Àrea de nidificació del tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
A l’hora de niar, el Tallarol de casquet és lligat als ambients arbrats amb un cert grau d’humitat. La seva distribució als Països Catalans és gairebé homogènia a Catalunya i al Rosselló, llevat d’àrees especialment àrides i obertes. La seva colonització de les comarques pirinenques és coneguda fins en una altitud superior als 1600 m.
A mesura que anem baixant cap al S, aquest moixó es refugia cada cop més a les raconades més emboscades i humides. Així, a les comarques tarragonines la seva presència com a nidificador queda circumscrita a la de les principals serralades, en el domini de la muntanya mitjana eurosiberiana. Aquest fet és encara més palès al País Valencià, on hi ha tan sols nuclis reproductors aïllats al Maestrat, a Penyagolosa i a indrets adients de les comarques meridionals com ara l’Alcoià, i és dubtosa la seva presència a la vall d’Aiora. A les Balears se’n coneix la nidificació en llocs apropiats de Mallorca i Menorca, però no pas en cap altra illa.
Una bona part de la població nidificadora a les terres catalanes és sedentària. De tota manera, a l’hivern, els tallarols de casquet de les comarques més fredes davallen cap a indrets més temperats. A més, es fa notòria la hivernada de poblacions ultrapirinenques a la regió mediterrània. De tot això es desprèn que en el decurs de l’hivern aquest tallarol ocupa la pràctica totalitat de l’àrea d’influència mediterrània dels Països Catalans, inclosos òbviament alguns dels hàbitats quelcom eixuts rebutjats a l’hora de la nidificació.
També ha estat reportada la migració pel marc geogràfic d’estudi. El pas primaveral abasta el març, l’abril i l’inici de maig, mentre que el pas postnupcial o de tardor es fa evident a mitjan setembre, i encara més l’octubre, tot i que pot perllongar-se fins al començament de desembre.
L’hàbitat escollit per niar és el conformat pels boscos, especialment de coníferes, de les comarques de muntanya, i per arbredes, bardisses humides, ambients arbrats de ribera, hortes i jardins, sempre que la vegetació sigui esponerosa i que l’estrat arbustiu i, encara més, l’arbori, siguin ben desenvolupats.
En el decurs de la hivernada i la migració, l’aspecte tròfic és força definidor de llur presència; així, els tallarols de casquet, molt insectívors a l’època de la cria, s’alimenten en aquest temps de bon grat de fruits carnosos de plantes com heures, cirerers d’arboç, troanes, lledoners, llentiscles, figueres, sauquers i d’altres, per la qual cosa aquesta espècie apareix arreu on trobi menjar. S’han documentat fluctuacions de les poblacions hivernants a la regió mediterrània, lligades a la distribució i a la importància de la fructificació; aquest fet imprimeix a un sector de la població hivernant un caràcter d’irregularitat i nomadisme, propi, d’altra banda, de les espècies frugívores.