De la relació dels condrostis amb els actinopterigis primitius es desprèn una determinada problemàtica. Algunes de les línies evolutives d’aquest grup de pisciformes es van diferenciar en un passat primerenc; és per això que actualment es fa difícil de conèixer la posició exacta d’algunes formes fòssils en relació amb els grups actuals. Les principals característiques que defineixen aquest grup són la presència d’una cua heterocerca i d’un notocordi que es prolonga al llarg del seu lòbul superior, l’espiracle i les escates ganoides, grosses i proveïdes d’una capa de ganoïdina. Els ossos premaxil·lars, maxil·lar i dermopalatins estan fusionats i l’os palatoquadrat és modificat. D’osteïctis condrostis, se’n coneixen un total de 25 espècies vivents que s’agrupen dins l’ordre dels acipenseriformes.
Els acipenseriformes
Els acipensèrids
L’esturió comú (Acipenser sturio), antigament capturat a les zones baixes dels nostres rius, especialment a l’Ebre, on s’endinsava en l’època de la reproducció, és actualment una espècie en perill d’extinció. En la fotografia es reconeixen bé algunes de les seves característiques més típiques, com la posició ínfera de la boca, les barbes, i les fileres d’escudets ossis que corren pels costats i per la cara ventral del cos.
Jacques Six / Oxford Scientific Films - Firo-Foto.
Són representats per dues famílies ben diferents: la dels esturions (acipensèrids) i la dels peixos espàtula (poliodòntids); aquests segons són propis de les aigües dolces de l’Amèrica del Nord i de la Xina. Presenten una sèrie de caràcters primitius i d’altres que se’n deriven, com ara unes vèrtebres mancades de centre que fan que al notocordi no apareguin constriccions. Tenen un endosquelet de tipus cartilaginós i una aleta caudal heterocerca, i també una estructura molt primitiva que serveix de suport als radis de les aletes pelvianes. Els acipenseriformes conserven l’espiracle i la pseudobrànquia. Difereixen dels altres actinopterigis en la disposició de l’obertura dels òrgans uro-genitals i de l’anus, que en aquest cas se situen entre les aletes pelvianes. També s’hi observa una reducció de les escates ganoides i un esquelet molt peculiar. Acullen unes 30 espècies actuals de distribució holàrtica, els esturions, representades a les aigües dels Països Catalans per una de sola (Acipenser sturio). Era freqüent en rius com l’Ebre fins als anys trenta, però les captures han anat disminuint gradualment fins que la seva presència ha esdevingut rara.
Acipenser sturio té un cos allargat força característic i un musell molt prolongat dotat de quatre barbes sensorials. La boca és ínfera i amb un llavi inferior incomplet, que és protràctil. Els ulls, petits, són precedits per dues obertures nasals aparents. L’aleta dorsal és única, la formen entre 31 i 43 radis i ocupa una posició caudal; les pelvianes són de tipus abdominal; l’anal, la constitueixen de 22 a 26 radis, i la cua és heterocerca. Disposa de cinc sèries d’escudets ossis: una de dorsal, de 9 a 16 escudets; dues de laterals, de 24 a 39 escudets; i, finalment, les dues ventrals, que en tenen entre 9 i 14 cadascuna. La coloració és variable, grisa verdosa al dors, blanca argentina als flancs i rosada o blanca al ventre. Poden assolir una llargada considerable de fins a 3,5 m, si bé les femelles no solen sobrepassar els 2 m i els mascles, que són més petits, no fan més d’1,5 m. És una espècie anàdroma que viu a la mar entre els 20 i els 50 m de profunditat. Realitza migracions de més de 1000 km i durant el període de març a juny penetra a les aigües dolces per a reproduir-s’hi, principalment als cursos baixos dels grans rius. Es nodreix d’animals bentònics, especialment de crustacis, mol·luscs, poliquets i petits peixos. Colonitza l’Atlàntic septentrional i la Mediterrània; a la península Ibèrica només el Guadiana i, esporàdicament, el Guadalquivir.