de la Mediterrània ibèrica), el golf de Santa Pola i altres punts del Migjorn gaudiran també de la presència del bec de serra mitjà. A les Balears és un hivernant més o menys regular a Mallorca (badia de Palma i Pollença) i esporàdic a Menorca (port de Ciutadella, salines d’Addaia, Fornells i port de Maó) i Formentera (salines i estany del Peix). És absent a la resta d’illes.
Amb gairebé 100 citacions, que cobreixen 25 hiverns des del 1911 fins al 1985, el bec de serra mitjà és un dels ànecs marins més coneguts. L’observació d’aquesta espècie a casa nostra va des del primer de novembre (dia 7) fins a mitjan abril. La major part de les citacions es produeixen, però, entre l’última setmana de novembre fins a la tercera de gener. Una bona part de la població deu marxar ja al final de gener-principi de febrer, per tal com el nombre de dies d’observació cau fortament (32 dies el gener, 9 el febrer). El pas es va debilitant gradualment al març i l’abril (aquest últim mes solament 2 citacions). Queden unes dades aïllades el setembre, l’octubre (migradors primerencs) i el maig (migradors tardans).
Els ambients que li plauen són declaradament marins, i només excepcionalment s’ha citat al rerepaís. El seu hàbitat predilecte són les badies i els ports marins tancats i soms, com ara el del Fangar o el dels Alfacs al delta de l’Ebre, i tria els indrets de menys de 4 m de fondària, on pesca llissals, jovells i altres peixets. Els aiguamolls salats, en contacte amb les badies i que presenten canalets on pescar i platges per a assolellar-se, li són també idonis, a l’igual que les salines, que per la seva extensió i poca fondària representen excel·lents indrets de pesca. En ordre decreixent d’importància hi ha les costes sorrenques i somes (explotades principalment durant el pas), les goles de rius i les llacunes litorals que, a diferència d’altres ànecs, explota d’una forma totalment marginal.
Viu en parelles o grups petits i la població és constituïda majoritàriament per femelles i joves (sobre 104 individus, solament 15 eren mascles adults). El total d’hivernants dels Països Catalans voltarà probablement el centenar d’individus i la xifra màxima obtinguda en els censos és de 64 becs de serra, entre el desembre de 1978 i el gener de 1979 al delta de l’Ebre.