L’oca salvatge és una espècie rara (15 citacions entre el 1912 i el 1985), que apareix entre el novembre i el febrer, amb una freqüència més gran el desembre i el gener, i sempre en estols petits d’una màxima de 10 exemplars. De tot el territori, presenta una certa tirada pel sector dels aiguamolls empordanesos, on al final del segle passat deia Vayreda que era més comuna que l’oca vulgar. A Catalunya es coneix també de Dosrius (Maresme) (desembre del 1970) i del delta de l’Ebre (22.01.61). Tenint en compte que al baix Aragó apareix amb una relativa regularitat, pot especular-se una freqüència més alta a les comarques de ponent, actualment amb una sola citació segura de 3 exemplars al Baix Cinca (10.01.82) i dues possibles dels anys 50 i principi dels 60 a Ivars d’Urgell i Térmens (Noguera). El problema de les oques que no han estat identificades és que als Països Catalans coexisteixen les dues espècies principals, l’oca vulgar i la salvatge, i no n’és gaire clara l’antiga repartició. Així, és evident que l’oca salvatge ha patit un decrement manifest i progressiu a la península Ibèrica i també en una bona part de la seva àrea de distribució europea des del començament del present segle i, per les característiques dels seus hàbitats, sembla que a les comarques de ponent i algunes del País Valencià havia estat més freqüent i dominant sobre l’oca vulgar, però mai, almenys durant aquest segle, va ser una espècie comuna. Així, al País Valencià, les recerques fetes a mitjan anys 50, donaven solament la presència de l’oca salvatge: albufera de València (1912 i 1956) i arrossars de Cullera (1926). Posteriorment no se n’han trobat mai més, i en canvi hi ha dades de l’oca vulgar. Hi ha hagut realment una substitució d’espècies, o en segles anteriors l’oca vulgar era comuna a l’igual que ho fou la salvatge? A hores d’ara no se sap, però les dades històriques del segle XVI (al delta de l’Ebre) i el segle XVII (albufera de València) indicaven poblacions d’oques (sense distingir espècies) molt nombroses. En canvi, al final del segle XVIII, Orellana deia de les oques de l’albufera: "es pardal de pas y envenen ací molt poques" (situació pariona a l’actual). S’ignora l’espècie o espècies, però el 1854, I. Vidal, en el seu catàleg dels ocells de l’albufera de València, reporta solament l’oca salvatge, fet que coincideix amb les recerques dels anys cinquanta del present segle.
A les illes Balears és molt rar, amb dues citacions a Mallorca (albufera d’Alcúdia, 05.12.28 i sa Porrassa, el gener de 1966) i dues a Menorca (un exemplar abans del 1979 i un altre a s’albufera d’es Grau el febrer de 1985). Hi ha una cita dubtosa a Eivissa.