Situació i presentació
El Baix Camp és una comarca purament administrativa; es va definir el 1936 en fer-se la divisió territorial de Catalunya que va estructurar el Camp de Tarragona (vegeu l’Alt Camp) en tres comarques. La seva capital, Reus, n’és i n’ha estat des de molts segles enrere la capital econòmica. Al segle XVII ja s’establien relacions comercials amb el Matarranya. El 1865, segons l’informe de Josep Simó, Reus tenia tractes comercials amb més de setanta pobles que integraven la comarca econòmica. En l’enquesta feta el 1931 per la Ponència, les parts extremes de la zona d’influència se situaven a Ginestar, Corbera d’Ebre, Riba-roja d’Ebre, la Palma d’Ebre, Margalef, Vinaixa i la Nou de Gaià. Segons la mateixa enquesta, només dos pobles, Pratdip i Vandellòs, es declaraven de la comarca de Reus.
El Baix Camp té una extensió de 697,07 km2 i ocupa el sector occidental de la plana del Camp i la part immediata de la Serralada Prelitoral. Per l’E no té uns límits ben definits ja que la plana es confon amb la resta de terres de les comarques veïnes (Tarragonès i Alt Camp). Pel N i per l’W la divisòria amb l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Priorat, la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre és clara, amb les serres de Prades, de l’Argentera i de Pratdip, i per l’E segueix la costa.
Geogràficament s’haurien d’excloure del Baix Camp administratiu algunes petites parts. Aquest és el cas de Fatxes, situat a l’altra banda de la serra, o de l’Almadrava, que es troba passat ja el coll de Balaguer, ambdós casos al terme de Vandellòs; les valls de Cortiella, al terme d’Alforja, i de Maçanes, al de Colldejou, que pertanyen al Priorat. En canvi, històricament, s’hi troba estretament lligat el port de Salou, que és integrat al Tarragonès.
Les divisions administratives
El 1936 el Baix Camp comprenia 29 municipis; en fer-se la nova divisió comarcal, el 1987, la comarca quedà formada per 27 municipis, ja que les Irles fou annexat a Riudecols el 1940 i la Mussara a Vilaplana del Camp el 1961. El 1990, en modificar-se la divisió comarcal del 1987, Arbolí fou segregat del Priorat i passà a integrar-se al Baix Camp, que des d’aleshores té 28 municipis.
Els municipis de la comarca no tenen una trajectòria històrica comuna ja que alguns formaven part de les senyories de diverses dignitats del capítol de la catedral de Tarragona, d’altres de les baronies arquebisbals d’Escornalbou o d’Alforja, uns altres del comtat de Prades, d’altres eren de senyoria laica amb una certa dependència de la mitra i finalment dos eren llocs reials. Reus assolí per primera vegada la capitalitat, damunt el paper, en la divisió departamental decretada pels francesos al març del 1810 per la qual esdevenia cap del departament de les Boques de l’Ebre. En aplicar-se la divisió francesa del 1812, Reus passava a formar part del districte de Tarragona i era dividit en dos cantons: Reus-oest amb jurisdicció damunt els actuals municipis de l’Aleixar, Botarell, Castellvell, Maspujols, les Borges, Almoster, Riudoms i la Selva, i Reus-est, amb jurisdicció a l’Albiol i en altres pobles no integrats ara al Baix Camp. Durant el Trienni Liberal Reus intentà, inútilment, d’esdevenir capital de província. El 1827 fou creada l’alcaldia major de Reus amb jurisdicció damunt 17 dels actuals municipis del Baix Camp, un de l’Alt Camp i un del Priorat. El 1854 fou creat el càrrec de sotsgovernador, que va desaparèixer amb la Revolució de Setembre, amb autoritat damunt 90 pobles. El 1857 es frustrà la temptativa de dur-hi la capitalitat de la província. Mentrestant, quan fou decretada la divisió provincial, havia esdevingut, l’any 1835, cap del partit judicial de Reus, que era integrat originàriament per 11 municipis i per 18 el 1932, mantenint-se la resta de pobles del Baix Camp repartits entre els partits judicials de Falset, Valls i Montblanc.
El marc físic
El relleu
El Baix Camp es divideix en dos sectors ben diferenciats: la plana i la muntanya. Aproximadament el 45% del territori no arriba a una altura de 200 m, mentre que més del 5% ultrapassa els 1 000 m; per consegüent, la diversitat del territori és evident.
La plana forma una superfície regular, uniforme, únicament retallada per les rieres que la travessen. Té un pendent escàs i el terreny guanya alçada de manera imperceptible fins als primers contraforts de les muntanyes que la limiten. A partir d’aquí, en alguns indrets com el sector de Vilaplana i el racó de l’Hospitalet de l’Infant, el contacte amb els contraforts es fa de manera brusca i ràpida i en altres com la Selva i Riudecanyes és més suau.
Litològicament la comarca és constituïda per sediments quaternaris. Són materials de piemont d’una gran varietat a causa de la diversitat dels relleus d’on provenen; l’anàlisi granulomètrica mostra que la composició és irregular i que els elements més gruixuts es localitzen a les proximitats de la muntanya i els més fins vora la costa. En molts indrets apareix a la superfície la crosta calcària (taperot), típica de la plana del Camp. Les rieres han excavat els materials i han format cursos d’amplada variable limitats per talussos de parets verticals, i en alguns casos han deixat al descobert el sòcol paleozoic.
La muntanya ocupa la meitat septentrional i occidental de la comarca i constitueix un autèntic obstacle difícil de travessar, excepte en els portells que separen les diferents unitats i que formen els colls d’Alforja, de la Teixeta i de Fatxes. El nucli més important des del punt de vista estructural i per la superfície que ocupa és el de les Muntanyes de Prades, sector declarat espai d’interès natural. D’estructura tabular, presenta diferents graons amb superfícies més o menys planes. El graó més alt i alhora el més extens és el dels Motllats, que es troba per sobre dels 1 000 m (Puig Pelat, 1 075 m; mola de la Mussara, 1 055 m). El límit septentrional de les Muntanyes de Prades és una serra en la qual s’ultrapassen els 1 100 m en nombrosos punts (tossal de la Baltasana, 1 203 m; Tossal Gros, 1 155 m; mola d’Estats, 1 126 m, etc.).
A l’extrem meridional de les Muntanyes de Prades la Serralada Prelitoral continua a partir dels cingles d’Arbolí (puig de Gallicant, 1 009 m), en direcció SW, en un conjunt molt divers tant pel que fa a la composició litològica com al modelatge i les altituds. Al S del coll d’Alforja, la serra del Puig Cerver (Puig Cerver, 831 m) assenyala la transició cap a l’extrem meridional del Camp. És un conjunt complicat, amb la serra de l’Argentera o de Pradell, la mola de Colldejou (912 m), que sobresurt nítidament sobre les muntanyes del voltant, i la serra de Llaberia (la Miranda, 919 m i Mont-redon, 862 m), d’estructura i característiques originals. A partir d’aquí, les serres s’orienten de forma anàrquica, donant al conjunt un aspecte desordenat, de formes enèrgiques i topografia totalment irregular. La serra de Santa Marina (mola de Remullà, 588 m) limita pel S la depressió de Pratdip, mentre que els Dedalts de Vandellòs (el Puntaire, 737 m) continuen cap a ponent per la serra de la Batalla, vers la comarca veïna de la Ribera d’Ebre, i per llevant s’enfonsen en la mar, prop del coll de Balaguer, gairebé al límit meridional de la comarca.
L’estructura tectònica del conjunt de muntanyes del Baix Camp és diversa com a resultat dels diferents processos de formació. L’enlairament durant el moviment alpí dels materials dipositats a la fossa mesozoica, per sobre del sòcol paleozoic del massís del Priorat, es féu a partir de sistemes de falles que en alguns sectors tenen un miler de metres. A més, a l’interior dels relleus sorgits en aquesta època hi ha nombroses fractures que fan més complex el conjunt.
Al N, el bloc de les Muntanyes de Prades s’alçà d’una manera regular, amb una lleu inclinació cap a l’W; el contacte amb la plana s’estableix al llarg de la línia que va des de l’Espluga de Francolí fins a la vall d’Alforja. A partir del coll d’Alforja cap al S, l’estructura es complica notablement com a resultat dels moviments de compressió i distensió que originaren l’aparició del sòcol paleozoic en alguns llocs, mentre que en d’altres es formaren encavalcaments, falles inverses, etc. En aquesta zona del Baix Camp, l’estructura tectònica és molt complexa, sobretot a les serres de Llaberia, Santa Marina i Vandellòs.
Els materials geològics que hi ha a la comarca són d’una gran diversitat a causa fonamentalment de l’origen, dels moviments que hi ha hagut a l’interior i, sobretot, de l’acció erosiva, que ha afavorit la desaparició de les formes originàries en alguns punts, i el reompliment en altres.
Al Baix Camp hi ha una bona representació del paleozoic, que ha quedat a la vista després de la destrucció del cobriment mesozoic. Hom troba masses de granit en punts alts de les Muntanyes de Prades per efecte de l’enlairament del sòcol, a les valls de l’Aleixar, d’Alforja i de Riudecols i en un petit sector a Vilanova d’Escornalbou. Són granits molt alterats per l’acció atmosfèrica i solcats per intrusions porfídiques. Les llicorelles paleozoiques es localitzen al sector de la Selva del Camp i més al S, a les valls de Riudecols i Riudecanyes, com una continuació de les que ocupen una bona part del Priorat. La immensa majoria són del Carbonífer i formen paquets en alguns casos d’una potència considerable, superior als 600 m.
Els materials secundaris hi són representats en abundància: des dels gresos i els conglomerats del Triàsic inferior fins a les calcàries, les dolomies, les calcàries margoses amb abundant fauna marina del Cretaci i les plataformes reblertes de materials procedents de l’erosió lateral, com passa a l’altiplà de les Muntanyes de Prades i en algunes petites depressions del sector meridional.
El modelatge és molt divers, d’acord amb la varietat de materials, d’estructures i dels agents morfogenètics. Els terrenys on afloren els granits i les llicorelles formen un paisatge suau, amb formes arrodonides; a les valls i els vessants de les muntanyes hi ha superfícies de pendent escàs i regular. En canvi, als terrenys amb materials durs del mesozoic el paisatge és abrupte, amb cingleres de parets verticals, superfícies més o menys horitzontals reblertes de sediments, estructures monoclinals, paisatges ruïniformes, etc. Cal ressaltar la gran abundància d’exemples de modelatge càrstic que hi ha a la comarca, d’una gran varietat.
La costa és baixa, com a resultat de la morfologia plana de gairebé tota la façana marítima. La morfologia de les platges no és uniforme. Al sector de Cambrils de Mar les platges són extenses i el terreny té un pendent poc pronunciat. Més al S la plana forma talussos en molts indrets, al peu dels quals se situen les platges. En un petit sector del terme de Mont-roig del Camp la plataforma sedimentària arriba arran de mar, formant escarpats d’una desena de metres que originen petites cales. El roquisser del Torn, la Cala Jostell i la platja de l’Almadrava assenyalen el final de la costa del Baix Camp.
Les aigües
Els corrents superficials del Baix Camp són molt poc significatius, i formen part de la conca del Francolí —el Riu Brugent o la riera de la Selva— i del riu de Siurana. Els corrents autòctons són molt limitats pel que fa a l’extensió de les conques i, per consegüent, als cabals que aporten.
Les Muntanyes de Prades són un centre difusor d’aigües per raó de l’alçada; a més del Francolí hi ha les capçaleres del Riu Brugent, el riu de Siurana i del seu afluent el riu de Montsant. Al vessant meridional neix la riera de la Selva, que segueix la direcció E cap al Francolí, i les rieres de Maspujols i d’Alforja, que tenen un curs perpendicular a la costa. Més al S, les muntanyes de la perifèria originen les rieres de Riudecanyes, de Riudecols i el riu de Llastres, que tenen conques d’extensió limitada i característiques semblants.
Els cursos d’alguns rius com el Riu Brugent, el de Siurana i el de Llastres i el barranc de la Dòria aprofiten les línies de falla i solquen els materials durs, dibuixant congostos, valls encaixades o petites conques d’erosió. Altres rius, després d’haver format les valls de la capçalera en els terrenys durs de la perifèria de les muntanyes i seguint les direccions imposades pel relleu, entren a la plana encaixant-se en els materials quaternaris i formen cursos més o menys amples i limitats per marges verticals d’uns pocs metres d’alçària on continuen els processos erosius. El riu de Llastres forma un petit delta a la desembocadura, a l’Hospitalet de l’Infant.
Tots els cursos d’aigua del Baix Camp tenen un règim irregular, tal com correspon al clima mediterrani, i són un reflex del comportament irregular de les pluges que els alimenten. La major part de l’any els cursos són secs i les crescudes, esporàdiques i de curta durada, originen un increment extraordinari del cabal.
La riera de Riudecanyes és regulada per un pantà que originàriament tenia 3,3 hm3 de capacitat i que després de l’ampliació pot contenir un total de 5,3 hm3. Les aigües són emprades per al regadiu i el subministrament urbà de la ciutat de Reus, i s’han incrementat amb cabals procedents del pantà del Siurana, al Priorat, que arriben al de Riudecanyes a través d’un canal.
El clima
El comportament dels elements climàtics al Baix Camp és una conseqüència, entre altres factors més generals, de la disposició del relleu i de la proximitat del mar. La barrera orogràfica de ponent obstaculitza l’entrada de les adveccions procedents de l’interior, mentre que per llevant i pel sector sud la comarca és oberta a les influències de la Mediterrània; d’altra banda, les diferències d’altura, que passa en pocs quilòmetres del nivell de la mar fins a superar el miler de metres, determinen gradients climàtics. La presència de la mar, amb una temperatura superior als 12-13°C, té molta influència, i origina un clima mediterrani marítim a la plana, i un clima de muntanya mitjana als sectors més elevats.
Les temperatures oscil·len entre els 15 i els 16°C. Les més altes es localitzen a l’extrem meridional de la platja, on les mitjanes anuals ultrapassen els 16°C (central nuclear de Vandellòs, 16,5°C), a la resta de la plana les temperatures baixen en sentit S-N (Reus, 15,5°C; Cambrils, 15,2°C). En aquesta part del Baix Camp els estius no són excessivament càlids i els hiverns són suaus, per l’acció moderadora de la mar i per l’acció de la pantalla orogràfica del relleu.
Amb l’altitud els valors tèrmics es modifiquen d’acord amb el gradient vertical; a l’altiplà de Prades les mitjanes són d’uns 10°C, com correspon a un clima propi de muntanya mitjana mediterrània. Els valors de les temperatures mínimes són baixos: en els punts més alts i en el fons de les valls són freqüents durant l’hivern temperatures inferiors als -10°C. D’altra banda, les oscil·lacions al llarg de l’any s’incrementen amb l’altitud i la distància respecte de la mar.
Les precipitacions posen de manifest la influència del relleu sobre els corrents que les originen. Els fronts de procedència peninsular han de salvar l’obstacle de les serres de ponent i en moltes ocasions arriben debilitats, per la qual cosa les quantitats de pluja són petites o nul·les. En canvi, amb l’entrada d’aire de procedència mediterrània, els efectes sobre el territori depenen de l’estructura d’aquesta massa i de la situació de cada punt. En aquest cas, i en general, els terrenys situats a les cotes altes i els d’orientació oriental reben més quantitat de pluja per acumulació dinàmica de les masses d’aire.
Les pluges mitjanes al pla són superiors als 550 mm (base aèria de Reus, 587 mm; Cambrils, 571; Montbrió, 557; central nuclear de Vandellòs, 591). Als vessants de les muntanyes els totals augmenten segons l’altitud i l’exposició als corrents de llevant (la Selva del Camp, 637 mm; Riudecanyes, 627 mm). Als altiplans de les Muntanyes de Prades els totals són molt irregulars; Prades registra una mitjana inferior als 650 mm, deguda a la dificultat que tenen els corrents de llevant per a arribar-hi i a la menor força dels de ponent; en canvi, als Motllats (1 050 m) els totals són propers als 900 mm. En tots els casos, les precipitacions es concentren a la primavera i la tardor i els estius són secs, com passa en altres comarques de la façana mediterrània.
La neu és un fenomen habitual a la muntanya, on pot nevar des del novembre fins al març i, excepcionalment, a l’abril. El gruix normal és de pocs centímetres i la permanència en el sòl és també limitada, tret de casos excepcionals.
El serè és, sens dubte, el vent més característic del Baix Camp, tant per la freqüència com per la velocitat que assoleix i els efectes —no sempre negatius— que té. Originàriament és un vent de NW, però pot adoptar direccions diferents segons l’indret i d’acord amb les característiques del relleu. Precisament la forma i la disposició del relleu són els responsables de les peculiaritats del serè, que ha de travessar la barrera de muntanyes de ponent. Els portells per on circula i les valls que hi ha a continuació canvien la direcció i n’incrementen la velocitat. El resultat és que quan arriba al pla assoleix velocitats considerables, que sovint són causa de sinistres. A la base aèria de Reus no són estranyes les ràfegues superiors als 140km⁄h i a l’observatori de la central nuclear de Vandellòs se n’han registrat de 160 km⁄h i fins i tot de superiors. Cal suposar que en alguns indrets propers a l’Hospitalet de l’Infant i a Mont-roig del Camp les velocitats siguin fins i tot més altes. La freqüència anual d’aquesta mena de vents és del 24% i correspon majoritàriament als mesos d’hivern.
Els vents de component S tenen una presència anual semblant als de component W. La marinada és freqüent els mesos d’estiu i contribueix a suavitzar les temperatures diürnes. La resta dels vents tenen una importància més reduïda. Els percentatges de calmes —superiors al 23%— són representatius d’un estat atmosfèric estable al llarg de molts dies durant l’any.
Igual com passa a totes les comarques de la façana marítima, l’aridesa és present en una gran part del territori del Baix Camp. El dèficit hídric anual varia segons les temperatures, que afavoreixen la pèrdua d’aigua per evaporació, i les precipitacions totals, que compensen aquestes pèrdues. La majoria dels observatoris de la plana presenten dèficits des del juliol fins al setembre. Al sector de muntanya no hi ha aridesa a causa de les temperatures més baixes i del major nombre de precipitacions.
La vegetació
La diversitat de tot un seguit d’elements com són el clima, el relleu, l’altitud, l’orientació i la litologia, juntament amb l’acció humana, impliquen l’existència d’ambients molt contrastats i, per consegüent, una gran diversitat de comunitats i espècies vegetals. D’acord amb l’altitud, una part del Baix Camp pertany a la zona de la terra baixa, mentre que la meitat septentrional i els punts culminants de la barrera orogràfica de ponent s’inclouen en l’àrea de la muntanya mitjana, ambdues dins la regió mediterrània. D’altra banda, els gradients de temperatura i les diferències pluviomètriques introdueixen distorsions pel que fa a la distribució de les espècies.
A la terra baixa, les formacions arbòries són poc abundants; els incendis han destruït moltes hectàrees de terreny forestal i han desaparegut boscos que en molts casos s’havien regenerat en terres agrícoles abandonades. En l’actualitat resten exemples de l’alzinar litoral amb marfull, la vegetació típica de la terra baixa, als vessants de les valls d’Alforja, de Vilaplana, de Vandellòs, etc., reduïts a llocs obacs on la humitat és alta. És una associació formada bàsicament per alzina (Quercus ilex ssp.ilex), que ocupa la major part de l’espai, i un estrat arbustiu molt dens, on destaca el marfull (Viburnum tinus) i abundants espècies lianoides i herbàcies. Als terrenys més alts, per sobre dels 600-700 m a la solana i dels 500 a l’obaga, l’alzina és acompanyada pel roure de fulla petita (Quercus fagiena ssp. valentina) o per la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), el pi blanc (Pinus halepensis) i algunes espècies arbustives.
En desaparèixer els alzinars, el seu lloc ha estat ocupat per comunitats més pobres, entre les quals sobresurten les pinedes secundàries, formades pel pi blanc, com a espècie més freqüent, el pi pinyer (Pinus pinnea) o el pinastre (Pinus pinaster). En alguns indrets aquestes pinedes també s’han degradat i han passat a convertir-se en garrigues o brolles.
Un cas particular de formació arbòria és la sureda que hi ha al vessant de tramuntana d’Escornalbou, que és la més meridional de Catalunya; la surera (Quercus subur) és acompanyada d’un sotabosc i un estrat herbaci molt dens i gairebé impenetrable.
La màquia de garric i margalló ocupava superfícies notables a la façana mediterrània. Actualment és molt malmesa i ha desaparegut de la major part del territori, restant reduïda a punts molt aïllats i poc representatius. El garric (Quercus coccifera) i el margalló (Chamaerops humilis) van acompanyats de llentiscle, garrofer, etc., i un estrat herbaci poc abundant. La degradació de la màquia ha originat en llocs assolellats i secs i en sòls argilosos i margosos la formació de garrigues, de brolles de romaní, de bruc d’hivern, etc., amb abundants espècies aromàtiques i piròfites, o bé comunitats esclarissades d’herbes anuals, especialment gramínees, que resten eixutes a l’estiu.
A tot aquest conjunt s’ha d’afegir la vegetació de la línia litoral, formada per petits bosquets de pi blanc i per les comunitats de duna o rereduna, en regressió constant.
L’estatge de muntanya, per sobre dels 800-1 000 m, és el domini de les rouredes i les pinedes. En els punts més alts, per sobre dels 1 000 m, i en sòls calcaris, la roureda és formada per roure martinenc (Quercus pubescens) acompanyat de roure cerrioide (Quercus cerrioides), de pi roig (Pinus sylvestris), de boix (Buxus sempervirens), etc. En els terrenys calcaris, més eixuts, hi ha roure de fulla petita, amb pinassa (Pinus nigra), pi roig, etc., i un estrat arbustiu abundant. Finalment, a l’extrem septentrional de les Muntanyes de Prades es troba una comunitat de roure reboll (Quercus pyrenaica), que és l’única de Catalunya.
La majoria de boscos de la muntanya són de pinedes, entre les quals la més abundant és sens dubte la de pi roig, que ocupa els llocs més alts, alternant en nombrosos indrets amb la pinassa. En llocs assolellats per sobre dels 700 m queden exemples d’alzinar muntanyenc, que és una comunitat molt densa i gairebé impenetrable, formada per una varietat gran d’espècies arbòries, lianoides i arbustives. La degradació de les rouredes ha originat en alguns indrets la formació de boixedes i en un estrat inferior, les brolles silicícoles, com la d’estepa muntanyenca i la d’eriçó, que es troba per sobre dels 900 m.
Finalment, les joncedes, abundants en tota la muntanya a partir dels 600 m, la vegetació rupícola, les bardisses, les comunitats de ribera, les teixedes, les castanyedes, etc., formen un conjunt heterogeni i extraordinàriament ric. En molts indrets es troben en estat de reconstitució ja que a causa de l’abandó de les terres de conreu, d’algunes pràctiques forestals abusives, especialment l’elaboració de carbó, i del foc corrien el perill d’extingir-se.
Les comunicacions
El Baix Camp, com a comarca d’enllaç entre el SW català i Barcelona, té un bon sistema de comunicacions centrat en una gran part a Reus. La zona costanera és resseguida per l’AP-7 de Barcelona a València amb sortides a Reus, Cambrils de Mar i l’Hospitalet de l’Infant i per la N-340, de la qual surten ramals cap a Reus, Riudoms, Montbrió del Camp, Mont-roig del Camp i Vandellòs, que continuen fins a enllaçar amb la N-420, principal enllaç de Reus i el Camp amb el Priorat a través del coll de la Teixeta. De Reus surt la C-14, que, passant per la Selva i per Alcover (Alt Camp), s’endinsa a la Conca de Barberà per l’estret de la Riba cap a les Garrigues i el Segrià. Aquesta carretera, que circula paral·lela a la línia fèrria que uneix Reus amb Lleida i Saragossa, enllaça amb la N-240 a Montblanc, evitant els nuclis de població que abans travessava l’antiga carretera comarcal. La C-242 surt de les Borges del Camp, travessa el coll d’Alforja i s’introdueix pel Priorat i vers les Garrigues. Els enllaços amb el Tarragonès s’han vist afavorits amb la construcció, l’any 2000, de la circumval·lació de Reus, i la conversió en autovies de les antigues carreteres que unien la capital del Baix Camp amb Tarragona i Salou. La continuació de la N-420, coneguda com la carretera d’Alcolea del Pinar, que s’endinsa cap al Priorat, ha estat també remodelada.
Una complexa xarxa de carreteres locals enllaça els diversos pobles de la comarca. Entre les més importants cal destacar les següents: la de Reus a la Selva passant per Castellvell del Camp i Almoster i la que surt de la N-420 i des de Maspujols s’endinsa cap a les Muntanyes de Prades, la qual uneix, amb les diferents branques en què se subdivideix, tots els pobles de l’antic comtat integrats al Camp i a l’Albiol i va a morir en diverses localitats de l’Alt Camp, la Conca de Barberà o el Priorat. També és important la que surt de Reus cap a Tivissa i travessa el Coll Roig, que corre des de l’interior paral·lela a la costa; d’aquesta carretera surten diversos ramals cap a la platja i cap al Priorat.
Reus és un important centre ferroviari amb les línies de Barcelona-Tarragona-Reus, Reus-Mora d’Ebre-Saragossa, Sant Vicenç de Calders-Roda de Berà-Reus i Reus-Lleida-Saragossa. La línia Tarragona-Tortosa-València passa paral·lela a la costa.
L’aeroport de Reus, construït durant la guerra civil de 1936-39, restà molts anys com a aeroport militar, fins el 1998, que va passar a dependre d’Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA). L’esclat del turisme l’obrí als vols xàrter i s’ha convertit en el segon aeroport de Catalunya en nombre de passatgers. L’any 2005 s’inaugurà la nova terminal.
La població
El repoblament del Baix Camp es produí a la segona meitat del segle XII. Els assentaments i les cartes de poblament s’atorgaren a molts més nuclis dels que reeixiren a esdevenir pobles: alguns es quedaren en llogarets, d’altres restaren com a simples masos i finalment d’altres mai no arribaren a constituir-se.
Les primeres notícies concretes de la població del Baix Camp són de l’any 1339, data en què segons les xifres recollides per la Comuna tenia uns 2 156 focs, els quals en el fogatjament del 1358, és a dir tot just passada la Pesta Negra, s’havien reduït a 1 319. Cal tenir en compte, però, que en cap dels dos recomptes no figuren els pobles que formaven part del comtat de Prades, on repercutí amb molta força el despoblament que ocasionà la pesta, agreujat a més per l’emigració de gent a llocs amb millors condicions de vida. El despoblament es féu sentir aquí amb més força que a la resta del Camp de Tarragona; en el fogatjament del 1365, segons J. Iglésies, hi ha registrats al Baix Camp uns 1 740 focs o sigui 2,58 focs⁄km2, mentre que al mateix temps l’Alt Camp en tenia 3 i el Tarragonès 6,65. Segons el fogatjament del 1378, tot el conjunt comarcal havia baixat l’11,5 % i continuà encara baixant al segle XV. Els recomptes comarcals, amb algunes rectificacions, donen uns 1 050 focs el 1413 i 1 543 el 1497. La capital, Reus, superada algun moment per la Selva del Camp, oscil·lava tot aquest temps entorn dels 360 focs o sigui en uns 1 700 h.
Al llarg dels segles XV i XVI el Baix Camp conegué una expansió més forta que les dues comarques germanes i passà de 2,42 focs⁄km2 el 1497 a 3,66 el 1553, amb un total comarcal de 2 534 focs en aquesta darrera data. La ciutat de Reus, en concret, experimentà un notable creixement, amb 539 focs, mentre que la Selva del Camp en tenia només 371. Reus ocupava en aquest moment el novè lloc entre les poblacions més densament habitades del país.
Com arreu del Principat, es desconeixen les dades del segle XVII. Cal suposar, tanmateix, que mantingué de manera continuada el ritme de creixement, tant vegetatiu com d’immigració, i alhora hom pot constatar una altíssima mobilitat de la població, amb canvis de residència per tot el Camp i les comarques immediates i contactes familiars arreu. El 1719 el cens de població donava 3 457 cases i 12 421 h, que el 1787 havien passat a 38 564, cosa que significa un índex de creixement del 214,4%, possible en part per la immigració rebuda d’altres comarques catalanes. La ciutat de Reus, amb 14 400 h, havia passat a ocupar el segon lloc entre les ciutats del Principat.
A la fi del segle XVIII el paludisme, provocat per les maresmes i els intents de conreu de l’arròs, havia causat el despoblament de la part de la costa; d’altra banda, la desaparició dels perills de la pirateria i la consolidació del comerç amb Amèrica empenyia la gent a deixar les zones altes per instal·lar-se a la part plana. Malgrat tot, l’augment demogràfic comarcal es mantingué al llarg del segle XIX. El 1830 la comarca tenia 47 980 h, 58 114 h el 1842 i 61 637 h el 1887, moment del segle XIX en què la població fou més nombrosa. La població de Reus, que continuava essent la segona del Principat entre els anys 1857 i 1877, fou la quarta fins el 1910, i havia captat la majoria dels mercats del Camp i de l’Ebre i del Baix Aragó. A partir del 1887 es produí, però, l’estancament de la població, potser perquè el desenvolupament industrial no compensà les crisis agrícoles (oïdi, fil·loxera). Aquest estancament durà fins el 1930, que es tornà a aconseguir una xifra comarcal global de 61 311 h, però tornà a baixar a 60 657 el 1940. De tota manera aquesta estabilització de la població comarcal en la primera part del segle XX amagava un fort desequilibri intern en la comarca, mentre la majoria de pobles, perdien majoritàriament població, aquesta es va concentrar a Reus i després en altres poblacions industrialitzades.
La creació de noves indústries, el creixement i la consolidació de la indústria petroquímica a Tarragona, la definició de la ciutat de Reus com a nucli comercial per exel·lència i el fort desenvolupament del turisme a la zona costanera van frenar alhora el despoblament de la resta de la comarca, que s’ha convertit en general en un conjunt de pobles dormitori els habitants dels quals treballen fora de la localitat, i que ha generat una notable immigració de gent d’altres terres, no solament a Reus sinó a tots els centres industrialitzats. Sota aquestes perspectives el Baix Camp, que tenia 63 213 h el 1960, ha tingut una evolució demogràfica positiva, amb 93 607 h el 1970, 118189 h el 1981, 131 599 el 1991, 145675 h el 2001 i 167889 h el 2005, dels quals en aquest darrer registre gairebé el 60% de la població corresponien al municipi de Reus. En les dues darreres dècades la comarca ha tingut una taxa de creixement anual acumulatiu superior a la mitjana catalana. El principal increment s’ha observat a les zones costaneres (Cambrils, Mont-roig del Camp, Vinyols i els Arcs) i a les més pròximes al triangle Reus-Tarragona-Valls (Almoster, l’Albiol), mentre que alguns nuclis de l’interior de la comarca han patit un retrocés o un estancament (Prades, l’Arbolí, Duesaigües). El Baix Camp presenta una proporció de població jove superior a la mitjana catalana i una de les més altes del país.
Segons les dades del 2001, la població activa del Baix Camp era de 70560 persones, mentre que la xifra de població ocupada era de 63495 persones. Pel que fa a la distribució sectorial, hi ha un predomini del sector terciari (62,15% dels ocupats el 2001), seguit del secundari (18,19% en la indústria i 14,59% en la construcció). El sector primari és, però, significatiu (4,84%, per sobre de la mitjana catalana), tot i que ha anat perdent pes i el 2001 continuava el flux d’actius de l’agricultura i la pesca cap a altres sectors.
L’economia
L’agricultura
Al Baix Camp aproximadament la meitat del territori comarcal ha tingut un aprofitament agrari. De la resta de terres destaquen el terreny forestal i les pastures. De les terres que es dediquen al conreu, el 1999 predominaven les de regadiu, malgrat les circumstàncies adverses d’absència de corrents d’aigua potables i la sequera pertinaç, doncs l’esforç dels pagesos per a convertir les seves terres en regadiu és constant, amb la construcció primer del pantà de Riudecanyes i després del de Siurana i amb la constant excavació de pous, fet que ha comportat un increment de la productivitat de les seves terres.
Les primeres notícies concretes de l’agricultura al Baix Camp són del segle XV, època en què es constata el predomini dels cereals seguits de la vinya i l’olivera, amb algunes clapes de conreu de l’avellaner. Durant tot el segle XVI la comarca es mantingué com un dels principals indrets productors de gra, fins que al segle XVIII retrocediren els cereals i també, encara que en menor escala, les oliveres en benefici de la vinya, que al darrer quart del segle XVIII havia assolit pràcticament la condició de monocultura. En aquell moment, segons el testimoni de Ponz, el gra produït només cobria les necessitats d’un mes. Durant el segle XVIII s’assajà en algun indret del litoral el conreu de l’arròs, que fou abandonat perquè afavoria el risc de les pestes. L’increment del comerç de bast, també al segle XVIII, comportà alhora l’expansió del garrofer perquè s’aprofitava tant per a usos industrials com per a alimentar el bestiar de peu rodó. A la fi del segle XVIII i a l’inici del XIX s’introduí el conreu de la patata, divulgat pel metge Jaume Ardèvol.
Ponz afirmava l’absència del conreu de l’avellaner a la fi del segle XVIII. L’avellaner, que ja es conreava a la zona de l’interior del Camp, davallà cap a la plana de forma intensiva durant la segona meitat del segle XIX arran de la celebració a Reus el 1862 de l’assemblea de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que per combatre la crisi que provocava a l’agricultura l’oïdi de la vinya recomanà el canvi dels ceps pels avellaners. L’arribada de la fil·loxera al darrer decenni del segle XIX acabà d’imposar aquest canvi. L’evolució dels conreus durant el darrer segle ha seguit les línies bàsiques encetades al final del segle anterior: un retrocés de la vinya i un fort augment de la fruita seca, sobretot de l’avellaner, que va passar una forta crisi els darrers anys del segle XX, i dels productes d’horta. El Baix Camp és la comarca amb més superfície dedicada a l’avellaner, que representa gairebé la meitat de tota la superfície que té a Catalunya. Aquest conreu es veu afectat per l’amenaça de supressió o retallada de les subvencions de la Unió Europea. La superfície ocupada per l’olivera també és important, i es va incrementar en la dècada del 1990.
Al Baix Camp les dimensions de les explotacions agràries són, en general, petites i la major part es treballen en règim de propietat. La parceria és l’altre sistema amb una certa presència significativa a la comarca.
A mesura que s’han anat aplicant innovacions tecnològiques en les explotacions agrícoles i que el grau de competència ha passat els àmbits locals i comarcals, alguns aspectes del procés productiu i de la comercialització s’han escapat de l’abast de l’agricultor. Això ha afavorit que s’hagi implantat l’activitat associada, que en el sector primari pren la forma predominant de cooperatives. Des del començament del segle XX el cooperativisme agrícola ha tingut una gran importància a la comarca. Sorgit a l’empara de la llei del 1906, conegué un ampli desenvolupament abans de la darrera guerra i de nou a partir del 1942, que amb motiu de la primera fira de mostres es creà al Teatre Fortuny de Reus la Unió de Cooperatives, d’àmbit provincial i amb seu social a Reus. Les cooperatives, que inicialment elaboraven el vi i l’oli, començaren a comercialitzar a partir del 1957 les fruites seques, el 1963 dotaren de secció de crèdits la Caixa Rural i posteriorment comercialitzaren les patates primerenques i els productes de l’horta.
La ramaderia i la pesca
La ramaderia al Baix Camp se centra en l’avicultura. L’altre tipus de bestiar amb una certa importància és el porcí, i els ramats de boví, oví i cabrú no tenen rellevància.
L’avicultura, limitada de manera tradicional a l’aviram, va aparèixer com a activitat industrial el 1921 i conegué un notable creixement que s’estroncà amb la revolta militar del 1936. Acabada la guerra de 1936-39 patí una davallada que no remuntà fins el 1945, any en què tingué de nou una important expansió que afectà de manera primordial Reus. A causa de les glaçades del 1956 s’inicià als pobles la instal·lació de granges, sovint de manera molt precària. Amb el pas del temps aquestes granges s’han anat modificant: han desaparegut gairebé totes les petites, s’han transformat les instal·lacions improvisades i han subsistit les importants. Al Baix Camp s’han establert les principals empreses del sector avícola a Catalunya i fins i tot de l’estat espanyol.
L’únic port pesquer existent en tot el Baix Camp és el de Cambrils, que és utilitzat tant per al comerç de cabotatge com per a la pesca i que disposa, a més, d’instal·lacions de caràcter esportiu. El 1998 hi havia en total 62 vaixells pesquers que van desembarcar 1 253 tones amb un valor de 685 milions de pessetes, xifres que representen una disminució respecte de les dels anys anteriors. Cambrils va aportar el 5,8% del total de les captures catalanes l’any 2002.
La indústria i les fonts d’energia
L’activitat menestral era documentada com a pròspera ja al segle XIV, com a mínim a Reus i a la Selva del Camp. El primer esclat notable, encara per estudiar, es produí al llarg dels segles XV i XVI, en els quals la documentació notarial constata la presència d’una gran quantitat de paraires a pràcticament totes les localitats de la comarca. Aquest fet, que s’hauria d’estudiar amb detall, planteja múltiples dubtes, com és ara el lloc de procedència de la llana o bé de qui era el capital i la iniciativa, és a dir, si els paraires actuaven pel seu compte i risc o bé si depenien d’una xarxa estructurada des de Reus o de qualsevol altre centre comercial. Al segle XVIII prengué embranzida a Reus la fabricació d’indianes i la destil·lació d’aiguardent, que també arrelà per tota la comarca.
Al llarg del segle XIX l’ensorrada del comerç colonial i les successives plagues de la vinya donaren una nova empenta a la indústria tèxtil del cotó, tant a Reus, amb grans naus industrials propietat generalment de companyies, com també als pobles de l’entorn, on els industrials de la ciutat hi mantenien telers esparsos de treball a domicili. La persistència d’aquest darrer sistema provocà les queixes dels obrers reusencs en els moments de crisi. Un factor important oblidat habitualment i de manera sistemàtica pels divulgadors és la procedència forana d’una bona part del capital que impulsà la indústria cotonera reusenca del segle XIX. De tota manera, el desenvolupament industrial convertí Reus en un bastió del liberalisme ideològic; fou un dels epicentres catalans del republicanisme federal que, tot i topar primer amb una forta resistència dels pobles de l’entorn, arrossegà després darrere seu tota la comarca, a partir de la segona meitat del segle, quan els teixidors havien fundat ja les primeres estructures sindicals. La burgesia industrial impulsà diverses iniciatives, com la creació del Banc de Reus, del Gas Reusenc o la primera embranzida d’una bona part de la xarxa ferroviària. La persistència de la classe obrera conscienciada explica, d’altra banda, l’evolució de l’actitud política de la ciutat, fidel sempre a ideals progressistes, i l’aparició de centres de cultura popular.
Les primeres dècades del segle XX significaren per a la indústria una continuació de les línies dominants de les dècades anteriors: expansió del sector metal·lúrgic, agreujament de la crisi tèxtil cotonera i diversificació i manteniment del sector alimentari. Durant la dècada del 1940 i el començament de la del 1950, es visqué un cert creixement industrial, bàsicament lligat a l’agricultura. Els anys seixanta la comarca presentava una base industrial força diversificada: l’especialitzada en l’elaboració de productes alimentaris, la confecció tèxtil, la fabricació de mobles i la construcció. La instal·lació del complex petroleoquímic de Tarragona, iniciada cap als anys 1962-63, i la construcció poc temps després de les centrals nuclears de Vandellòs, van ser els principals factors de transformació industrial de la zona.
Tot i que l’activitat industrial ha tingut al Baix Camp una presència important, no ha estat preponderant. Es troba localitzada al voltant de Reus, ciutat d’una llarga tradició industrial, i al voltant de nuclis industrials més febles, com per exemple Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Però els darrers anys del segle XX s’ha realitzat una nova oferta de sòl industrial en municipis com Cambrils, Riudoms, la Selva del Camp i Alforja.
Un dels principals sectors ha esdevingut l’agroalimentari, derivat de les activitats agràries i avícoles. El Baix Camp ha desenvolupat una forta indústria agroalimentària que ha projectat aquest sector a l’exterior, però el principal motor de la dinàmica econòmica de la comarca és el sector energètic, centrat en la producció d’energia elèctrica amb centrals nuclears. La primera de les centrals nuclears va engegar l’any 1972, però després d’un greu incendi el 1989 se n’inicià el desmantellament. La Vandellòs II s’incorporà a la xarxa el 1987, amb uns 1 000 MW de potència elèctrica. El 1999 entrà en servei un dels dos aerogeneradors del parc eòlic de Trucafort, que comparteixen els termes de Duesaigües i Pradell de la Teixeta (Priorat) i té una potència elèctrica d’1,3 MW. El ram del metall i el químic (lligat a la presència del polígon petroquímic de Tarragona) han esdevingut importants, i trobem també representació en el sector tèxtil, del calçat, de la fusta, etc.
El creixement industrial ha estat un dels factors, juntament amb l’afluència turística, de l’impuls ascendent del sector de la construcció, que presenta un fort dinamisme a la comarca. Una gran part de l’edificació s’ha destinat a habitatges de segona residència.
El comerç, els serveis i el turisme
Reus, malgrat les transformacions econòmiques dels darrers anys del segle XX, ha continuat mantenint-se com una capital comercial de primer rengle. La seva incidència no es limita al Baix Camp sinó que s’escampa com a mínim per la resta del Camp, el Priorat i la Ribera d’Ebre. La configuració de la seva capitalitat econòmica al llarg del segle XVIII es va centrar sobretot en la comercialització de l’aiguardent. Caiguda la indústria de l’aiguardent, el seu comerç fou substituït en part, encara al segle XIX, pels productes tèxtils primer i per les fruites seques després, i ja al segle XX va adquirir molta importància la comercialització dels productes avícoles i dels olis.
La vitalitat comercial d’aquesta ciutat és confirmada per la persistència del mercat del dilluns i per les nombroses fires que s’hi celebren, entre les quals destaquen com a més tradicionals la de Sant Jaume i l’Expro-Reus, la segona setmana d’octubre. El municipi té a més un important Palau Firal. Pel que fa a la resta de la comarca, sobresurten la Fira-exposició de Mont-roig del Camp, la Fira de Sant Llorenç (Riudoms), ambdues a l’agost, la Fira de Cambrils, pel juny, i Firalcamp (la Selva del Camp), a l’octubre. La capitalitat de Reus també queda reflectida en el gran nombre de serveis que concentra, com per exemple, els sanitaris, entre els quals destaca l’Hospital de Sant Joan i l’Institut Pere Mata, especialitzat en malalties psiquiàtriques. La comarca disposa també d’un bon nombre de centres escolars que cobreixen l’ensenyament fins al batxillerat i la formació professional, i a Reus hi ha dues facultats universitàries: la de medicina i la de ciències econòmiques i empresarials, integrades a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i un centre de suport de la Universitat Oberta de Catalunya. Destaca també l’Escola d’Hoteleria de Cambrils, que reflecteix la importància del turisme a la zona.
El turisme és una activitat determinant a les comarques del Camp de Tarragona, amb una estacionalitat força elevada, ja que la temporada comença per Setmana Santa i acaba entre setembre i octubre. Ja a la fi de la dècada dels anys seixanta del segle XX prengué un notable increment el turisme centrat a la costa, on provocà un canvi radical de les estructures socials i econòmiques, trasbalsà les formes de vida i capgirà l’entorn. En la dècada del 1970 sorgiren les urbanitzacions de segona residència, amb un ritme d’expansió notable, a més d’hotels i càmpings, i es va consolidar el sector. L’oferta d’allotjament s’ha vist complementada amb altres serveis com els nombrosos establiments de restauració, o bé els que han augmentat la qualitat global del lleure, com les instal·lacions esportives, els camps de golf i, des del 1995, el parc Universal Studios Port Aventura (situat ja al Tarragonès). Aquests serveis han estat utilitzats tant per gent del país com de la resta de l’estat –entre els quals són especialment nombrosos els turistes aragonesos– i els estrangers d’altres països europeus. La infraestructura turística es troba concentrada pràcticament a la costa. Al Baix Camp hi ha uns 30 km de costa, 27 dels quals són de platja, repartits entre els tres municipis costaners de la comarca, que a més disposen de ports esportius.
La cultura i el folklore
El Baix Camp disposa de diferents museus. Els més destacats són el Museu Salvador Vilaseca, a Reus, el Museu d’Història de Cambrils, el museu del vi Els Cups de Montbrió del Camp i el Museu Històric Municipal de Riudoms, on el 2002 s’inaugurà la Casa Museu Antoni Gaudí. A Reus hi ha també dos teatres que cal destacar, el Teatre Fortuny i el Teatre Bartrina, aquest darrer al Centre de Lectura.
Quant a premsa escrita, a part algunes revistes locals informatives i amb notes literàries i històriques, el 1990 va aparèixer el “Nou Diari”, producte de la reconversió del “Reus. Semanario de la Ciudad” (1953), que el 1986 s’havia transformat en el “Reus Diari”, d’aparició primer setmanal i després bisetmanal. El “Nou Diari”, redactat íntegrament en català, va deixar d’editar-se. Actualment a Reus es publica una de les edicions del diari “El Punt”.
Al Baix Camp no hi ha festes comarcals consolidades, però s’ha rellençat el carnaval reusenc i entre altres destaca la festa major de Sant Pere a Reus, la processó marinera per la Mare de Deú del Carme a Cambrils de Mar i la popular festa del Cava a Prades.
Des d’antic, les festes de la comarca, cíviques o religioses, han tingut sempre com a element bàsic les tronades. Es tracta de morters de ferro plens de pólvora premsada, col·locats de forma simètrica i que van explotant amb un ritme calculat; el resultat és la barreja de l’espetec de les explosions amb la forta olor de pólvora. Es tiren tronades a Reus, per Sant Pere, i a les Borges del Camp, per la festa major.
Els dos elements de cultura tradicional més característics de la zona són els castells i els balls parlats. Els castells, malgrat l’exhibició documentada, antiga i constant, han tingut una pràctica molt limitada en aquesta comarca, i la primera colla amb continuïtat, els Xiquets de Reus, no s’hi va crear fins el 1981. En canvi foren molt vius els balls parlats; un dels autors més prolífics és Francesc Torné i Domingo, fill de Reus. Els balls, una de les mostres més interessants dels espectacles parateatrals, eren un fenomen emparentat amb els misteris medievals i amb el teatre hagiogràfic barroc, tot i incorporar també arguments profans. Es representaven en les diverses festes locals, festes majors, celebracions gremials, efemèrides religioses o polítiques, a l’aire lliure i deambulant pels carrers. Barrejaven els recitats amb compassos musicals, que servien bàsicament per a facilitar el trasllat dels actors i de l’escassa escenografia d’un indret a l’altre. Tots els papers eren interpretats per homes, fins i tot els més típicament femenins. Els textos, originàriament en català, es castellanitzaren a partir dels darrers anys del segle XVIII i sobretot al segle XIX. El desconeixement d’aquesta llengua per part dels actors omplí els recitats d’incoherències. La progressiva deterioració del text, afavorida per la seva transmissió bàsicament oral, n’afavorí la desaparició a mesura que s’incrementava l’índex d’alfabetització popular. La fi de l’espectacle, però, no es deu només a la diglòssia i el canvi de modes i sensibilitats estètiques, sinó també al fet d’haver quedat vinculats als sectors socials i ideològics que resultaren derrotats en les guerres civils vuitcentistes: els carlins, que mantingueren agònicament els balls de tema religiós, i els sectors més radicalitzats del liberalisme popular, que impulsaren els balls de to crític més mordaç. Ambdós sectors foren perseguits per la seva ideologia i les seves manifestacions bandejades a partir de la segona meitat del segle XIX, moment en què s’accentuà la decadència dels balls, els quals desaparegueren gairebé totalment cap al 1900. En els moments de màxima eufòria congregaren multituds ingents. El 1792, en una desfilada en honor a la Mare de Déu de la Misericòrdia, a Reus, participaren 608 dansaires davant 40 000 espectadors.
La història
En època preromana (segles VI-III aC) el Baix Camp estigué poblat pels ibers, barreja d’indoeuropeus i de mediterranis. S’hi han trobat restes del paleolític mitjà, pertanyents a grups de recol·lectors i caçadors que acampaven vora les rieres. A partir d’aquest moment la presència humana es multiplicà a la plana i a la muntanya. Les restes d’establiments ibèrics, de cabanes o petits poblats, dedicats a la ramaderia o l’agricultura, són relativament abundants, encara que cap d’ells no té una importància notable. La romanització fou intensa, com ho demostren encara les diverses partides anomenades Vilar o la descoberta de vil·les dedicades a l’explotació agrària o a la pesca salada, com la dels Antigons. La persistència de topònims preromans, llatins o mossàrabs permet de suposar el manteniment continuat d’una població mínima després de l’ocupació àrab. Les vil·les romanes es degueren mantenir en un estat precari, però viu. De tota manera, les restes visigòtiques i sarraïnes, o coetànies, són pràcticament nul·les. Possiblement l’escassa població abandonà la plana i s’arrecerà a les parts altes, deixant el comerç per dedicar-se a l’agricultura.
Els musulmans, un cop superats els turbulents anys de 1097-1109, no foren capaços de mantenir el control de la frontera de Tarragona. Aquest fet facilità la recuperació cristiana. Després de diverses temptatives frustrades d’ocupació, Ramon Berenguer III donà el 23 de gener de 1118 la ciutat i el Camp de Tarragona al bisbe Oleguer de Barcelona, erigit arquebisbe de Tarragona el 1119. Oleguer, buscant el suport d’un home d’armes, infeudà la ciutat i el territori de Tarragona al cavaller normand Robert Bordet, conegut com Robert d’Aguiló, el 14 de març de 1129, en canvi d’impulsar la repoblació, tot i que aquesta no s’activà fins a la caiguda de Tortosa el 1149. Així ho confirma la cronologia de les cartes de poblament: la Boella el 1150, Riudoms el 1151, Reus i Cambrils el 1154, el Burgar el 1157, l’Albiol i Alforja el 1158, Botarell el 1184 i Vandellòs el 1191. El plet entre els Aguiló, l’arquebisbat i el comte de Barcelona frenà la repoblació, fins que els Aguiló foren expulsats i els seus béns confiscats. Aleshores, el 1173, l’arquebisbe Guillem de Torroja i Alfons I signaren la concòrdia Ad perennem, que establia la divisió de rendes i jurisdiccions. Alfons I confirmà el 1195 que les terres del Camp eren lliures de la host, la quèstia, la cena i la cavalcada; els privilegis foren ratificats diverses vegades. Els habitants del Camp només havien de pagar el delme i la primícia i fer la host solament per a la defensa de l’arquebisbe i els seus drets. Segons un document del segle XV, la majoria de repobladors del Camp eren d’Osona.
El 1391 l’arquebisbe Ènnec de Vallterra adquirí a Joan I totes les jurisdiccions reials i posà fi a la senyoria compartida. L’element més característic de l’estructura jurisdiccional del Camp a l’època medieval és la Comuna del Camp, entitat que aglutinava tots els pobles sotmesos a la senyoria de l’arquebisbe o d’alguna dignitat del capítol per a la defensa mancomunada dels seus interessos. La primera reunió documentada tingué lloc el 1274, en negar-se els pobles a pagar un tribut imposat pel veguer. Els incidents culminaren amb l’assalt del castell reial de Tarragona. A vegades les actuacions de la Comuna, com les del 1288 i el 1296 contra l’autoritat reial, tenien el suport de l’arquebisbe. La consolidació de la Comuna es produí el 1305, any en què l’arquebisbe Roderic Tello establí nous impostos per a finançar la fortificació de Tarragona. Els pobles, reunits a la Selva del Camp, que actuà com a capital de la institució, s’hi negaren tot promovent un plet davant el rei. Segons la llegenda, les reunions es feien sota les branques d’un roure. El 1330 l’infant arquebisbe Joan donà a la Comuna entitat jurídica. Els privilegis foren confirmats per Joan I el 1388 i per Martí I, que els amplià el 1399. El comuner Berenguer Montserrat féu recopilar els privilegis el 1449. Gràcies als privilegis la Comuna es reuní periòdicament a partir del 1335.
S’encarregava bàsicament del repartiment i el cobrament d’impostos i d’organitzar les participacions en les expedicions armades decretades pel rei. La plenitud s’aconseguí al segle XVI: el 1536 i el 1563 féu ampliar camins i bastir ponts, el 1527 i el 1534, davant el perill corsari, construí, o millorà, fortificacions. Al mateix segle prengué iniciatives sanitàries i combaté la carestia de blat. La Comuna es mantigué activa fins a la seva supressió, després de la guerra de Successió. Els pobles del comtat de Prades disposaven d’una institució força similar.
En la guerra civil catalana del segle XV, els pobles del Baix Camp es decantaren majoritàriament per la Generalitat, tot i que el mateix 1462, després de la capitulació de Tarragona i en bona part per l’opció adoptada per l’arquebisbe Urrea, es passessin sense gaire reticència al bàndol reialista. El 1640, en la guerra dels Segadors, la Comuna decidí la defensa del coll de Balaguer per a barrar el pas als castellans. Les tropes forasteres forçaren fàcilment el coll, mentre que les tropes catalanes i els habitants dels llocs propers als del pas es replegaren cap a Cambrils, primera població que l’exèrcit invasor trobà i arrassà.
La majoria de pobles juraren fidelitat a Felip IV al febrer del 1647, però fins el 1651 la comarca no fou definitivament sotmesa. A la mort de Carles II acataren Felip d’Anjou fins el 1705. Però al final d’aquest any i com a conseqüència de l’activa campanya dels germans Nebot, de Riudoms, es decantaren per l’arxiduc Carles d’Àustria, fidelitat que la Comuna refermà el 1710. Acabada la guerra persistí la resistència contra Felip V, a càrrec de partides de guerrillers a les ordres de Pere Joan Barceló, dit Carrasclet; per aquest motiu eren denominats carrasclets.
El segle XVIII experimentà una notable prosperitat econòmica. Però els darrers anys del segle les guerres contra França i Anglaterra provocaren el blocatge del comerç d’aiguardent i els productes tèxtils i comportaren l’ensorrada econòmica. El malestar econòmic es palesà en diversos aldarulls del 1808, que esclataren davant l’arribada de l’exèrcit francès, tot i que anaven dirigits bàsicament contra les autoritats locals. La guerra del Francès (1808-13) acabà d’ensorrar l’activitat econòmica.
Les revoltes i els pronunciaments vuitcentistes afectaren profundament el Baix Camp. Diversos reusencs estaven compromesos en el pronunciament de Lacy del 1816 o en el desembarcament de Torrijos del 1831. Els pobles, en canvi, protagonitzaren les revoltes del Trienni o la dels Malcontents del 1827. La participació en la revolta carlina del 1833 fou molt intensa. La revolta dels Matiners al Baix Camp nodrí les files dels pronunciats, tant de carlins com de progressistes republicans. El 1868, i durant els cinc anys següents, els federals tingueren l’hegemonia en la majoria de poblacions, amb l’oposició de diverses partides carlines aixecades per homes de la comarca com Cercós, el Nen de Prades o M, de Vall.