Resultats de la cerca

Són mandibulats amb suspensió hiostílica, amb la boca en posició normalment terminal Tenen un aparell opercular i branquiòsteg, articulat sobre l’arc hioide, que recobreix les brànquies, les quals tenen una estructura pectiniforme El cos és típicament recobert per escates òssies de natura dèrmica, tot i que hi ha també formes nues que les han perdudes secundàriament Les aletes són sostingudes per elements ossificats, els lepidòtrics, que són escates transformades També és característica d’aquest grup l’adquisició d’un pulmó, que pot funcionar com a tal, desaparèixer, o bé, més correntment,…

De la relació dels condrostis amb els actinopterigis primitius es desprèn una determinada problemàtica Algunes de les línies evolutives d’aquest grup de pisciformes es van diferenciar en un passat primerenc és per això que actualment es fa difícil de conèixer la posició exacta d’algunes formes fòssils en relació amb els grups actuals Les principals característiques que defineixen aquest grup són la presència d’una cua heterocerca i d’un notocordi que es prolonga al llarg del seu lòbul superior, l’espiracle i les escates ganoides, grosses i proveïdes d’una capa de ganoïdina Els ossos…

Els teleostis aglutinen el nombre més gran d’ordres i d’espècies de peixos prop de 400 que colonitzen les aigües dolces i marines dels Països Catalans Això no és gens sorprenent si tenim en compte que constitueixen el grup més diversificat de peixos i que hi podem trobar una gran varietat de formes i adaptacions Dins d’aquest conjunt modern de peixos ossis podem distingir dues categories la de les formes més primitives, com ara els osteoglossomorfs, i una altra de constituïda per tres grans subgrups els elopomorfs, els clupeomorfs i els euteleostis, caracteritzats sobretot pels dos ossos uro-…

N'hi ha de natura calcària, com la de molts grups d’equinoderms, de corneoòssia, com la dels crocodilians, els quelonis i mamífers edentats, de completament òssia, com la dels condrictis i osteïctis cavall marí, peix cofre, etc, i de completament còrnia, com la dels rèptils escatosos

Visqué durant el Devonià superior Famennià i la seva anatomia presenta característiques intermèdies entre els peixos osteïctis i els tetràpodes amfibis L’ Ichthyostega feia poc més d’un metre de llargada i presentava pulmons i extremitats que el capacitaven per a desplaçar-se entre les zones pantanoses de l’època

Els gastròpodes marins produeixen un opercle segregat pel peu i que serveix per a tancar l’obertura de la closca quan l’animal s’hi tanca Els gastròpodes terrestres segreguen una mucositat que s’endureix en contacte amb l’aire i tanca l’obertura de la closca, la qual cosa permet a l’animal de passar l’hivern En els peixos osteïctis, les feses branquials són protegides exteriorment per un opercle de caràcter ossi, recobert per un estoig cutani que s’obre per darrere i dóna sortida a l’aigua que, entrant per la boca, banya les brànquies

Tenen un cos allargat, sovint protegit amb una cuirassa d’ossos cutanis plaquetes òssies que els donen un aspecte estrany, boca petita, sense dents, amb musell llarg i tubular, brànquies reduïdes, lobulades o filiformes, aletes abdominals reduïdes o inexistents i caudal homocerca i indivisa, quan és present Habita en aigües càlides, temperades i també fredes, tant dolces com salabroses Almenys 15 espècies són comunes a la Mediterrània

Els tres tipus més importants de suspensió mandibular , la qual evoluciona considerablement en l’escala filogenètica, són la hiostílica, l’amfistílica i l’autostílica En la suspensió hiostílica , pròpia dels peixos osteïctis i de la major part dels condrictis, s’intercala, com a suspensor, entre la mandíbula i el neurocrani, l’hiomandibular segment dorsal de l’arc hioide, i la connexió és reforçada mitjançant lligaments En la suspensió amfistílica , pròpia d’alguns condrictis, com la bocadolça, actua com a suspensor, ultra l’hiomandibular, l’extrem caudal del quadrat En la…

Invertebrats fòssils Espècimen de Mawsonites spriggi , component de la fauna precambriana de l’Ediacarià, exhibit al Museu de Paleontologia de Munic © Albert Prieto Márquez La fauna de l’Ediacarià conté els organismes multicellulars més antics coneguts 635-542 milions d’anys Tradicionalment, aquests organismes han estat interpretats com a formes marines ancestrals dels animals de l’explosió evolutiva del Cambrià El 2013, però, una nova anàlisi dels sediments que contenen fòssils ediacarians a la Rawnsley Quartzite del sud d’Austràlia indica que els estrats fossilífers ediacarians són…