Resultats de la cerca

Els sílvids o tallarols integren una família de moixons insectívors estretament emparentats amb els papamosques, però que, a diferència d’aquests no capturen els insectes al vol, sinó que els recerquen sense pausa enmig de la vegetació Són moixons menuts, de plomatge suau, bec fi i bons cantaires, típics d’Euràsia i d’Àfrica, dels quals es compten 300 espècies i uns 30 gèneres Els més destacats d’aquests són els tallarols, del gènere Sylvia més extens i més típic els menuts i verdosenes busquetes i mosquiters Hippolais i Phylloscopus els ocells més petits de la…

Àrea de nidificació de la tallareta vulgar Sylvia communis als Països Catalans Maber, original dels autors A la primavera i a l’estiu la tallareta ocupa els dominis montans, amb alguna penetració a la terra baixa mediterrània dels Països Catalans Una observació més acurada de la seva àrea de distribució ens permet de relacionar la presència estival d’aquesta espècie amb altituds sempre per sobre dels 400 m i amb comarques amb una mitjana anual de pluges per sobre dels 500 mm Així doncs, defuig d’una banda els sectors culminals dels Pirineus, i també les contrades més àrides i eixutes amb…

Àrea de nidificació del tallarol de casquet Sylvia atricapilla als Països Catalans Maber, original dels autors A l’hora de niar, el Tallarol de casquet és lligat als ambients arbrats amb un cert grau d’humitat La seva distribució als Països Catalans és gairebé homogènia a Catalunya i al Rosselló, llevat d’àrees especialment àrides i obertes La seva colonització de les comarques pirinenques és coneguda fins en una altitud superior als 1600 m A mesura que anem baixant cap al S, aquest moixó es refugia cada cop més a les raconades més emboscades i humides Així, a les comarques tarragonines la…

Els tallarols són de mida petita, entre 12-15 cm, tenen el bec fi, recte, les potes relativament llargues, la cua llarga i rectangular a la punta, les ales llargues fins més enllà de la base de la cua i el plomatge poc vistós i diferent segons el sexe Inclou nombroses espècies, onze de les quals habiten normalment als Països Catalans, on són sedentàries Nien a la vegetació baixa o en arbusts a tocar el sòl El tallarol emmascarat S hortensis , comú en alzinars, horts, conreus de tarongers i oliveres, presenta un típic plomall negre fins a sota els ulls El tallarol gros S borin , de plomatge…

Els tallarols i les tallaretes són ocells del grup dels sílvlds, petits de 12 a 15 cm i bellugadissos, molt cantadors, que no es deixen veure fàcilment a les vores dels boscos, als parcs i als jardins Els caracteritza el bec fi, la silueta esvelta, amb el cap ben definit, i els colors suaus i poc contrastats del cos, especialment en les femelles, que són difícils de distingir La tallareta vulgar Sylvia communis , a dalt, a l’esquerra i el tallarol trencamates S conspicillata , a dalt, a la dreta s’assemblen pels colors, però aquest darrer és més petit i es limita a les…

Al sud de l’Hospitalet de l’Infant i de la platja de les Rojales hi ha un petit tram de costa rocosa encara prou ben conservat Anna Motis Les Rojales 210, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Els darrers contraforts de les serres de Vandellòs vers la Mediterrània formen una costa d’erosió, integrada per abundants penyals poc elevats, intercalats amb cales sorrenques molt belles Així i tot, alguns punts del litoral es troben força malmesos, especialment a la zona de la central nuclear de Vandellòs El paisatge vegetal és dominat per comunitats mediterrànies de…

La màquia litoral que ocupava en altres temps la plana de Sant Jordi ha estat substituïda per altres formacions arbustives menys madures La plana limita al nord amb les muntanyes de Vandellòs, força visibles al fons de la illustració Anna Motis La plana de Sant Jordi 211, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià La plana de Sant Jordi s’estén al sud del coll de Balaguer, des del cap del Terme a l’Ametlla de Mar i entre els contraforts de la serra de la Mar i la Mediterrània Ocupa en total més de 800 ha El substrat, format per una capa de conglomerats quaternaris,…

El tallarol capnegre Sylvia melanocephala es deixa veure a les brolles i matolls mediterranis, enfilat a les branques i movent característicament la cua No obstant això, costa de distingir-lo, a distància, del tallarol emmascarat A la fotografia de dalt, un exemplar mascle ens mostra la posició peculiar de la cua, el marcat contrast entre els colors negre i blanc a la cara, el bru del pit i el gris del costat l’anell ocular és ben vermell en el mascle La femella té els colors no tan contrastats, i el cap més grisós que no pas negre, com es veu a la fotografia de baix, feta a la Floresta…

Les agulles de Santa Àgueda, pobrament cobertes de vegetació, amb a penes alguns pinastres Pinus pinaster supervivents dels incendis Ernest Costa El Desert de les Palmes 14, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric Situat a la comarca de la Plana Alta, el Desert de les Palmes és una serra litoral parallela a la costa, que s’estén pels termes de Benicàssim, Cabanes, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló Fou declarat Paratge Natural l’octubre de 1989, i, sens dubte, representa una fita emblemàtica per al poble castellonenc El seu nom deriva de l’existència, al centre de la…

La banda litoral del Montgrí constitueix probablement el sector més esquerp de tota la Costa Brava Anna Motis El massís del Montgrí 23, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Entre l’Alt i el Baix Empordà, separant la plana del Fluvià de la del Baix Ter, s’estén el Montgrí un massís modest, de només 310 m, però on es troben alguns valors biològics prou notables El relleu es caracteritza per un marcat contrast entre el vessant nord, de pendent suau, i el meridional, que cau molt més bruscament A la banda costanera el massís té espadats impressionants que arriben a…