Situació i presentació
L’Alt Camp té una extensió de 538,01 km2 i, segons les divisions territorials de Catalunya del 1936 i del 1987, és integrat per 23 municipis: Mont-ral, dintre el massís de les Muntanyes de Prades; la Riba, vora el Francolí, en el punt on aquest riu arriba a l’Alt Camp entre la Serra Carbonària i les Muntanyes de Prades; Figuerola del Camp i Cabra del Camp, entre els quals s’estén la Serra Carbonària; Querol, el Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona i Rodonyà, que integren el Bloc del Gaià, que toca també Montferri; el Pla de Santa Maria en una situació intermèdia, i els municipis del sector planer d’Alcover, Valls, el Milà, la Masó, el Rourell, Vallmoll, Nulles, Alió, Puigpelat, Bràfim, Vilabella i els Garidells.
Els límits amb les comarques veïnes de la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i el Baix Penedès són clars, a excepció d’alguns termes municipals, que per raons històriques o econòmiques ultrapassen en un sentit o en un altre les línies divisòries senyalades pel relleu. El 1990, en modificar-se la divisió comarcal del 1987, el municipi dels Garidells fou segregat del Tarragonès i posteriorment agregat a l’Alt Camp, mentre que Masllorenç, que era adscrit a l’Alt Camp, passà a formar part del Baix Penedès.
Tot i la seva relativa homogeneïtat geogràfica, l’Alt Camp no va tenir mai cap unitat històrica ni administrativa, ja que en l’època medieval el sector de la dreta del Gaià pertanyia a la vegueria de Tarragona, el de l’esquerra d’aquest riu a la de Vilafranca del Penedès i el sector septentrional, entre Mont-ral i Cabra del Camp, a la de Montblanc. La capitalitat de Valls s’inicià el 1835 en crear-se en aquesta ciutat el partit judicial de Valls de la nova província de Tarragona, per bé que aquest no s’adaptà a la comarca actual, ja que no englobava alguns municipis del Bloc del Gaià com Querol, el Pont d’Armentera i Aiguamúrcia, ni els perifèrics de Montferri, el Rourell i Mont-ral, i en canvi incloïa els municipis de Vilallonga del Camp i l’Albiol, a les comarques del Tarragonès i del Baix Camp, respectivament.
La divisió comarcal s’adapta globalment a l’àrea d’influència de Valls, ciutat que, a més de tenir la indústria com a sector principal, és el centre comercial i de serveis d’una comarca on la majoria de municipis són agrícoles. La tendència general de les darreres dècades del segle XX fou la del creixement de Valls en detriment de la resta de l’Alt Camp.
El marc físic
El relleu
El territori de l’Alt Camp és format per una plana (la plana del Camp de Tarragona) i un semicercle de muntanyes que és una fracció de la Serralada Prelitoral. La configuració del relleu proporciona una gran diversitat al territori. El terreny no és uniforme des del punt de vista de les altituds: una petita part (el 12% del total comarcal) és per sota els 200 m, gairebé la meitat no arriba als 400 m i en alguns sectors de la perifèria (el 7% del total del territori) ultrapassa els 800 m. Les altituds van des dels 72 m, a l’extrem meridional del terme dels Garidells, fins als 1 120 m de la mola dels Quatre Termes, al límit nord-occidental, en el punt de contacte amb les comarques de la Conca de Barberà i el Baix Camp.
La plana ocupa el sector central i és la continuació de la plana de les altres dues comarques del Camp. En alguns sectors la topografia és regular, mentre que en d’altres és irregular i diversa, amb alternança de tossals, fondalades, comellars, barrancs, etc. El terreny guanya altitud de manera imperceptible des del S i des d’ambdós marges del Francolí fins a la perifèria. El contacte amb les muntanyes es fa en alguns casos de manera brusca, com a l’W, i en d’altres a través de superfícies de transició, com en el sector nord-oriental. Des del punt de vista de la morfologia, a la plana cal diferenciar dos sectors d’extensió desigual: d’una banda, els terrenys situats a la dreta del Francolí i, de l’altra, els que es troben entre aquest riu i l’extrem oriental de la comarca. El primer, que representa una petita part de la plana comarcal, és una continuació del Baix Camp. El terreny ascendeix de manera imperceptible des de la llera del riu fins al peu de les muntanyes que limiten aquest sector per l’W. Pel que fa a la resta de la plana, al marge esquerre del Francolí hi ha un graó d’algunes desenes de metres a partir del qual el terreny guanya alçada en direcció N i adopta formes més irregulars.
Els materials més antics de la plana són del Miocè i corresponen a la fàcies continental. Són formats per argiles, gresos i conglomerats i foren dipositats durant els darrers temps del Terciari. Han estat molt erosionats i en l’actualitat apareixen únicament en els llocs enlairats del sector central i al peu de les muntanyes de la part de llevant.
Els materials del Quaternari formen les planes de la dreta del Francolí i les del sector septentrional, al peu de les muntanyes de la perifèria. També són d’aquesta època els materials més fins que omplen les petites depressions de la plana central, on s’han acumulat les restes de l’erosió de la cobertora miocènica formant terres de cultiu molt fèrtils. Els rius Gaià i Francolí i alguns torrents han format terrasses; les de la dreta del Francolí són més extenses que la resta i s’aprofiten per als cultius.
La muntanya ocupa tota la perifèria de l’Alt Camp, a excepció de la part meridional. Forma una barrera relativament fàcil de travessar pels nombrosos colls —de la Rubiola o de Santa Cristina, de Cabra, de Lilla, etc.— i per les valls fluvials: el Gaià per Querol, el Francolí per la Riba, etc.
Al sector de muntanya hi ha tres unitats diferenciades: el Bloc del Gaià, la Serra Carbonària o de Miramar i les Muntanyes de Prades. El primer és un conjunt estructural amb plataformes i petites depressions internes amb altituds properes als 1 000 m a la part central, a la serra de la Plana d’Ancosa (puig de Formigosa, 1 002 m; Montagut, 963 m), mentre que cap al S les altituds perden importància, fins a arribar al Montmell (la Talaia, 861 m), que marca l’extrem meridional d’aquesta unitat orogràfica. L’apèndix meridional del Bloc del Gaià és el massís de Bonastre, que a l’Alt Camp no és sinó un graó d’escassa alçada on destaca alguna unitat sobre la resta (Tossa Grossa de Montferri, 387 m).
El Bloc del Gaià continua per l’W a través de les serres de Comaverd i el Cogulló, fins al límit occidental al Coll Roig. A partir d’aquest punt la serra constitueix una alineació estreta que serveix de nexe d’unió amb les Muntanyes de Prades. Les altituds més considerables són a la meitat oriental: el Tossal Gros (867 m) i la Cogulla (789 m). A partir d’aquesta darrera unitat la serra perd alçada fins a enfonsar-se a l’estret de la Riba.
La Serra Carbonària també és un conjunt tabular, enlairat per sobre dels materials paleozoics. A la part meridional forma un bloc homogeni, on hi ha una sèrie de plataformes estructurals a diferents alçades com la dels Motllats, que ultrapassa els 1 000 m (Puig Pelat, 1 075 m), la de l’Aixàviga, etc. Al N, a la vall del Brugent, l’estructura tectònica és més complicada i les alçades més notables (mola dels Quatre Termes, 1 120 m) formen en conjunt una línia divisòria clara amb els terrenys de la Conca de Barberà. La transició amb la plana es fa a través d’unitats menors, situades per sobre dels 600 m, com el puig de Marc.
Els materials paleozoics de la base de les Muntanyes de Prades són constituïts per llicorelles del Carbonífer. A sobre les llicorelles es dipositaren els nivells del Triàsic, que presenten una disposició horitzontal o subhoritzontal: conglomerats, gresos, calcàries, argiles, etc. Pel damunt del Triàsic, a la plana dels Motllats, les dolomies del nivell inferior del Lias formen estrats de potència considerable. En aquest sector destaca un jaciment de dolomies taulejades del Muschelkalk superior, material conegut com a “pedra d’Alcover”, que constitueix un cas excepcional en el Triàsic de Catalunya per les seves característiques. Tot el conjunt de la muntanya s’originà en el Terciari, a partir del creixement alpí, quan els materials dipositats en els fons de la mar mesozoica que cobria aquesta part de Catalunya s’enlairaren. El moviment no fou uniforme i, per tant, el resultat és divers. En el Bloc del Gaià i les Muntanyes de Prades els moviments verticals foren relativament regulars, amb una estructura tectònica simple, i és per aquest fet que els estrats apareixen en disposició horitzontal o subhoritzontal en les plataformes estructurals. A l’interior, les línies de falla són escasses. Aquesta simplicitat no és vàlida a la Serra Carbonària, ja que els materials han experimentat moviments de desplaçament i apareixen fortament tectonitzats a l’extrem occidental. Els cavalcaments sobre els materials terciaris de la Conca de Barberà i la disposició gairebé vertical dels estrats a l’estret de la Riba són testimoni d’uns moviments complexos que han originat una de les estructures tectòniques més complicades de la Serralada Prelitoral.
La diversitat de materials i la manera com apareixen dipositats han donat com a resultat unes formes del terreny molt diverses i per consegüent uns paisatges d’una gran disparitat. Aquest és un fet remarcable si hom té en compte l’extensió relativament reduïda de la comarca.
Al marge dret del Francolí el terreny forma una plana perfecta, originada per les terrasses del riu i un graó de pocs metres que les separa de la resta de la plana. El sector central té uns paisatges més variats: turons i tossals es barregen amb terrenys plans on els conreus alternen amb petites clapes de bosc, en un conjunt retallat pels torrents que baixen de les muntanyes. Al NE de Valls el terreny és pla i amb un pendent regular fins al peu de la muntanya. A l’E, al marge esquerre del Gaià, el modelatge és divers; les plataformes situades al peu del Bloc del Gaià o en el contacte amb el massís de Bonastre formen un graó, en el qual s’endinsen els barrancs i torrents que desaigüen al Gaià.
Al sector de muntanya, com és natural, el modelatge és més divers i original i dóna lloc a paisatges molt distints. La presència majoritària de materials calcaris i la disposició que presenten han afavorit la formació de plataformes ocupades per cultius i boscos, limitades per parets verticals on actua l’erosió regressiva de les aigües. Els rius i els barrancs han excavat valls que tenen totes les variants de la morfologia fluvial: congosts, meandres encaixats entre parets verticals, terrasses de diferent extensió, etc.
Les aigües
Si hom exceptua l’extrem oriental, gairebé tot el territori de l’Alt Camp pertany a les conques hidrogràfiques del Francolí i el Gaià. Ambdós rius tenen punts en comú: neixen a la Depressió Central Catalana, travessen la Serralada Prelitoral per congostos, desemboquen a la mar després de recórrer les planes immediates a la muntanya i tenen un règim similar.
La conca del Francolí és la més extensa: de manera aproximada ocupa el 60% del territori comarcal i va des de l’extrem occidental fins a prop del Gaià. Pel N arriba fins a la part septentrional de la Serralada Prelitoral, al terme de Cabra del Camp, i ocupa terrenys que pertanyen estructuralment a la Conca de Barberà.
El Francolí entra al Camp de Tarragona a través de l’estret de la Riba. En aquest estret ha excavat els materials mesozoics aprofitant la falla que hi ha en aquest lloc i ha format alguns meandres fins a sortir a la plana per Picamoixons; a partir d’aquest punt, la seva trajectòria és perpendicular a la costa. En el moment d’entrar a l’Alt Camp, el Francolí rep les aportacions de l’afluent més important, el Riu Brugent, que drena el nucli central de les Muntanyes de Prades.
El Francolí té un cabal d’1,4 m3/s quan entra a la comarca per la Riba. Aquest cabal s’incrementa per les aportacions dels afluents de la dreta, especialment del Riu Brugent, del riu de la Glorieta i d’altres barrancs de menor importància. Els afluents de l’esquerra no són sinó barrancs o torrents de tipus intermitent que no contribueixen gaire a l’increment del cabal del riu. Cal considerar, d’altra banda, que les aportacions de les aigües subterrànies són més abundants que les de les superficials en aquesta part del curs.
El Gaià té un cabal mitjà de 0,4 m3/s a l’estació d’aforament de Querol. Aquesta quantitat s’incrementa pràcticament de manera exclusiva a partir de les surgències i les aportacions de deus, ja que els afluents que rep no passen de ser barrancs de curt recorregut i cabal intermitent que drenen les muntanyes del N o de l’E.
Tant el Francolí com el Gaià tenen un règim irregular, d’acord amb el comportament de les precipitacions que els alimenten. Presenten llargs estiatges durant els quals el cabal resta molt reduït i és totalment captat per les derivacions, fet que comporta que en el tram final no portin aigua. D’altra banda, quan es produeixen pluges molt intenses, experimenta crescudes que ocasionalment poden tenir caràcter catastròfic, com les de Santa Tecla l’any 1874, la del Gaià el 1922 o la de Sant Lluc el 1930.
Les aigües del Francolí i els seus afluents s’aprofiten intensament per a la indústria, els regadius i, en menys quantitat, per al proveïment urbà. Pel que fa al Gaià, l’escassa implantació industrial en aquesta part de l’Alt Camp implica que els recursos siguin destinats pràcticament de manera exclusiva a l’agricultura. Els cabals sobrers són retinguts a la presa del Catllar i transvasats a la conca del Francolí per a l’aprofitament de la indústria petroleoquímica.
La resta de la comarca pertany a la conca d’alguns torrents i barrancs del vessant oriental del Bloc del Gaià que drenen aquesta part de l’Alt Camp a través de la riera de Marmellar.
El clima
El relleu i la situació respecte a la Mediterrània són factors que tenen una importància decisiva en el comportament dels elements del clima a l’Alt Camp. Les muntanyes fan de pantalla orogràfica i dificulten l’entrada de l’aire procedent de l’interior. Només entra per alguns portells com el Coll Roig i l’estret de la Riba. D’altra banda, l’alçada modifica notablement el comportament dels principals elements climàtics.
El caràcter de plana oberta cap a la costa implica la influència de la Mediterrània com a element moderador del clima, malgrat que la distància redueix lleugerament l’acció directa de la mar, especialment en els punts més apartats de la línia litoral.
El resultat de l’acció d’aquests factors és un clima suau, amb diferències moderades entre cada estació de l’any, però amb notables disparitats dins el territori; els microclimes assoleixen a l’Alt Camp una importància considerable.
Les temperatures mitjanes al sector de la plana oscil·len entre els 14 i els 16°C, segons la situació de cada lloc. Les variacions són degudes a l’orientació, l’acció de la mar i a l’exposició a les adveccions del N. Els punts situats al peu de les muntanyes, a recer dels vents de l’interior, tenen unes temperatures més altes que els del pla, on l’entrada de vents freds és més fàcil; per exemple, a Alcover, la mitjana és pròxima als 16°C, mentre que a Nulles és de 14,4°C. La diversitat és la característica dominant, ja que de vegades es donen valors molt diferents en observatoris propers. En general, a la plana les temperatures més altes es localitzen al sector sud-occidental, mentre que al NE són més baixes.
En la distribució anual de les temperatures es fa notar la influència marítima; en efecte, les diferències entre l’hivern i l’estiu no són gaire grans: a Valls la mitjana de gener és de 9,4°C i la d’agost de 24,1°C. A la muntanya les temperatures són més baixes. D’acord amb el gradient tèrmic vertical, les terres altes del Bloc del Gaià i de les Muntanyes de Prades tenen unes diferències de 3-4°C respecte les de la plana; les mitjanes en els punts més alts són properes als 10°C.
Les precipitacions també palesen la influència de la situació de cada lloc concret i del relleu. La barrera de muntanyes és un obstacle per a les masses d’aire que procedeixen de l’interior i, per consegüent, per a les pertorbacions interiors. Les masses d’aire procedents de la Mediterrània tenen més força que les de l’Atlàntic en aquesta part de Catalunya; per tant, les borrasques d’aquesta última procedència provoquen pluges més intenses, que en ocasions presenten un caràcter catastròfic. Els aiguats es produeixen de manera periòdica.
Les precipitacions es reparteixen de manera relativament uniforme en el territori, amb les lògiques diferències originades per l’altitud i la situació. A la plana, els totals varien entre els 500 i els 600 mm (Valls, 539 mm; Alcover, 531 mm), i als sectors de muntanya els pocs registres que existeixen mostren uns totals superiors als 800 mm. Les precipitacions són mal repartides al llarg de l’any: són més abundants a la tardor i la primavera i són escasses a l’estiu. El mes de juliol registra els mínims anuals, amb percentatges que representen únicament entre el 3-4% dels totals anuals com a mitjana.
El relleu té un paper decisiu en la presència del vent: en uns casos, actua com a barrera i en altres canvia la direcció i n’augmenta la velocitat. Els vents procedents del N i de l’W queden obstaculitzats per les serres que protegeixen la comarca per aquella part; entra generalment pel Coll Roig, pels portells que forma la Serra Carbonària o Miramar, per l’estret de la Riba i per la vall del Riu Brugent.
El vent més important és el serè, propi del mesos d’hivern. Afecta tota la comarca i pot assolir velocitats considerables, especialment a la part septentrional i occidental; a la part oriental minva la freqüència i la velocitat. D’acord amb la freqüència, el segon vent més important de l’Alt Camp és la marinada. A l’inrevés que el serè, la marinada és pròpia dels mesos càlids, ja que el seu origen és el gradient tèrmic que es forma entre la terra, reescalfada al llarg del dia, i la mar, que es manté sempre amb una temperatura més uniforme. Encara que a la costa comença a mig matí, a l’Alt Camp arriba una mica més tard a causa de la distància i de l’escassa velocitat. La marinada és un vent fresc i contribueix a suavitzar les fortes calors de l’estiu. El llevant no troba pràcticament obstacles per a entrar en el territori de l’Alt Camp, només alguns indrets situats a recer queden fora del seu radi d’acció. És un vent poc freqüent al llarg de l’any. La resta dels vents tenen menys importància però alguns, com per exemple la tramuntana, tenen efectes molt sensibles, ja que provoquen un descens generalitzat de les temperatures.
La vegetació
L’existència de materials geòlogics diversos, la variada topografia i les característiques climàtiques són els responsables de l’heterogeneïtat dels sòls en el territori. La majoria són calcaris, més o menys evolucionats, mentre que els silicis o els al·luvials són una excepció; la presència de la cros-ta calcària és un element negatiu per a la pràctica agrícola.
La diversitat que es troba a l’Alt Camp pel que fa a les roques, els climes, els sòls, etc., implica també una gran varietat de comunitats vegetals, de manera semblant a allò que passa en altres comarques de l’entorn.
La plana de l’Alt Camp pertany, des del punt de vista de la vegetació, a la terra baixa mediterrània, mentre que la perifèria de muntanyes, a partir dels 800-900 m, pertany al domini de la muntanya mitjana mediterrània. Cal ressaltar que aquestes divisions són generalitzadores i que les condicions locals (orientació, exposició, litologia, etc.) les poden fer variar.
La vegetació característica de la terra baixa és l’alzinar, que degué ocupar la major part de les terres a partir dels 200 o 300 m. Aquesta vegetació ha estat molt malmesa, principalment per la pràctica dels conreus i la plantació d’arbres aprofitables, com el pi. Així, actualment es troben alzinars en pocs indrets, entre els quals cal anomenar algunes fondalades humides, especialment de la serra d’Ancosa i de les Muntanyes de Prades. L’espècie típica és l’alzina (Quercus ilex ssp. ilex), acompanyada d’arbustos i lianes característics: el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus) i una gran varietat d’espècies herbàcies, molses, etc. En alguns llocs l’alzina apareix barrejada amb pins, especialment pi blanc (Pinus halepensis), i en els indrets més humits amb boix (Buxus sempervirens) i altres arbusts propis de l’obaga. En els llocs més aviat secs hi ha algunes formacions de carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), en les quals l’alzina és substituïda per aquesta subespècie més resistent a la manca d’aigua.
Les pinedes ocupen els vessants de les muntanyes i llocs esparsos de la plana, en els terrenys lliures de conreus. Són formades majoritàriament per pi blanc, però aquest sol ser substituït, en els llocs més alts i humits, per altres espècies com la pinassa (Pinus nigra). L’estrat arbori és acompanyat per una gran varietat d’arbustos i herbes i fins i tot poden aparèixer algunes alzines esparses.
Les àrees de terrenys calcaris on l’alzinar es troba degradat són ocupades per les garrigues, comunitats denses dominades generalment pel garric o coscoll (Quercus coccifera), acompanyat per una gran varietat d’espècies herbàcies i arbustives, o per les brolles, en les quals el romaní (Rosmarinus officinalis) i el bruc d’hivern (Erica multiflora) alternen amb una gran varietat d’espècies. Ambdues comunitats són típiques dels llocs calcaris de la solana, per la qual cosa són presents a la major part dels vessants S de les serres orientals. El caràcter pirofític d’aquestes comunitats afavoreix els incendis periòdics, i això impedeix la regeneració de l’alzinar; efectivament, en aquests espais han desaparegut, per causa del foc, extensions importants de bosc, que ha estat substituït per garrigues, per brolles o fins i tot per altres comunitats més pobres, com els herbassars.
A la muntanya, les comunitats més extenses són les pinedes, en les quals el pi roig (Pinus sylvestris) apareix alternant amb restes de rouredes de roure de fulla petita (Quercus faginea ssp. valentina) i estrats arbustius i herbacis molt densos, especialment a les valls orientades al N. Cal afegir-hi les comunitats herbàcies —com les joncedes, que ocupen superfícies notables en tota la perifèria comarcal—, els boscos de ribera, etc.
Les comunicacions
Des de molts segles enrere, l’Alt Camp ha estat una comarca de pas entre el litoral i les terres de l’interior per la diversitat de passos que ofereix la Serralada Prelitoral: l’estret de la Riba i els colls de les Moles, de Lilla, de Prenafeta o de Cabra. És un fet admès per tots els historiadors que en l’època romana travessava la comarca, més o menys pel traçat de l’actual carretera N-240, la via romana que comunicava Tàrraco, la capital històrica, amb Lleida i altres sectors interiors de l’antiga província romana de la Tarraconense. Aquesta via, que s’acostuma a anomenar Via Aurèlia, devia sortir de la comarca per algun dels colls esmentats i no falta qui creu que el lloc de sortida variava segons les circumstàncies històriques del moment. Hom ha cregut trobar traces d’aquesta via en el pont de Goi, sobre el Francolí, a 2 km de Valls, on hi ha elements datables del segle III i resten alguns vestigis d’empedrat al coll de Prenafeta.
Tots aquests antics camins es devien continuar utilitzant i ampliant segles més tard i arribaren als temps moderns en forma de camins rals, com els recull encara el mapa d’Aparici, fet cap al 1720, que marca dos camins paral·lels al Francolí per la part esquerra, un dels quals amb una derivació vers Valls i el Coll Roig. Aquests camins i d’altres camins rals entre diferents poblacions es van transformar en carreteres a partir de mitjan segle XIX.
Avui dia comuniquen la comarca tota una xarxa de carreteres, la majoria convergents en la ciutat de Valls. Les més importants són la N-240 de Tarragona a Lleida per Valls i Montblanc, la C-51, entre Valls i el Vendrell, i la C-14 de Reus a Ponts per Montblanc, que travessa l’extrem occidental per Alcover, Picamoixons i la Riba. A més d’aquestes carreteres té un especial relleu la que procedent de la vall de Miralles, a l’Anoia, entra a la comarca per Querol i el Pont d’Armentera (C-37) i continua, en forma de carretera secundària, vers Santes Creus, Bràfim i Nulles per morir a Tarragona. A Santes Creus se li uneix una carretera secundària vers Valldossera, Pontons i Vilafranca del Penedès. La resta de carreteres són locals i enllacen tots els pobles i llogarets de la comarca amb els centres més importants.
També travessa la comarca pel centre (entra pel terme de Rodonyà i surt per Cabra del Camp) l’autopista AP-2, dita de l’Ebre, que té dues sortides a l’Alt Camp, l’una a Vila-rodona i l’altra al Pla de Santa Maria.
Pel que fa a les línies de ferrocarril, n’hi ha dues que travessen la comarca: la de Barcelona a Valls per Sant Vicenç de Calders, inaugurada el 31 de gener de 1883, que es prolongà fins a Picamoixons i Montblanc el 1885, i la de Tarragona a Lleida, per Reus, Picamoixons i Montblanc, que es construí entre els anys 1856 i 1879. La primera línia s’ha millorat molt, fins al punt de convertir-se en la més directa entre Barcelona i Madrid. Ara segueixen el trajecte Barcelona, Sant Vicenç de Calders, Valls, Picamoixons, Lleida i Saragossa diversos trens de gran importància dins el trànsit ferroviari.
La població
L’Alt Camp és la comarca de menor pes demogràfic i densitat de població de les tres que integren el Camp de Tarragona. Amb una superfície de 538 km2 i 40017 h el 2005, la densitat de població era, doncs, de 74,38 h/km2.
Com la resta de les comarques del Camp tarragonès, apareix en la història a mitjan segle XII, quan es va consolidar la restauració de Tarragona, però una bona part de la seva demarcació, tot el sector de l’esquerra del Gaià, s’havia repoblat i restaurat com a prolongació de la Conca de Barberà i del Penedès a partir del començament del segle XI. Una bona part de l’Alt Camp pertanyia a la Comuna del Camp de Tarragona, però també una notable part, sobretot de les voreres del Gaià, pertanyia a la senyoria del monestir de Santes Creus.
Els primers fogatjaments generals del segle XIV fan difícil d’establir el cens global perquè alguns pobles no hi són registrats detalladament, com Vallmoll, que pertanyia a la senyoria vescomtal de Cardona; Nulles, que era del vescomte de Castellbò; Puigpelat, que pertanyia als hospitalers de Sant Joan; Mont-ral i la Riba, que eren del comtat de Prades; Bràfim, propietat del bisbe de Barcelona, o el Milà i el Rourell, que eren inte-grats a les Faldes de Tarragona. Tot i això, si hom resta les extensions dels llocs no registrats, l’any 1365 la comarca tenia una densitat de 3 focs/km2 i, per tant, un cens global d’uns 1 640 focs. Al llarg dels segles XIV i XV aquesta comarca va conèixer un despoblament molt més accentuat que la resta del Camp de Tarragona, ja que tenia només 1,7 focs/km2 el 1497, que representa un total de 948 focs a la fi del segle XV. Valls, la capital indiscutida i indiscutible, va passar de 587 focs el 1358 a 399 el 1497.
Al llarg del segle XVI la població experimentà un notable augment gràcies a una expansió de la ruralia, que el 1553 li donà un cens de 1 620 focs
Tot i la manca de notícies estadístiques al llarg del segle XVII, però, es constata arreu una represa de la població, fins en els llogarets més petits, que dóna un cens encara baix de 9 383 h per a tota la comarca, 3 141 h dels quals a Valls el 1718, i 25 443 h el 1787, dels quals 8 209 h corresponen a Valls i 2 545 h a Alcover. Valls prengué, a partir de mitjan segle XVIII, una gran volada, que el portà a sumar 16 084 h el 1842 i a ser la cinquena població amb més habitants de Catalunya. Però la capital comarcal no pogué mantenir aquest ritme i la manca d’una industrialització racional féu que la població minvés tot seguit d’una manera molt accentuada, fins al punt que el 1900 ja només tenia 12 625 h i ocupava el tretzè lloc entre les poblacions més habitades del país.
El fet de trobar-se terra endins, sense les possibilitats comercials que oferia a partir de la fi del segle XVIII la proximitat de la costa, mancat de corrents d’aigua notables per a l’aprofitament industrial i a causa de les crisis agrícoles de la fi del segle XIX (oïdi, fil·loxera), l’Alt Camp inicia a partir de mitjan segle XIX una davallada seguida i constant que no es deturarà fins passada la dècada dels anys cinquanta del segle XX. Tenia 38 822 h el 1860, 37 917 h el 1887, 33 769 h el 1900, 31 601 h el 1920, 30 368 h el 1930, 28 492 h el 1940 i 28 475 h el 1950.
A partir de la dècada dels cinquanta s’inicià un important moviment immigratori a Catalunya. En un primer moment el centre d’atracció es limità a Barcelona, però els anys seixanta aparegueren altres àrees de forta immigració, entre les quals cal destacar tot el Camp de Tarragona. La comarca de l’Alt Camp, en el doble context català i tarragoní, experimentà a partir d’aleshores un creixement demogràfic notable. L’any 1970 hi havia 29 719 h, 32 788 h el 1981, 34016 h el 1991, 35635 h el 2001 i 40017 h el 2005.
De fet, però, aquest creixement s’ha centrat sobretot a Valls, que ha augmentat progressivament el seu pes relatiu respecte al conjunt comarcal. Així, ha passat de tenir el 40,2% de la població comarcal el 1950 al 50,6% el 1970, el 57,2% el 1981 i 57,1% el 2005. La resta de la comarca no tan sols ha perdut pes relatiu, sinó que el descens demogràfic és evident també en xifres absolutes. La tendència regressiva d’aquest conjunt de municipis rurals, però, fou més accentuada entre el 1950 i el 1970 que no pas entre el 1970 i el 1996. Dels 23 municipis de l’Alt Camp tan sols Alcover, la Riba, Vallmoll i Valls guanyaren població durant les darreres dècades del segle XX.
Segons dades del 2001, la població activa ocupada era de 15700 persones, que representaven un 44% del total d’habitants de la comarca. Per sectors d’activitat el primari ocupava el 7,02% de la població, la indústria el 35,03%, la construcció l’11,36% i els serveis el 46,59%. La indústria, que fins l’any 1986 era el sector predominant, deixà de ser-ho al final dels anys noranta, però juntament amb la construcció representava gairebé el mateix percentatge d’actius que el sector terciari, molt desenvolupat des de la dècada del 1980.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
L’Alt Camp ha estat sempre una comarca eminentment agrícola, tot i que en alguns municipis, entre els quals es destaca Valls, hi hagi també indústria i serveis.
Deixant a part els voltants dels dos rius de l’Alt Camp, el Francolí i el Gaià, que el travessen de N a S, la major part de la comarca té conreus de secà. Però a la vora dels esmentats rius i a les barrancades que hi desaigüen, els regadius hi són àmpliament establerts des de l’època medieval.
En els terrenys de secà el conreu que destaca, ja a partir del segle XVIII, és la vinya. Al començament de la centúria, llevat de Valls, hi era encara poc estesa, però al llarg del segle hi prosperà molt per les terres de la plana que hi ha entre els dos rius, que són lleugerament ondulades i no gaire fèrtils però molt apropiades per a aquest conreu. L’expansió vitícola va paral·lela al progrés de les rompudes que en aquest moment foren intenses. Però a la plana també prengué espai als cereals, que retrocediren una mica, mentre que conservaven bones extensions als municipis perifèrics, sobretot als de la muntanya. El blat, el sègol i el mestall n’eren els principals conreus. De tota manera no es produïa prou gra per al consum de la comarca i calia dur-ne de fora. Valls era el centre distribuïdor del blat del Segrià i de l’Urgell que calia importar.
Cap a la banda del Francolí era on abundaven més les oliveres, si bé es fa difícil de saber-ne la importància pel fet que al Camp de Tarragona no sempre formen plantacions regulars, sinó que a vegades els arbres es troben disseminats entre altres conreus i, més sovint encara, se situen al voltant de les parades encerclant altres plantacions. Probablement en aquest segle l’olivera no va prosperar gens. Hi havia pocs avellaners, segurament concentrats als terrenys paleozoics del peu de la muntanya, ja que aquest fou l’hàbitat inicial que tingueren en altres llocs del Camp. El garrofer tampoc no s’havia estès encara gaire i l’ametller, gens.
Els regadius des de l’època medieval es concentraven al llarg del Gaià i sobretot del Francolí i dels barrancs que hi aflueixen. Al segle XVIII hi hagué molt poca ampliació, ja que les aigües superficials, aprofitades al màxim, ja no podien donar més de si, mentre que la vinya deixava bons ingressos sense necessitat de fer l’esforç que hauria calgut per a ampliar els regatges. Un conreu que hi abundava era el cànem.
En el transcurs del segle XIX les rompudes continuaren prosperant i, simultàniament, la viticultura s’estengué fins a aconseguir-hi la màxima intensitat els anys immediats a la fil·loxera, en què, a causa dels bons preus a què es pagava el vi, les terres de la plana es convertiren en una mar de vinyes. La major part dels municipis comarcals li dedicaven més del 50% dels seus conreus, bastants superaven el 60 i fins el 70% i n’hi havia dos, Bràfim i Puigpelat, on la vinya hi assolia respectivament el 82 i el 83% del total conreat. La viticultura prosperà fins i tot per la perifèria muntanyosa, ja que en gairebé tots els seus municipis superava el 40% dels conreus i en algun fins i tot el 50%. Només a Mont-ral, a les Muntanyes de Prades, i a Querol, al Bloc del Gaià, donava xifres que no arribaven al 20%.
Al seu costat els sembrats es mantingueren estancats i l’olivera fins i tot retrocedí, mentre que l’avellaner i el garrofer, que tanta importància tindran anys després, avançaven molt lentament. Tampoc en els regadius no es notava cap progrés.
Aquest brillant panorama vitícola s’enfonsà ràpidament arran de la invasió de la fil·loxera, que començà a estendre’s per l’Alt Camp a partir del 1890. Hi penetrà per la banda de Vilabella i Nulles, que s’havien contaminat per la proximitat de Salomó, el primer municipi del Camp que n’havia estat afectat. A la fi de segle tota la comarca n’era envaïda. De les 14 386 ha de vinya que tenia el partit judicial de Valls, 7 191 eren afectades, amb la consegüent ruïna de la pagesia, que en aquest moment es dedicava de ple a la viticultura i, per tant, en depenia gairebé exclusivament.
Per això, en començar el segle XX calgué emprendre la reorganització de l’agricultura de la comarca, que s’estenia des de terrenys poc productius de la muntanya fins als més feraços de la plana. Amb la crisi que ocasionà la fil·loxera, la viticultura resultava antieconòmica, tant en els uns com en els altres. En els primers perquè per raó del seu escàs rendiment només podien proporcionar algun benefici en moments de preus alts. En els altres perquè la fertilitat de les seves terres reclamava conreus més remuneradors.
Això comportà que a la muntanya s’abandonessin moltes terres, que el bosc recuperà o que quedaren convertides en garriga, i per tant un progressiu despoblament. A la plana, per la seva proximitat a la mar i la consegüent benignitat del clima, moltes terres pobres pogueren ser revaluades gràcies al garrofer, que per les seves condicions de sobrietat s’hi avenia perfectament. Més a l’interior, allà on aquest arbre ja no s’adaptava, i també una mica pertot, començà a prendre força l’ametller en terrenys més aviat pobres, mentre que l’avellaner s’ensenyoria dels millors secans i d’una bona part dels regadius.
Amb tot això, la vinya retrocedí, però no pas tant com s’hauria pogut esperar pels difícils moments que passava, ja que és el conreu més idoni per a la qualitat mitjana dels terrenys que predominen a l’Alt Camp. Per això, després de la desfeta de la fil·loxera s’havien començat a fer tempteigs per tal d’adaptar peus americans apropiats als terrenys i replantar ceps. Ben aviat una nova viticultura estigué en marxa, però ben aviat també començaren les crisis vitícoles, les quals obligaren els pagesos a cercar-li un substitut que els compensés dels minsos preus del vi.
Aquesta és la causa que, des de la fi del segon decenni, l’avellaner s’expandís cada vegada més; des dels anys vint fins a la guerra civil de 1936-39 fou el seu gran moment. Gràcies als bons preus a què en aquells anys es pagaren les avellanes, els pagesos resistiren el contratemps vitícola. Els mals temps per a l’avellaner arribaren amb la postguerra, quan la coincidència d’adverses circumstàncies climàtiques, econòmiques, de flagells i de productivitat feren que l’avellaner fos desplaçat primer pels cereals, tan necessaris en aquells moments difícils, que al seu torn foren superats per la vinya.
Mentrestant, el garrofer s’havia mantingut constant fins i tot en els pitjors terrenys, proporcionant una bona ajuda al pagès. Tanmateix, les extraordinàries gelades del febrer del 1956, que destruïren una bona part del garrofer de la comarca, foren un cop duríssim per a la pagesia. La majoria dels arbres s’hagueren de tallar arran de terra i si bé brotaren una altra vegada va costar molt que es tornessin a recuperar parcialment. En canvi, l’ametller cada vegada ha prosperat més.
Des del començament del segle XX el regadiu s’havia expandit sobretot perquè es perforaren pous per tal d’extreure l’aigua de les capes subàlvies. Des del principi de segle l’avellaner es va anar fent un lloc entre els conreus que s’hi feien tradicionalment, com són el cànem, el blat i el blat de moro i acabà emparant-se de gairebé tots els regadius, fins que les esmentades circumstàncies adverses de la postguerra el feren retrocedir, com succeïa al secà. A les terres regades el seu retrocés fou en benefici sobretot dels llegums, els cereals i les hortalisses, productes fonamentals en aquells anys difícils.
Entre mitjan anys cinquanta i el començament dels setanta, l’agricultura de l’Alt Camp experimentà una profunda transformació, sobretot per la industrialització del Camp de Tarragona, que ha atret la pagesia, especialment el jovent. Aquest buit ha estat omplert, d’una banda, per la mecanització i les noves tècniques i, de l’altra, per la importància que ha anat adquirint l’agricultura a temps parcial. Malgrat la importància de l’agricultura a temps parcial i l’augment de la productivitat deguda a la mecanització, la superfície conreada disminueix constantment. El 1999 les terres llaurades ocupaven gairebé 20640 ha, més del 80% de les quals eren de secà. Les pastures permanents són molt escasses, mentre la superfície forestal augmenta progressivament degut a l’abandonament del camp.
El conreu amb més importància econòmica i el que ocupa més superfície a la comarca és la vinya. La vinya ha estat el conreu més afectat per l’emigració rural, ja que exigeix una dedicació constant i molta mà d’obra, amb el consegüent encariment dels jornals, raó per la qual hom ha procurat de substituir-la per altres plantes de conreu més simple. Als pobles on es manté en més quantitat és als de la banda del Gaià, mentre que cap a l’occident cada vegada minva més. Tanmateix, tot i el panorama poc optimista que s’ha descrit, cal dir que la dècada dels vuitanta va ser un període de grans canvis en el sector vitivinícola de l’Alt Camp.
L’avellaner roman, com sempre, als terrenys esquistosos del peu de muntanya, com el terme de Figuerola, i s’ha estès per les fondalades més frescals del secà. De tota manera, és a les terres regades on té més importància. Als municipis d’Alcover, la Masó, el Milà i el Rourell, i també en una bona part del terme de Valls, l’avellaner en regadiu és el conreu preeminent. L’evolució dels preus de l’avellana fou, malgrat les oscil·lacions, força acceptable fins a mitjan dècada dels vuitanta. Però, sobtadament, s’esdevingué una forta davallada dels preus. A més, l’elevada producció de Turquia comportà una reducció d’aquest conreu. Pel que fa a l’ametller, tot i que la seva superfície és encara força elevada, la seva importància econòmica és molt inferior. La disminució dels insectes pol·linitzadors, deguda a l’ús d’insecticides, i la baixa de preus han produït una minva d’importància de l’ametller, que a més ha de competir amb la producció que arriba de Califòrnia. Així i tot, la superfície dedicada al conreu de la fruita seca representa quasi la meitat de la superfície conreada a la comarca.
L’olivera manté una certa importància com a conreu complementari. El garrofer decaigué arran de les gelades del 1956 i restà molt de temps sense conrear. Alguns anys més tard la garrofa va experimentar un notable augment de preus que durà fins a la meitat dels anys vuitanta. Però la posterior davallada de preus, juntament amb les noves glaçades de l’any 1985, en feren retrocedir la importància. Els cereals, limitats gairebé exclusivament a l’ordi, es localitzen primordialment als termes de Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria.
A l’Alt Camp, l’explotació de les aigües superficials, com les del Francolí i el Gaià i els seus afluents, en benefici de l’agricultura s’ha fet al màxim des de l’època medieval i ha sofert posteriorment poques modificacions. Les ampliacions dels regadius provenen sobretot dels pous que s’han obert del començament del segle XX ençà: pous convencionals al principi i perforacions a grans profunditats els darrers decennis. La majoria són a la banda del Francolí, on predomina el conreu de l’avellaner en regadiu.
Més de la meitat de les explotacions tenen dimensions inferiors a 5 ha. A més, la majoria pertanyen a alguna cooperativa o societat agrària de comercialització o de transformació. La major part dels pagesos són propietaris de la terra que conreen. La tendència de l’Alt Camp, com la de gairebé totes les comarques catalanes, és que cada vegada més els conreadors (tant els pagesos com els qui troben en l’agricultura una ocupació a temps parcial) tinguin la terra en pro-pietat.
L’Alt Camp ha estat de sempre poc ramader perquè l’aridesa del seu clima no permet el bestiar gros i l’absència de guarets i pastures tampoc no n’afavoreix el petit. Abans només hi havia el bestiar productor de llet, que proveïa la població, i els animals de treball necessaris per a l’agricultura i que per les característiques del terreny solien ser muls i mules. No cal dir que amb la mecanització, el bestiar de labor ha desaparegut.
En canvi hi ha força aviram i porcs, que havien estat tradicionalment un complement de l’economia agrària, però que avui són plenament dissociats de l’agricultura.
La indústria i les fonts d’energia
La indústria és el principal sector d’activitat de l’Alt Camp. Això cal atribuir-ho en una bona part al pes de Valls, decisiu en el conjunt de la indústria de l’Alt Camp.
La indústria que a l’inici del segle XXI hom pot trobar a l’Alt Camp no es correspon en la majoria dels casos amb els sectors industrials històricament tradicionals. Les adoberies, que tanta importància tingueren al segle XIX a Valls, han perdut el seu protagonisme. La producció de l’aiguardent, també amb un passat històric a la capital de la comarca, ha esdevingut una activitat manufacturera força marginal. L’únic sector industrial tradicional que persisteix és la indústria paperera de la Riba. Al principi del segle XII ja hi havia molins paperers a les voreres del Riu Brugent, a les proximitats de la Riba.
La metal·lúrgia és el sector predominant a la comarca i concretament a Valls. El desenvolupament industrial de la capital de la comarca s’inicià durant els anys cinquanta impulsat pel sector dels transformats metàl·lics, amb dues empreses de capital local: Mecanismos Auxiliares Industriales (MAI) i Industrias Metalúrgicas Moncunill (IMMSA), tancada l’any 1999.
Però, tot i el pes específic de la metal·lúrgia, atribuïble sobretot a aquestes dues empreses principals, l’estructura industrial de la comarca és força diversificada amb indústries papereres i de mobles, alimentàries, químiques, de materials de construcció i tèxtils. Cal destacar també que hi ha un equilibri notable entre les iniciatives locals i les foranes. En primer lloc, perquè el Polígon Industrial de Valls, creat el 1964, ha atret moltes empreses foranes amb activitats ben diverses i, en segon lloc, perquè algunes de les altres poblacions de la comarca com Alcover, el Pla de Santa Maria, Alió i Vilabella han atret empreses a conseqüència dels terrenys a baix preu i de la mà d’obra barata.
El comerç i el turisme
El sector terciari és més feble a l’Alt Camp i presenta un menor grau de desenvolupament si es compara amb el conjunt de Catalunya. Hi contribueix sens dubte la proximitat de les ciutats de Tarragona i Reus, especialment la primera, on s’han establert molts serveis amb un radi ampli d’incidència. Aquest fet és més evident en els serveis públics, però també es detecta en els serveis privats, si bé en competència amb Reus. El sector comercial i de serveis és important a Valls, que concentra la major part d’aquests establiments, tant pel seu pes demogràfic com pel fet que constitueix el centre d’atracció comercial de la comarca. La major part d’aquests establiments, tant els de Valls com els de les altres poblacions, tenen unes dimensions petites.
El mercat setmanal de Valls és el principal de la comarca. De la resta de poblacions només hi ha mercat setmanal a Alcover, Bràfim, el Pla de Santa Maria, el Pont d’Armentera i Vila-rodona. A més, Valls, Alcover i Vila-rodona són les tres poblacions que acullen anualment certàmens agraris: la Firagost, la Fira del Remei i la Fira Agropecuària de Vila-rodona.
L’Alt Camp s’ha beneficiat molt poc del creixement turístic que s’ha produït a Catalunya durant les darreres dècades. El seu és un turisme interior, de visites d’un dia o de cap de setmana, basat en els atractius historicoartístics, paisatgístics i gastronòmics de la comarca i en l’habitatge de segona residència.
Els principals atractius turístics de la comarca són el monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia) i les calçotades. La importància històrica i la grandària imponent del monestir cistercenc de Santes Creus fa que sigui molt gran el nombre de persones que el visiten al llarg de l’any. El 1990, el Consell Comarcal de l’Alt Camp inicia, juntament amb els consells comarcals de la Conca de Barberà i de l’Urgell, una campanya de promoció turística de la ruta del Cister, integrada pels monestirs cistercencs de Santes Creus, a l’Alt Camp; Poblet, a la Conca de Barberà, i Vallbona de les Monges, a l’Urgell. Les calçotades porten, durant la temporada en què aquestes tenen lloc (gener-març, principalment) un gran nombre de persones a l’Alt Camp, sobretot als restaurants de Valls.
Les segones residències tenen un paper important en alguns municipis com Querol, Mont-ral i Aiguamúrcia, on a l’estiu la població flotant supera de molt la població de dret. La Riba, Vila-rodona, Alcover, Valls i Cabra també tenen un nombre important de segones residències. Es tracta, en la majoria de casos, de persones residents a Barcelona i la seva metròpoli, que en una proporció molt elevada són descendents de l’Alt Camp.
L’indicador bàsic per a determinar el pes del sector turístic és la capacitat hotelera i de càmpings, i en aquest sentit l’Alt Camp té poca oferta.
La cultura i el folklore
L’Alt Camp disposa d’equipaments culturals que es concentren primordialment a la capital, Valls. Entre aquests equipaments hi ha els museus. A la comarca sobresurten el Museu de Vilabella, el Museu Municipal d’Alcover, el Museu de Valls i el Museu de la Vila (Vila-rodona). Les biblioteques es concentren a Valls, tot i que també se’n troben a Vila-rodona, Alcover, el Pla de Santa Maria, Aiguamúrcia, Bràfim, Montferri i Querol. La comarca disposa també de tres arxius: l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (Aiguamúrcia), l’Arxiu Històric Comarcal de Valls i l’Arxiu Municipal de Valls. A més, a Valls i Alcover hom hi pot trobar l’Institut d’Estudis Vallencs i el Centre d’Estudis Alcoverencs.
L’expressió més genuïna del folklore de la comarca són, sens dubte, els castells. L’Alt Camp és el bressol d’aquestes torres humanes i a Valls, el 2004, es fundà el Museu Casteller de Catalunya. En aquests moments a la comarca hi ha tres colles: la Colla Joves Xiquets de Valls; la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i la Colla Xiquets de la Vila d’Alcover. Les colles s’han convertit en entitats molt importants dins l’estructura social de la ciutat, i els seus locals d’assaig acullen també moltes altres activitats socials i culturals.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
El poblament prehistòric a l’Alt Camp seguí el mateix procés que a la resta del Camp de Tarragona. Hom té constància que ja era habitat al paleolític (9 000 anys aproximadament aC). Es tractava de nòmades que vivien en balmes; destaquen la Cova del Pont de Goi i la balma de Picamoixons, situades al terme de Valls.
El període neolític (de 9 000 a 3 000 anys aC, aproximadament) es caracteritza per la introducció lenta de l’agricultura i de la ramaderia; per consegüent es passà a un estadi d’assentament fix o semifix. Cal cercar la procedència dels materials d’aquest període conservats a l’Alt Camp a la cova del Garrofet (Querol), on es descobriren restes de ceràmica cardial. L’edat del bronze (de 3 000 a 500 aC), caracteritzada per la construcció de megàlits i per l’ús de metalls, ja té uns assentaments considerables a la comarca. De l’etapa del bronze antic, cal esmentar com a significatives les coves sepulcrals del Cau d’en Serra (Picamoixons), on s’han trobat ceràmica, restes d’homínids i un bon conjunt de materials de sílex, la Cova del Bosquet (Mont-ral) i la Cova del Mas del Gat (Figuerola del Camp) i l’Avenc de les Abelles, la Cova dels Moros i la Cova de la Moneda, totes a Mont-ral. Respecte a les construccions megalítiques, cal esmentar les de la cista anomenada La Cabanyota, túmul de pedra i de terra, i la galeria coberta del Mas Pla de Valldossera, cambra amb el sòl enllosat, ambdues a Querol. De l’etapa del bronze mitjà, s’ha trobat un nucli ja protourbà, la Cova del Buldó (Mont-ral), juntament amb dues sepultures i un gresol per a fondre metalls. L’etapa final del bronze es caracteritza per un canvi d’hàbit pel que fa als enterraments, ja que es practica la incineració. A la comarca s’han trobat mines de ceràmica a la Cova del Garrofet (Querol).
Però el canvi fonamental en l’estructura tribal provingué de les aportacions forasteres —fenicis i grecs—, que amb la seva cultura i organització canviaren el tarannà dels pobladors autòctons. Això és el que succeí amb la formació del món iber (des del 500 aC fins al començament de l’era cristiana aproximadament). Aquests canvis s’estengueren a l’hàbitat (hi entrà el poblat), a la metal·lúrgia (adopció del ferro), a la ceràmica (primera aproximació a l’ofici de terrisser), als teixits (tècnica ja gairebé industrialitzada), etc. A la comarca, les troballes d’aquest tipus són importants: se n’ha descobert encara alguna a la Cova del Garrofet (Querol) i en assentaments rurals, possiblement dependents del poblat de Cesse, situat a Tarragona, com el Degollat (Alcover), la Lloera (Alcover), el poblat de la Punta Coroneta (Mont-ral) i els Garràfols (Vallmoll). No obstant això, el poblat més important fou el del Vilar (Valls), ocupat des del segle IV fins al principi del segle II aC i abandonat, possiblement perquè no va poder resistir l’embat dels romans. S’hi han trobat vasos amb decoració geomètrica, cremadors d’encens i perfums i altres objectes. Una altra localització característica és el forn ibèric de Fontscaldes, classificat com a iberoromà, on es passà de fer un treball dedicat a tornejar vaixella de taula a fabricar i a coure material per a la construcció. Com a competència, a causa de la forta demanda que hi havia, aparegué un segon forn a la Finca d’en Gori (Vila-rodona).
L’exèrcit i el poble romà canviaren a poc a poc els costums dels pobles ibèrics a la zona de l’actual Alt Camp. L’hàbitat evolucionà i dels antics pobles aturonats es passà a viure en vil·les a la plana. Només a l’actual terme de Vila-rodona n’hi ha vint-i-cinc de censades i n’hi ha constància en altres llocs. Encara es conserven restes d’alguna de les vil·les de Vila-rodona al mateix indret o bé al museu: són la vil·la del Mas de Barberet, la vil·la dels Vi-nyets, la vil·la del Columbari i la vil·la de la Finca d’en Gori. També s’ha trobat material a Vilardida (Vila-rodona i Montferri), a la vil·la de la Font Cer-vellona (Aiguamúrcia), a les Cabasses (Vilabella), al Vilar (Bràfim) i al Mas d’en Burguet (Alcover). L’edifici més significatiu, però, és el monument funerari del Columbari de Vila-rodona del segle I dC, en forma de templet i teulada de dos vessants que a l’interior es transforma en volta de canó.
Posteriorment, cap al final del domini romà, a mitjan segle V dC, les invasions dels pobles germànics implicaren una davallada de les vil·les petites, ja que els saqueigs i les cremes afavoriren l’agrupació de la gent en vil·les més grans. És famosa la vil·la de Centcelles (Constantí) i ho podria ser també la vil·la de les Cavalleries (Vallmoll), ja que presenta una estructura de fonaments, filades de murs paral·lels i paviments amb mosaics, però malauradament no s’ha excavat.
L’edat mitjana
És molt poc el que se sap de l’ocupació sarraïna a la comarca. Gairebé l’única referència que es té és el pas de l’expedició d’Almansor (el 986) pel territori català, que va assolar el primer poblament de la comarca, centrada als castells de l’Albà (Aiguamúrcia), Selma (Aiguamúrcia) i Cabra del Camp, que feien de frontera efectiva amb les hosts musulmanes. És documentat el fet que a la fi del segle X els comtes de Barcelona, d’una manera més o menys efectiva, controlaven part de la comarca. Així, Bràfim i Vila-rodona eren en procés de colonització el 959, Albà i Selma van ser cedits pel bisbe Vives de Barcelona el 978, el castell de Cabra i el de Querol consta que ho foren el 980 i el 988 respectivament, Vallmoll era colonitzat el 995 i Vilabella el 1010. El 960 Borrell II vengué a Udolard el castell de Queralt i s’hi esmentava com a llindar, entre d’altres, el de Montagut (Querol), restaurat el 993. El 1012 Adalbert reconquerí i cedí al cenobi de Sant Cugat del Vallès terrenys de l’actual Penedès i del Tarragonès, entre els quals també hi havia el terme de Montferri. El 1030, amb motiu del casament d’Ermengarda, aquesta va lliurar part de les terres de la franja del Gaià a l’església del castell de Selma. Alhora, s’iniciaven els llocs del Pla de Santa Maria (1173), Alió i els Garidells (1174), etc. Se sap també que el primer document del castell de Montferri data del 1072, que després passà a la baronia de Castellvell i que el 1233 se’n féu càrrec el monestir de Santes Creus. D’altra banda, el 1142 Guillem de Sant Martí féu donació del castell de Selma, ja abandonat, als templers, que el 1196 el constituïren en comanda.
Tot i que hi ha indicis històrics de poblament al reguer de Valls molt abans de la carta de poblament d’Espinavessa (el 1115), s’ha de posar en quarantena una colonització estable i fixa fins que Tarragona no va ser ocupada el 1129, i sobretot fins que els musulmans no van ser foragitats de les Muntanyes de Prades i de Siurana, el 1153. A partir d’aquest darrer moment la tasca repobladora anà en augment: el Rourell (1155), Alcover (1166), etc. Així mateix, per la butlla del papa Anastasi IV a l’arquebisbe de Tarragona Bernat de Tort, se sap quines eren les esglésies instal·lades i consolidades, al maig del 1154. Entre aquestes, a l’Alt Camp, hi constaven les d’Alió, Montagut (Querol), Santes Creus i Vallmoll. El 1176 l’orde del Temple tenia terres a Vallmoll i el 1184 eren els hospitalers de Sant Joan els qui en posseïen, tot i que probablement aquesta comunitat no s’hi instal·là, sinó que ho féu a Puigpelat, que en aquells moments pertanyia al terme de Vallmoll. De la mateixa manera, el 1273, pel fet d’haver venut terres a Alcover, els templers s’hi van hostatjar, fet no gens estrany, ja que aquests van posseir una preceptoria al Rourell fins el 1248.
Pel que fa a l’assistència sanitària, el 1259 es bastí el primer hospital del qual es té documentació fou bastit el 1259, a Valls: l’Hospital dels Leprosos o Hospital de Santa Magdalena, fora vila el 1297; també hi havia l’Hospital de la Comanda de Sant Antoni Abat, dins de l’urbs vallenca; del segle XIII també hi ha ressenyat l’antic Hospital dels Pobres o l’Hospital de Donadéu, i al començament del segle XV hi ha l’Hospital Nou o Hospital de Santa Anna, traslladat posteriorment, de manera transitòria, a l’edifici del Castell.
Amb la repoblació aparegueren tots els pobles de l’Alt Camp, i Valls destacava com la ciutat amb més empenta del territori. Per aquest motiu el rei Pere el Catòlic li concedí, el 1210, el mercat setmanal del dimecres. No obstant això, el 1174 Alfons I i l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls ja n’havien autoritzat un a Alcover, que se celebrava el dilluns. Passada la primera meitat del segle XIII, hi ha constància d’indústria de teixits, blanqueria i cuir. El 1309 pernoctà al castell de Valls el rei Jaume II, que signà el decret que disposava l’inici de la guerra contra els àrabs d’Almeria i de Ceuta. Durant aquells anys, es creà a la Selva (Baix Camp) la Comuna del Camp, institució medieval, que tingué vigència fins el 1713.
Des del començament del segle XIII hi ha constància documental de fortificacions en forma de muralles a Vallmoll, població que ja tenia castell. També són d’aquest període els castells del Milà (1246) i d’Alcover (1313).
A l’inici del mateix segle XIII també es parla de jueus a Valls i a la comarca, tot i que el gros de l’aljama data del final del XIII i del segle XIV, amb sinagoga establerta, que fou saquejada per primera vegada el 1391. La població de jueus a Valls constava de gairebé 30 famílies al final del segle XIII i principi del XIV i passà als 58 jueus en el període 1342-44. Pel que fa a la resta de la comarca, s’han documentat jueus dispersos a Cabra del Camp, el Pla de Santa Maria i la Riba, jueries a Alcover, Vallmoll i Vila-rodona i l’aljama a Valls. Quant a vestigis del barri jueu, cal constatar el d’Alcover i el de Valls. Respecte a les jueries, la de Vallmoll era la més important. L’expulsió es féu efectiva durant els mesos de juny i juliol del 1492.
L’edat moderna
La construcció de l’església parroquial de Sant Joan, a Valls, data del segle XVI, en concret del 1570-83, i el 1566 es posà la primera pedra de l’Hospital de Sant Roc. D’altra banda, hi ha constància que entre la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII la comarca acollí grans quantitats d’immigrants francesos. A Vila-rodona, per exemple, n’arribaren 102.
Al segle XVII Valls i la resta de pobles de la comarca i de Catalunya hagueren d’allotjar, sovint, tropes de pas, sobretot durant la guerra contra França. A Valls, per exemple, els 656 veïns havien d’allotjar uns 700 soldats. També és un fet prou significatiu d’aquest segle la plaga de la llagosta (1686-88), que atacà de valent la comarca. Un dels records que es conserva és el quadre de sant Agustí, a l’ermita del Roser de Vallmoll, al·legòric de la plaga contra la pesta i la llagosta.
Durant la guerra de Successió del segle XVIII (1701-14), un dels més acèrrims partidaris de Carles d’Àustria va ser el rector de Vilabella, Antoni Pons. Exiliat d’Espanya, retornà i participà en la conquesta de Gibraltar i després passà a Lisboa, on l’arxiduc el nomenà capellà d’honor i vicari general en l’exèrcit a Catalunya.
Els segles XIX i XX
La guerra del Francès significà un nou estrall per als pobles de l’Alt Camp. La batalla més sagnant fou la del Pont de Goi, a Valls, el 25 de febrer de 1809, que acabà amb victòria dels francesos. L’any 1812, “l’any de la fam”, implicà un augment considerable de morts, estudiats a Vilabella, indret on morí el 15% de la població. Alió i Puigpelat no acusaren tant l’estrall, ja que les famílies riques ajudaren els necessitats. Fruit d’aquest estat, entre altres qüestions, va ser el naixement de cabdills liberals o absolutistes. Joan Rafi Sastres de Vilabella, per exemple, fou un absolutista, enquadrat, després del 1825, en el bàndol dels malcontents, i penjat a la forca el 1827. Durant el Trienni Liberal, al final del juliol del 1822, trenta persones moriren en un combat a Vila-rodona.
Durant la primera guerra Carlina, a Valls, el 8 d’octubre de 1833 es creà un cos de voluntaris paramilitar format per homes de la comarca per a lluitar contra els carlins. Entre els caps carlins més destacats hi havia Masgoret i Marcó, de Miramar; Favot, d’Alcover, i Griset, de Cabra del Camp.
El 1864 els problemes obreristes ja es vivien a Valls. Aquest mateix any els blanquers eren constituïts en societat i els teixidors de mà ja ho eren des del 1815 o el 1853. La Revolució de Setembre del 1868 comportà la constitució de juntes revolucionàries. Valls n’agafà el comandament, amb Jeroni Torner (Jeroni de la Tenda) i l’Antonet de Tondo com a caps, i coordinà les juntes de diferents pobles de la comarca.
La tercera carlinada seguí les particularitats generals d’arreu, amb les mobilitzacions i fortificacions de rigor. La topada més forta va esdevenir a Vilabella, als voltants del Molí del Mig, on els carlistes, el 18 de maig de 1874, derrotaren els liberals. Al setembre del 1874, els liberals de Vila-rodona es proveïren de fustes i teules del monestir de Santes Creus per tal de fortificar la vila, empesos, presumiblement, per la ruïna econòmica. Un fenomen que cal destacar són les desamortitzacions. En la de 1835-45 s’hi van veure afectades propietats d’Aiguamúrcia, Alcover, Bràfim, Figuerola del Camp, els Garidells, el Pla de Santa Maria, el Pont d’Armentera, Valls, Vilabella i Vila-rodona. La desamortització del bienni progressista, de 1855-56, només afectà dos municipis: Aiguamúrcia, amb 10 propietats (totes provinents del monestir de Santes Creus) i Valls, amb 11 propietats. En conjunt, a tot l’Alt Camp, se subhastaren 50 finques, però només se’n van vendre 21. La desamortització de Madoz de 1859-86 és la més important, amb un conjunt de 326 béns alienats, 112 de Valls i 51 d’Alcover. La venda efectiva en significà 224 i quedaren unes existències de 102. La majoria de compradors eren de la comarca i sobretot de la capital vallenca.
Un fenomen important en el conjunt del Principat és el cooperativisme, que nasqué a l’Alt Camp, a Valls, a resultes de l’aplicació de la Llei d’Associacions del 1887. La Societat de Treballadors del Camp, fundada el 1888 (convertida el 1891 en la Societat Agrícola), fou la primera societat agrària. També són d’aquest segle les societats cooperatives de Vila-rodona (1895) i Vallmoll (1896).
Entre el 1891 i el 1905 (després que s’implantés el 1890 el sufragi universal masculí) se celebraren eleccions i s’elegiren diputats. Al districte de Valls, els únics polítics que guanyaren en dues ocasions cadascun van ser el liberal J. Orga Sans (1898 i 1901) i el conservador S. Canals Vilaró (1903 i 1905).
Del 1890 al 1905 les eleccions al districte sempre havien estat guanyades pels dinàstics. El 1907 es trencà aquesta tendència amb el triomf del solidari M. Raventós sobre el conservador S. Canals. En les legislatives del 1910, el 1914, el 1916 i el 1923 guanyà el dinàstic A. Dasca, mentre que en les del 1918, juny del 1919 i desembre del 1919, guanyaren, respectivament, el republicà J. Esplugas, el maurista M. Colom i el regionalista F. de P. Maristany. En totes les eleccions hi hagué denúncies de frau. Durant aquest període, només dos pobles de la comarca foren sempre fidels a la mateixa candidatura, independentment de qui es presentés: a Alcover sempre guanyaren els dinàstics, i a Vilabella, els regionalistes.
Un fet remarcable a partir de l’any 1906 fou la proliferació de sindicats pagesos a tots els pobles de la comarca, que en alguns casos n’arribaren a tenir dos, el dels rics i el dels pobres, amb la consegüent lluita ideològica que s’hi amagava al darrere. El cas més significatiu el representa Valls, amb la Societat Agrícola i el Sindicat Agrícola, i amb dos líders carismàtics al darrere: Josep Caylà Miracle i Fidel Martí Parès.
A l’Alt Camp, en les eleccions legislatives del novembre del 1933 guanyà ERC (50,7%), seguida de la Unió Ciutadana (38,8%) i de la Coalició d’Esquerres (8,9%), i en les del febrer del 1936 guanyà el Front d’Esquerres (59,7%) per davant del Front d’Ordre (40,2%).
Els fets d’Octubre implicaren l’empresonament de bastants republicans i, alhora, l’ajut als empresonats. L’esclat del 1936 significà l’ascens de la CNT al Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Valls i després a l’Ajuntament, amb la gestió d’un home moderat al davant: Josep Piñas Serra, que superà moments conflictius. Els altres dos alcaldes de guerra foren d’ERC. A la majoria de pobles hi hagué col·lectivitats agràries.
La postguerra implicà un seguit d’execucions de republicans. Al municipi del Pla de Santa Maria fou on es produïren més execucions. A Valls, el 1944, aparegué “Juventud, Semanario Nacional Sindicalista”, caracteritzat per atacar despietadament els perdedors de la guerra. Més endavant, malgrat la catalanització de la capçalera i amb l’afegit “de l’Alt Camp” (el 1872), o fins i tot amb el canvi de capçalera pel de “La Crònica de l’Alt Camp” (el 1982), continuà atacant qualsevol intent democràtic. Cap al final de la dictadura, intentant que no hi hagués cap mena de canvi, arribaren a Valls els darrers falangistes. Quant als referèndums franquistes a l’Alt Camp, el 6 de juliol de 1947 se sotmeté a votació la Llei de successió, aprovada per una aclaparadora majoria i rebutjada (comptabilitzant els no, l’abstenció i els vots en blanc i nuls) tan sols pel 14,9% dels electors de la comarca, per bé que als municipis de Bràfim i de Figuerola s’arribà fins el 34,2% i el 31,6%, respectivament. El referèndum del 14 de desembre del 1966, on es discutia la denominada Llei Orgànica de l’Estat, obtingué més o menys els mateixos resultats que l’anterior (15,3%). Hi destacaren els municipis de Vila-rodona, Puigpelat i Valls, amb índexs del 22,2%, 21,8% i 20,3%, respectivament.
Les eleccions democràtiques (generals, al Parlament i municipals) han estat guanyades en el conjunt comarcal per la coalició Convergència i Unió. Consegüentment, el Consell Comarcal, durant els seus anys de funcionament, ha estat presidit per una persona de CiU.