Tètol cuanegre

Limosa limosa (nc.)

Els tètols i els pòlits són ocells d’aiguamoll més grossos que els becadells i les gambes, amb els quals comparteixen hàbitats i costums. Són gregaris fora de l’època de reproducció, i el plomatge dels mascles i les femelles és semblant, bé que és sotmès a variació estacional. Els tètols (a dalt) tenen el bec recte, i en plomatge hivernal, com en el dibuix, són clars del davant i brunencs, tacats o ratllats, del mantell, mentre que a l’estiu prenen tots ells tons vermellosos o castanys. El tètol cuanegre (Limosa limosa, a dalt, a la dreta) amida 41 cm i té una barra negra al final de la cua, molt visible en vol; el tètol cuabarrat (Limosa lapponica, a l’esquerra), més petit (ateny 38 cm), en canvi, n’hi té moltes de primes; parats, ambdós ocells es distingeixen per la franja alar. Dels pòlits, característics pel bec corbat, el becut (Numenius arquata, a baix) és el més gran (ateny 56 cm) i també el més comú del seu gènere a casa nostra; el pòlit cantaire (Numenius phaeopus, al mig) no sobrepassa 41 cm i es reconeix per les ratlles del cap.

Marisa Bendala.

El tètol cuanegre és nombrós en migració per tot el territori estudiat, llevat d’Andorra, on no és citat, i de les Pitiüses, on hi ha poques dades. A l’hivern és molt escàs a Mallorca, Menorca i el Rosselló, però en canvi és localment abundant a Catalunya i al País Valencià. Ha niat excepcionalment el 1961 al delta de l’Ebre.

Aquesta espècie s’observa a les nostres latituds durant tot l’any. Es més nombrosa a la primavera, quan ens travessa un flux molt important des del febrer a l’abril. Durant aquesta migració primaveral, en algunes localitats poden estacionar-se grups molt nombrosos (màxima de 6992 exemplars del 18 al 20.02.80 al delta de l’Ebre). Al delta de l’Ebre, sens dubte l’indret més important per a aquesta espècie, la màxima del pas es dóna durant la segona quinzena de febrer. La migració de tardor és difícil de destriar en les seves etapes inicials de les nombroses observacions d’ocells estiuejants durant el maig i el juny. Els tètols cuanegres migradors són, però, abundants des de la segona meitat de juliol, amb una màxima al final d’aquest mes i al començament d’agost, i continuen essent molt comuns fins al setembre. Al final d’aquest mes i durant l’octubre té lloc l’arribada dels hivernants, tot i que alguns anys es produeixen arribades tardanes fins al desembre. Els hivernants semblen molt irregulars segons els anys, amb grups estables algunes temporades des del novembre fins al gener i altres arribades i partences de grups nombrosos durant els mesos hivernals.

El tètol cuanegre es pot trobar en tota mena d’ambients aquàtics, tant. de la costa com del rerepaís. Mostra una certa preferència pels ambients d’aigua dolça com les vores dels estanys, les pastures que s’inunden, els arrossars i les zones inundades dels marges dels rius. És molt més escàs als ambients marins i a les salines. Al delta de l’Ebre, fora de l’època de reproducció, s’alimenta normalment als arrossars no gaire fondos i, més rarament, a la vora de les llacunes litorals, i per ajocar-se cerca zones somes i tranquil·les de les mateixes llacunes i els arrossars. L’únic cas de reproducció conegut fins ara es va produir en una zona herbosa prop d’un lluent, dintre d’un extens canyissar el 22.05.61.

Als Països Catalans aquest ocell és un hivernant molt local que ha estat citat rarament i en xifres molt reduïdes a Mallorca (salobrar de Campos), Menorca i alguns punts del litoral català (aiguamolls de l’Alt Empordà i el delta del Llobregat) i del País Valencià (Cabanes i Almenara). Més abundant és als vedats de Sueca-Cullera i a les zones que voregen l’albufera de València, les salines de Santa Pola (màxima de 500 exemplars el gener de 1978) i, sobretot, el delta de l’Ebre, que té una població hivernant important (mitjana per als mesos de gener de 1977-85 de 1900 exemplars; màxima de 2677 el 1985, i encara hi ha un any anterior amb una xifra major, el 1975, amb 3420 exemplars). Com han deixat ben palès les dades dels ocells anellats recuperats als Països Catalans, la població de tètols cuanegres que migra o hiverna a les nostres terres és d’origen centreuropeu, amb una màxima molt acusada de recuperacions d’ocells holandesos.