L’escultura preromànica

Introducció

Dos dels capitells de la cripta de la catedral de Sant Pere de Vic.

ECSA - G. Llop

L’estudi de l’escultura del preromànic constitueix un dels territoris més àrids i relliscosos de l’art de l’edat mitjana a Catalunya. Es àrid per l’escassetat i per la senzillesa de mostres d’aquesta tècnica, derivada directament de la situació històrica i arquitectònica de l’època; i relliscós per la dificultat de l’anàlisi i de la classificació dels testimonis coneguts. A més, i d’acord amb la seva relació de dependència respecte de l’arquitectura, cal dir que molts dels aspectes d’interès i de controvèrsia que afecten el seu estudi deriven precisament de l’actual estat de la qüestió en l’anàlisi del marc on es desenvolupa l’escultura conservada, el dels edificis religiosos. Això es fa palès especialment en el moment d’establir i de discutir les relacions de dependència, com també a l’hora de definir uns marges cronològics per a cada cas.

Així doncs, i de manera accentuada com l’arquitectura, l’escultura també constitueix un camp difícil en el moment de datar i de classificar amb certa precisió les obres, qüestions a les quals ens referirem més endavant.

Definició i marges cronològics

Cal definir uns marges cronològics per a l’estudi de l’escultura anomenada preromànica a Catalunya. Si entenem la possibilitat d’una activitat constructiva i decorativa prenent com a referència la situació europea i hispànica en general, cal agafar com a marge inicial l’entorn del 800. Malgrat tot, la situació històrica i els testimonis conservats fan difícil pensar en l’existència d’una producció escultòrica al segle IX, llevat del cas de Sant Miquel de Terrassa, que tractarem amb detall posteriorment. Fins ara, la major part d’exemples datables amb certa precisió ens situen al segle X, en moments ja molt avançats i també, tal com justificarem, a la primera meitat del segle XI. Gairebé sempre han servit de referència les dades conegudes per als edificis, especialment les dates de les actes de consagració.

En aquest sentit, convé determinar els criteris a partir dels quals definim l’escultura preromànica. D’entrada i com ja hem assenyalat abans, la seva presència està supeditada a l’arquitectura. Però la seva relació amb el marc es pot caracteritzar per una certa dissociació, sovint a causa de les diferències en el material utilitzat (al marge dels casos on trobem material reaprofitat). Tot i que l’escultura, de funció decorativa, podria contribuir a la dignificació dels edificis, i especialment dels interiors, no participa sempre en la seva articulació. Amb tot, la seva disposició, allà on es conserva in situ, fa pensar en una valoració dels espais més destacats de l’església, com es pot veure a Sant Vicenç d’Obiols (Berguedà) o a Sant Hilari d’Abrera (Baix Llobregat). Una part dels repertoris, marcats per l’escassa presència de figuració, un relleu a dos plans, molt sovint basat en la talla a bisell (recurs tècnic que, no obstant això, no és ni de bon tros un patrimoni exclusiu d’aquesta etapa), i solucions esquemàtiques, ens situen encara a una distància considerable respecte de l’escultura romànica. De totes maneres, no hem de menystenir ara el paper d’alguns d’aquests conjunts en la progressiva presència de programes figuratius d’escultura en exteriors, més concretament a les façanes, en dates ja més avançades (Durliat, 1966). Cal recordar que, a part aquestes experiències (Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda, Sant Pere de Rodes i Santa Maria d’Arles), la producció escultòrica se centra en l’interior i, especialment, a l’entorn de l’altar o dels espais més privilegiats de l’interior de les esglésies.

D’aquesta manera, els marges finals de l’objecte d’anàlisi d’aquest article se situen vers mitjan segle XI. Coincidiria fins a cert punt amb la cronologia de l’arquitectura de l’anomenat primer romànic. No volem, ara, entrar en el terreny de les discussions sobre terminologia, però convé recordar alguns qualificatius, especialment el de “protoromànic” (utilitzat, per exemple, per Grodecki, 1974, pàgs. 58-65), que inclouria la segona meitat del segle X i una part del segle XI. En aquest sentit, és important, a més, tenir present la situació de continuïtat que s’experimenta a l’entorn del canvi de segle, tal com s’ha anat reflectint en diferents estudis. Una continuïtat que, en els casos esmentats, ha portat a trobar antecedents en el món carolingi i altres elements de comparació amb el món de l’imperi otònic. En un panorama on és sempre molt compromès arribar a unes datacions precises, els grups més significatius es donen precisament en els casos on les datacions ens situen en el darrer quart del segle X i, també, a la primera meitat del segle següent. I si bé les primeres dècades posteriors a l’any 1000 marquen els inicis d’una arquitectura romànica, l’escultura que apareix en aquests conjunts sembla mostrar un desfasament respecte del marc on es desenvolupa, és a dir, un cert endarreriment si ens atenem al que es consideren les aportacions que la historiografia defineix com a pròpies del “romànic”. És per aquest motiu que, entenem, una part important de la producció del segle XI no pot ser definida com a “romànica”. Així, nosaltres considerem com a “preromànics” una sèrie de testimonis datats entre els segles IX, X i XI.

La relació amb el marc arquitectònic

L’estudi de l’escultura del preromànic a Catalunya es té en compte, és clar, en el marc dels programes constructius i decoratius de l’esmentada etapa. En aquest sentit, abordar aquesta manifestació artística ens obliga a prendre com a punt de partida el caràcter global de la decoració de l’edifici, molt especialment del seu interior. Tot i les escasses restes conservades, cal tenir especialment en compte l’existència dels cicles pictòrics, com també d’altres recursos, que participen de la concepció de l’espai interior, i de la jerarquització que se’n deriva amb l’entorn de l’altar com a element principal. D’aquesta manera, no cal perdre de vista que la decoració escultòrica pot estar en funció d’aquesta distribució d’espais. Aquest fet queda prou claren l’àmbit internacional i especialment es reflecteix en els edificis pertanyents als grans focus artístics. Podem citar, com a exemple, la decoració de la cripta de Saint-Germain d’Auxerre (Saint-Germain d’Auxerre. Intellectuels et artistes dans l’Europe carolingienne. IXe-XIe siècles (Auxerre, Yonne, Abbaye Saint-Germain), Auxerre 1990, en concret pàgs. 124-125). Amb tot, a Catalunya, en el cas dels monuments conservats dels segles IX, X i part de l’XI la situació és ben diferent, llevat d’alguns dels conjunts més destacats.

Absències, pèrdues i una presencia escassa

En l’anàlisi de l’escultura preromànica cal tenir presents una sèrie de dificultats: les absències i les pèrdues, l’escassetat dels testimonis conservats; els dubtes que provoca l’anàlisi dels que es coneixen, que porten a la impossibilitat de fixar unes datacions més o menys precises per als conjunts.

Cal tenir en compte, en primer lloc, les possibles absències. Si bé és cert que en aquesta qüestió hi ha el perill de caure en algun tòpic, especialment en una possible superior qualitat de les manifestacions artístiques, cal tenir en compte que alguns dels edificis pretesament importants de l’època foren substituïts, i que els vestigis que han proporcionat són escassos. Un cas significatiu, en aquest sentit, pot ser el de les catedrals de Girona i de Barcelona, malgrat els testimonis donats, en aquesta darrera, per les impostes del segle XI, les quals sempre han estat relacionades amb la consagració del 1058 (us remetem a Catalunya romànica, 1992, vol. XX, pàgs. 170-173).

En una direcció semblant, també cal tenir presents les pèrdues d’altres procediments de decoració en relleu, especialment l’estuc, que a Europa —com a exemple, citem Germigny-des-Près— i en l’àmbit hispànic altmedieval proporciona diversos exemples significatius, i que en l’àmbit català podria venir exemplificat per les restes, ja tardanes per a nosaltres, de l’interior de Sant Serni de Tavèrnoles. Aquest conjunt se situa, ja al segle XI, entorn de la data de l’acta de consagració de l’esmentat conjunt, l’any 1040 (Ainaud, 1962, pàgs. 148-149).

En segon lloc, el material escultòric dels edificis que han pervingut és escàs. La decoració escultòrica no és, ni de bon tros, un fet generalitzat. Així s’esdevé, per exemple, a Sant Miquel de Cuixà, on el plantejament constructiu de l’església implica l’absència d’una decoració esculpida. En aquest cas seria difícil, doncs, determinar la funció i la localització originària del capitell que s’ha vinculat amb l’esmentat monestir (Durliat, 1952). El mateix fet sembla que es produeix en els nombrosos conjunts de dimensions reduïdes i plantes senzilles. També en aquestes esglésies les restes són escasses, de manera que el nombre d’edificis sense decoració és elevat. Així doncs, sembla prou clar que la decoració escultòrica era un recurs que no s’utilitzava de manera general. Amb tot, si ens atenem a les datacions menys discutides, cal tenir en compte que alguns edificis de l’entorn de l’any 1000, o de la primera meitat del segle XI, entre els quals els del grup empordanès i rossellonès, contenen decoració esculpida significativa.

En un altre ordre de coses, ja hem comentat anteriorment que els testimonis que s’han conservat generen nombrosos dubtes.

Capitells de notable qualitat, d’influència musulmana, conservats a la porta d’entrada de l’ajuntament de Cornellà de Llobregat.

ECSA - F. Bedmar

Així, la dispersió de moltes de les obres que pertanyen a aquesta època comporta que algunes sèries significatives s’hagin conservat lluny del seu emplaçament d’origen. Així ho veiem, per exemple, en alguns dels capitells de l’anomenat tipus califal: els del monestir de Santa Maria de Ripoll, els de la cripta de la catedral de Vic, els reaprofitats al claustre de Sant Benet de Bages, o, fins i tot, els de Cornellà de Llobregat. Tot i que cal situar-los originàriament a l’interior de l’església, com a element que devia coronar les columnes de separació de les naus, és difícil referir-se a la seva ordenació o, fins i tot, a la seva presència regular en tot l’interior. Revelen, això sí, un interès per conferir a l’interior de l’edifici un tractament digne, i un paper en la seva articulació interna. Sigui com vulgui, en alguns casos es fa difícil determinar la funció i la situació originària de la peça. Pot ser el cas d’algunes restes de Girona, com un relleu amb un entrellaçat (vegeu Relleu 2, a Catalunya romànica, 1988, vol. XXIII, pàgs. 53-54), així com altres peces que també es conserven al Museu d’Art d’aquesta ciutat. En conjunt, provenen de diferents punts, però se’n desconeix l’origen concret: així ho veiem en alguns relleus, sovint fragmentaris o molt deteriorats, de temàtica senzilla, vinculats tant amb elements constructius com amb mobiliari litúrgic (elements d’altar, de cancell, etc.).

Dificultats en la datació i classificació

A més, una part important dels conjunts escultòrics conservats in situ o de les peces disperses són difícils de datar i classificar. L’estat de la qüestió, successivament expressat a les pàgines de l’obra Catalunya romànica, reflecteix una situació vaga en molts casos, motivada en gran part per la descontextualització mateixa de molts exemplars, ja citada, i també per la senzillesa i la tosquedat de molts exemples. Sovint s’ha associat allò tosc, senzill i fins i tot maldestre, amb un pretès caràcter arcaïtzant que ha fet que diversos relleus hagin estat considerats preromànics, de la mateixa manera que, en altres casos, s’han qualificat de “romànics”. Es tracta sovint d’elements reaprofitats en murs d’edificacions posteriors, de temàtica diversa, que de vegades comprèn figuració, o d’altres elements aïllats. Els seus repertoris (figuració molt limitada, motllures, elements geomètrics simples, entrellaçats, palmetes o semipalmetes) es poden adscriure tant a l’època que ens ocupa com a d’altres. I des del punt de vista tècnic, es tracta sovint d’obres de composició insegura, irregular, amb elements tallats a bisell o bé a base de simples incisions. Sigui com vulgui, aquests testimonis (aparentment nombrosos si elaborem un inventari a partir dels treballs citats en la present obra) són produccions de caràcter popular, que no ofereixen prou elements per a ser classificades ni datades, ni en l’època que ens ocupa ni en altres moments de l’alta edat mitjana, i que s’allunyen totalment de les sèries més vinculades amb els corrents de l’època. Fàcilment podem incloure en aquest problema algunes columnes conservades al Museu Episcopal de Vic i el fragment de Sant Andreu de Gurb, a Osona.

També cal dir que, en alguns casos, la classificació d’aquests relleus caracteritzats per la seva tosquedat està relacionada amb la classificació dels monuments mateixos. Podem esmentar, en aquesta línia, els capitells de Sant Vicenç d’Obiols (Berguedà), les impostes de l’arc triomfal de Sant Hilari d’Abrera (Baix Llobregat) o els fragments de la cornisa de Sant Esteve de Canapost (Baix Empordà).

Els grups més destacats

En aquest estat de la qüestió, encara no s’ha intentat una ordenació i classificació dels conjunts, especialment d’aquells més significatius i que han estat situats dins d’aquesta època amb més claredat. Cal recprdar, en aquest sentit, altres intents d’ordenació, sovint amb un nivell de detall superior al que requereixen les pàgines presents, com la basada en tipologies i funcions (Barral, 1981; 1994, vol. I, pàgs. 96-97). Si ens centrem en les sèries més destacades, delimitarem les següents: en primer lloc, els capitells de l’interior de Sant Miquel de Terrassa; a continuació, els capitells anomenats del tipus califal; és també significativa la producció de material per a l’entorn de l’altar, especialment el vinculat amb els tallers de la Narbonense, especialment actius als segles X i XI. En alguns casos, i al marge d’aquells on es produeix el reaprofitament, cal tenir present el component d’antiguitat, la relació de continuïtat respecte del món de l’antiguitat tardana (Palol, 1990); en aquest punt entren en consideració el conjunt rossellonès i empordanès, on destaca Sant Pere de Rodes, i que denoten de manera prou clara els lligams amb l’escultura del sud de França i amb la tradició carolíngia.

Al marge d’aquests grups més significatius, pensem que no és aquest el moment de detallar els conjunts escultòrics del preromànic a Catalunya. Són suficients els estudis que s’hi dediquen i podríem dir perfectament que en alguns casos les llistes serien excessivament generoses. Volem dir, d’aquesta manera, que la consideració dels conjunts presenta un necessari procés de selecció. Així queda reflectit en alguns estudis de caràcter general (Barral, 1981, pàgs. 110-121; Dalmases-José, 1986, vol. I, pàgs. 48-51).

La reutilització escultòrica: el cas de Sant Miquel de Terrassa

Interior del temple de Sant Miquel de Terrassa, amb les columnes i els capitells reaprofitats d’edificis anteriors.

ECSA - F. Bedmar

La riquesa de les tres esglésies de Terrassa, la seva estratificació, ens permeten de començar l’anàlisi de l’escultura preromànica des d’aquest conjunt. Sovint la bibliografia sobre l’escultura que hi trobem ha seguit les mateixes inèrcies que es constaten en d’altres aspectes de les esglésies egarenques (vegeu el capítol dedicat a la pintura preromànica en aquest mateix volum). Per exemple, la darrera aportació d’A. Moro (1991) segueix en línies generals el que ja proposaven J. Puig i Cadafalch i els seus col·laboradors (1909) vuitanta anys enrere. Sobta, per exemple, que els darrers estudis hagin ignorat els treballs sobre capitells de la Península Ibèrica de M.A. Gutiérrez (1992) i E. Domínguez (1987). Especialment el segon, car recull tots els capitells de Sant Miquel (vol. I, pàgs. 199-200; vol. II, pàgs. 80, 81, 225; vol. IV, pàgs. 222, 223, 224, 269), mentre que M.A. Gutiérrez només recull el núm. 5 (però no el 7) (1992, pàg. 156, fig. 678).

El suposat baptisteri de Terrassa, a l’església de Sant Miquel, conserva clarament reaprofitats vuit capitells. No hi ha dubte que les peces procedeixen de, com a mínim, quatre construccions diferents perquè, tant tipològicament com qualitativament, es poden agrupar en quatre parelles. Les columnes que els suporten només coincideixen en dos casos amb els diàmetres dels capitells, fet que va obligar els constructors a modificar-ne alguns per fer una adaptació que resulta, si més no, grollera. Ateses les característiques de les peces i les seves diferències, els ha estat atorgada, fins ara, una adscripció cronològica que creiem desencertada.

Els capitells de l’angle sud-oest i de l’angle nord-oest, números I i 3 si seguim la numeració d’A. Moro (1991, pàg. 248, fig. I), han estat considerats, pràcticament per tots els autors, visigots del segle VII, imitació del capitell compost romà. Els capitells central oest i central est (núms. 2 i 6) serien del tipus corinti i compost de fulles llises i, malgrat que J. Puig i Cadafalch no ho té clar i els situa entre els segles V i VIII, A. Moro els situa al segle VII. Cal dir que són l’únic cas en què fust i capitell coincideixen en els diàmetres, encaixen perfectament, i l’astràgal, com en els capitells romans, es troba esculpit com a acabament del fust i no a la base del capitell. Un altre grup el formen els capitells dels costats central nord i central sud (núms. 4 i 8), i en aquest cas hi ha coincidència a considerar-los corintis de fulles llises d’època romana i datats al segle V. Cal dir que en aquest cas les peces han estat repicades eliminant-ne el registre inferior de fulles per fer-los encaixar en les columnes, a propòsit de les quals s’ha suggerit la seva procedència del baptisteri del segle V (vegeu la fitxa del capitell solt de Terrassa, en l’apartat de l’escultura monumental i decorativa, en aquest mateix volum). Els capitells dels angles nord-est i sud-oest (núms. 5 i 7), del tipus corinti de fulles llises per a pilastra, han estat atribuïts unànimement, a època romana, si bé amb matisos cronològics.

Als estudis, anteriorment esmentats, de M.A. Gutiérrez i E. Domínguez, es constata com en realitat tots els capitells de Sant Miquel de Terrassa són del romà tardà, ni visigots com proposaven la majoria d’autors ni carolingis com també havia proposat algú (Dalmases-José, 1986, vol. I, pàg. 48). Sigui quina sigui la comparació que establim, l’adscripció romana esdevé més i més evident. Per exemple, si prenem les dues peces més estranyes, matusseres i suposadament més allunyades de les tipologies romanes, els capitells núms. 1 i 2, i les comparem amb el capitell núm. 3 349 del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona d’època flàvia (Gutiérrez, 1992, pàg. 33 i núm. 92) o amb el núm. 34 277 del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, d’època augustiana (Gutiérrez, 1992, pàg. 29, núm. 65), haurem d’admetre que es tracta de capitells jònics, d’una factura molt deficient però clarament jònics, i no compostos com s’ha anat repetint des de J. Puig i Cadafalch, alhora que també caldrà admetre que la coincidència no és només tipològica sinó qualitativa.

Aquesta comparació ens permet trencar, a més, una inèrcia molt assentada en la bibliografia. Des de les primeres referències s’ha considerat vigent el paradigma dels tres estadis “de aqueixa evolució cap a la decadència” de J. Puig i Cadafalch: capitells romans reaprofitats, capitells visigots d’imitació i capitells visigots del darrer període. No entrarem en qüestions historiogràfiques, però és evident que el mot “decadència” és el que distorsiona qualsevol possible anàlisi objectiva. Com hem dit per als jònics, però podríem fer extensible a les altres tipologies, trobem capitells del segle I tan dolents com els de Sant Miquel, per tant, aquest no pot ser el criteri a partir del qual s’ha de decidir l’adscripció cronològica de les peces i, malgrat tot, continua essent-ho (vegeu les consideracions respecte a cronologia i datació a l’article de C. Mancho sobre la pintura, en aquest mateix volum).

Pel que fa a la datació de les peces, es dóna la paradoxa que els mateixos autors que parlen de reaprofitament, les daten al segle VII (segurament pensant en la data del concili d’Ègara del 614 amb què s’ha volgut fer coincidir la construcció del gran complex episcopal) i defensen, alhora, una cronologia dels segles VI-VII per a l’edifici (a partir de l’anàlisi de J. Puig i Cadafalch i els seus col·laboradors —1909— el qual deixa clar que unes són reaprofitades mentre que les altres són fetes per a l’edifici; només Ainaud —1976, pàg. 66— considera tots els capitells de l’època del romà tardà). A. Moro, per la seva banda, defensa aquesta datació per a la planta de l’edifici i per als capitells, però, per a determinades parts de l’alçat, com és en aquest cas la columnata que envolta la suposada piscina baptismal, no acabem d’entendre si s’inclina per una data del segle VII o bé ja del segle IX. No cal dir que és un problema complex ateses les modificacions que es comproven tant a les cobertes (Ambròs, 1982) com als paraments (Ferran i altres, 1992).

Un aspecte que creiem que no ha estat prou valorat i que podria donar una clau per a situar les peces i el seu moment de reutilització és l’ordenació dels capitells dins l’edifici de Sant Miquel de Terrassa. La disposició especial d’elements arquitectònics reaprofitats és un fet perfectament documentat al món paleocristià, per exemple, a Santa Sabina de Roma, mentre que s’ha suposat per a determinats edificis altmedievals (vegeu Vergnolle, 1990) com a recuperació del passat antic; Sant Miquel n’és un exemple paradigmàtic. Els capitells estan perfectament ordenats, un davant l’altre; tres parelles creen una direccionalitat W-E (el núm. 1 davant del 3, el 8 davant del 4 i el 7 davant del 5) que és ratificada pels dos que conserven el seu fust original, situats l’un davant de l’altre a l’eix W-E (núms. 2 i 6). Un joc semblant es constata amb els fusts (els quatre dels angles són iguals i molt superiors al diàmetre dels capitells, mentre els centrals nord i sud són parella i els centrals est i oest també). Aquest fet (que s’uniria a, per exemple, els arguments litúrgics donats per M.S. Gros, (1992) o als estructurals de J. Ambròs (1982)) confirmaria una cronologia carolíngia per a l’alçat, i per tant, per a la reutilització dels capitells i les columnes. Aquesta voluntat de recuperar els materials antics, com a afirmació de l’ascendent de l’edifici en una data avançada, i per tant amb una certa dificultat per a disposar de peces antigues, justificaria també la manera grollera com s’han encaixat capitells i columnes, més difícils d’entendre si s’accepta —seguint J. Puig i Cadafalch— que l’alçat, totalment o parcialment, és visigot, és a dir, del moment de màxima esplendor del conjunt egarenc.

Per a les consideracions artístiques és importantíssim el fet de constatar l’apreci per aquests materials del romà tardà en unes dates del segle IX en el nostre territori.

L’escultura arquitectònica preromànica

Coneixem altres peces que, generalment, han estat considerades reaprofitaments. Un capitell del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, el capitell del cenobi de Sant Cugat del Vallès conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona, els capitells de Sant Pau del Camp i d’altres (vegeu les fitxes d’escultura arquitectònica del present volum). En cap cas, però, no tenim un exemple tan clar de com es realitzaren aquests reaprofitaments en un edifici concret com a Sant Miquel de Terrassa.

El problema és saber com afectaren, si és que ho van fer, el desenvolupament de l’escultura preromànica a Catalunya. Per al cas de la pintura (vegeu l’estudi de C. Mancho en aquest volum), el fet que l’est de la Tarraconense resti fins un moment molt avançat dins una realitat de l’època del romà tardà al marge del món visigot dificulta molt aquesta anàlisi. També la complica la peculiaritat de les esglésies de Terrassa.

Un altre aspecte del problema és el catàleg dels capitells preromànics conservats a Catalunya, és a dir, d’aquelles obres que en un sentit o altre són el testimoni de la continuïtat, o no, de les tipologies escultòriques des del món antic fins al medieval. Afortunadament tenim un elevat nombre de peces que podem considerar de qualitat. Les sèries de vuit capitells i tres fragments de Santa Maria de Ripoll, els sis capitells de la cripta de Vic i els dos de Cornellà. També conservem un elevat nombre de peces d’un nivell més baix. Quatre capitells a Sant Mateu de Bages, set de Sant Benet de Bages, un de Santa Maria de Talamanca, dos de Sant Feliu de Codines i un fragment, dos de Santa Eugènia de Berga, un de Sant Miquel de Cuixà i un parell de dubtosos (Llonch-Tarracó, 1979).

Des de l’article de F. Hernández (1930) i la posterior correcció cronològica de G. Gaillard (1972, pàg. 190), tothom accepta, sense matisos, la filiació califal d’aquestes peces i la seva datació dins el final del segle X. El problema és que F. Hernández fa la seva anàlisi per a obres molt concretes: els capitells i les bases de Ripoll, els capitells de Cornellà i les bases de Sant Pere de Rodes. L’autor localitzà aquestes produccions en centres cultes i potents al començament del segle XI i relacionant-Ies amb el món musulmà obtingué una explicació per al “naixement” de l’escultura romànica, naixement exemplificat amb les peces preromàniques de Sant Pere de Rodes. Malgrat que els seus arguments es fonamenten principalment en les bases, molt més clarament califals, i no en els capitells, la “crítica” posterior no ha dubtat a anar classificant de manera sistemàtica tots els capitells que han anat apareixent dins la llista dels califals. X. Barral (1981, pàg. 118) ja adverteix del perill d’aquesta manera de procedir, per bé que no se’n separa.

Moltes d’aquestes peces tenen una datació califal dubtosa. Un exemple són les dues proposades per S. Llonch i E. Tarracó. Segons E. Domínguez (1987, vol. II, pàg. 917 i vol. IV, pàg. 518), el capitell de Manresa sí que pertany als segles IX-X. però el del MNAC el situa dins els segles V-Vl. És a dir, en el moment en què comencen les anàlisis també comencen a aparèixer les discrepàncies. A part l’estrictament formal, amb tota la subjectivitat que per a l’anàlisi d’aquestes peces comporta, sobretot si pensem que l’estudi que se n’ha fet és mínim, tampoc no s’ha donat cap argument que justifiqui aquesta dependència cordovesa de totes elles.

De fet, moltes de les característiques que F. Hernández defineix com d’influència califal lliguen perfectament amb una manera de fer romana que podria ser heretada: el caulicle soguejat dels capitells de Ripoll i Cornellà, o el fet que les fulles s’adhereixin perfectament al kalathos sobresortint només la punta, o l’absència de l’astràgal al capitell perquè va incorporat al fust (Gutiérrez, 1992, pàg. 57 i ss.). Més encara, si suposem, com sembla lògic ferho, l’existència d’algun altre edifici com el de Sant Miquel de Terrassa, on la presència romana acomodada en un context altmedieval devia ser una bona font de models.

És evident que cal endegar una exhaustiva feina de revisió, però ja podem dir que tret d’alguns dels capitells del monestir de Ripoll citats per F. Hernández i sobretot dels de Cornellà, els quals sí que sembla que reflecteixen influències musulmanes sobretot a nivell decoratiu, la resta poden ser de moments diferents, especialment posteriors al preromànic, i d’influències allunyades del món califal de la Península Ibèrica. Autors com J. Cabanot (1972, 1990, 1994), M. Larrieu (1964), S. Noack-Haley (1990), J. Raspi-Serra (1993) o Ch. Sapin (1978) han estudiat els materials d’aquestes cronologies per al territori francès i el cert és que cap d’ells no aporta cap peça que s’allunyi radicalment de les nostres, fins i tot en els perfils i les anàlisis modulars que alguns d’ells mostren. No cal dir que en aquests casos la influència musulmana és pràcticament inexistent, i que hi pesa molt més una manera de fer carolíngia que canalitza les tipologies directament romanes. La sensació per a Catalunya és, a part una producció inferior en quantitat i qualitat amb relació a la francesa, que centres com Ripoll, en contacte amb l’Àndalus però sobretot amb el món antic, prenen i reutilitzen, com també havia estat el cas de la mesquita de Còrdova, materials antics que seran la base de les produccions posteriors. No és una continuïtat sinó una recuperació que possiblement només donà fruit en centres com ei monestir de Ripoll, mentre que d’altres, com Terrassa, no aniran més enllà.

El problema és important perquè la seva resolució ens permetria de veure quin és el pas des de l’escultura anterior a la invasió musulmana fins a la posterior, segurament més fluid que el proposat per F. Hernández, que pressuposa ignorar el context cultural i visual altmedieval —del qual Sant Miquel de Terrassa seria un exemple excel·lent— en favor d’un més que dubtós trasllat de tallers califals per treballar d’una manera que estava caient en desús a Còrdova mateix —fet en què sustenta l’argument de G. Gaillard per avançar al segle X la cronologia dels capitells califals situada per F. Hernández al segle XI—.

La bibliografia sobre aquest tema a Catalunya s’ha acomodat a unes anàlisis realitzades fa més de seixanta anys i que, per tant, pateixen unes limitacions de context historiogràfic i d’obres conegudes que avui ja estan superades, si més no, per una part dels autors.

Sant Pere de Rodes

Sector de la nau central de l’església de Sant Pere de Rodes, amb capitells corintis i d’entrellaçats de gran qualitat tècnica.

ECSA - F. Tur

L’església de Sant Pere de Rodes és l’edifici del preromànic català d’entre els conservats on el programa constructiu presenta de manera clara i explícita referències paleses del passat antic. Desconeixem quins pogueren ser els models que inspiraren el temple, però l’ús de pilars complexos, la superposició d’ordres i les cobertes amb volta esteses a tot l’edifici indiquen que l’arquitecte no solament era un mestre experimentat sinó que, com a mínim, havia vist construccions contemporànies en les quals l’element antic hi continuava tenint un paper destacat. La manca de paral·lelismes tant a Catalunya com a fora per l’escassetat d’obres conservades, dificulta la comprensió del programa i converteix l’arquitectura de l’església de Rodes en excepcional, cosa que és probable que no fos així.

L’escultura, en canvi, té termes de comparació significatius, per bé que no dins de l’àmbit català, on aquest edifici és l’únic d’entre els conservats on la decoració escultòrica té un paper molt destacat que desconeixem per a qualsevol altre edifici, encara que els conjunts conservats d’una certa envergadura són moll escassos. A Sant Miquel de Cuixà, en canvi, no hi ha indicis que l’església del 974 contingués elements decoratius d’aquest tipus. Sembla com si aquesta data pogués ser una mena de terminus post quem per a la producció de Rodes, que s’ha de vincular a l’activitat de tallers d’escultors actius als Pirineus i a la zona de la Narbonense i que realitzaren taules d’altar, cadires episcopals o altre tipus de mobiliari litúrgic, a més d’elements d’escultura arquitectònica. I la inexistència al monestir de Cuixà, el 974, de cap rastre d’aquesta activitat, en un edifici que es troba al mig d’aquest marc geogràfic, porta a plantejar-nos la possibilitat, atesa d’altra banda la manca de dades, que l’activitat plena d’aquests tallers potser hauria de situar-se a partir del darrer quart del segle X.

A Sant Pere de Rodes, cimacis, capitells i relleus de la finestra de la façana són obra d’un taller amb artesans de qualitat i algun escultor més modest, com ho indiquen algunes peces més mediocres. El material utilitzat per a aquestes peces, com també per als fusts de columnes, per a les dovelles dels arcs formers i torals i per a portes i finestres, és la traquita, una pedra extreta d’una pedrera pròxima, que no torna a aparèixer en fases posteriors de construcció. Aquest fet indica que els elements escultòrics foren realitzats in situ i específicament per a aquest edifici, i que estan estretament vinculats amb el procés constructiu (Adell-Riu, 1998, pàg. 151).

Els capitells són de dos tipus: corintis i d’entrellaçats. Un i altre estan disposats sempre de la mateixa manera, seguint un ordre prèviament establert: els capitells corintis se situen en l’ordre inferior, mentre que els d’entrellaçats en el superior i en els arcs de separació de les naus. Per tant, tot i el caràcter exclusivament decoratiu d’aquests capitells, existí un programa específic en la construcció dels pilars que englobava també els elements decoratius. Aquesta superposició no és un fet excepcional, sinó que respon a una tradició que es remunta al món romà i que es manté a l’alta edat mitjana, especialment pel que fa a la jerarquització en l’ús dels diferents tipus de capitells.

Els capitells corintis tenen unes característiques específiques que els diferencien d’altres exemplars coneguts i conservats a Catalunya (Cornellà de Llobregat, Ripoll, etc.). Són força alts, més que els d’entrellaçats, la qual cosa els dóna un aspecte molt estilitzat. Presenten un marcat grafisme en el tractament de les fulles; resolen l’astràgal amb un fris d’òvuls, que de vegades també són utilitzades en l’àbac, i el centre superior de les cares és ocupat per un gran floró. Per sota d’aquest floró hi ha dues espirals flanquejades per grans fulles que resolen l’angle i, per sobre, les volutes força atrofiades. Durant molt temps, s’ha volgut veure en aquests capitells corintis de Sant Pere de Rodes una altra de les mostres concloents, juntament amb l’ús de l’arc de ferradura, del mossarabisme de l’arquitectura catalana del segle X, en identificar-se com a peces estretament vinculades a l’art califal (Hernández, 1930; Gaillard, 1938, pàgs. 102-104; Gudiol-Gaya, 1948, pàgs. 17-24). Aquest islamisme dels capitells corintis de l’església de Sant Pere de Rodes es manté en nombroses obres posteriors, per bé que amb molts matisos i amb la introducció d’altres termes de comparació diferent (vegeu l’estat de la qüestió a Camps-Lorés, 1990, pàgs. 707-708). Tanmateix, les peces que presenten més proximitat amb les de l’Empordà es troben precisament a la zona del Rosselló i del Llenguadoc. Capitells corintis de l’interior de l’absis d’Alet o dels arcs triomfals de Sant Jaume de Besiers, de Sant Pere de Lespignan o de la catedral d’Agde comparteixen amb els de Rodes els trets específics esmentats, per bé que amb versions que indiquen uns moments molt més avançats al segle XI. I, en aquests casos, també formen part d’un programa decoratiu en el qual els capitells corintis ocupen el lloc més privilegiat (interior de l’absis o arc triomfal), mentre que a la resta de l’edifici s’utilitzaren altres tipus de motius decoratius, com el dels entrellaçats (Lassalle, 1995).

A la basílica de Sant Pere de Rodes, la zona de l’arc triomfal i dels arcs que obren als primers trams de les naus laterals des de la nau principal, als quals després s’afegeixen els braços del transsepte, és la que presenta més irregularitats en l’ordenació del programa decoratiu, i on probablement també es produïren més canvis. Així, el capitell del costat sud de l’arc triomfal ha desaparegut, i els fusts de columna corresponents als capitells corintis de l’arc del primer tram, en la part que recolza al mur oriental del transsepte, són inexistents, ja que recolzen directament en una base sobre un ressalt del pilar d’entrada al presbiteri. El capitell de l’arc triomfal que manca podria haver estat perfectament un amb tema d’entrellaços, igual que el que li fa parella. No en va, en la litografia de F.X. Parcerisa de l’interior de l’església (Piferrer-Pi y Margall, 1843, làm. entre pàgs. 254 i 255), molt fidel a la distribució real dels capitells, hi apareix un exemplar a terra que conté entrellaçats i que bé es podria tractar d’aquest que manca (Camps-Lorés, 1990, pàg. 704).

Les semblances en molts detalls dels capitells corintis amb exemplars de la zona del Llenguadoc també han estat constatades en relació amb els capitells d’entrellaçats (Fau, 1978), i les semblances amb peces de l’església de Santa Fe de Conques, de Rodez, de Saint-Nazaire o de Saint-Géraud d’Aurillac són prou eloqüents dels contactes de Sant Pere de Rodes amb territoris septentrionals. Les cronologies d’aquests edificis no són precises, per bé que els estudis porten a situar-los al segle XI, fet que fa difícil poder considerar l’església empordanesa començada i pràcticament acabada al segle X.

Una altra dada important, i que novament incideix en aquesta mateixa qüestió, és el fet que alguns dels motius decoratius, sempre de tipus vegetal i molt estilitzats, que omplen els cimacis no estan gaire allunyats dels de l’orla de la llinda de Sant Genís de Fontanes, datada per la inscripció en 1019-1020 (Durliat, 1978, pàgs. 104-105). En efecte, el recurs al motiu de tiges ondulades, entrecreuant-se o no, de les quals sorgeixen palmetes que van omplint els buits que deixa la tija en el seu recorregut, es troba en molts dels cimacis de Rodes i en les orles de les llindes rosselloneses, com també en altres obres catalanes del segle XI, com les impostes de la catedral de Barcelona o les de Sant Pere d’Àger. Amb el Rosselló, el paral·lelisme s’estén als lleons que, molt malmesos, encara flanquegen la finestra de la façana occidental de l’església empordanesa i que també es troben utilitzats a la façana de Sant Andreu de Sureda, a la part corresponent a la campanya del segle XI (Klein, 1990, pàg. 160). I en aquest cas, tampoc no hem d’oblidar els dos capitells de l’absis de l’església de Sant Andreu de Sureda, amb decoració d’entrellaços molt propera als de Sant Pere de Rodes.

L’escultura preromànica de Sant Pere de Rodes es degué estendre a altres peces, si tenim en compte els catorze fragments que encara es conserven al monestir, descontextualitzats, i que han estat recentment inventariats (Lorés, 1997). La seva adscripció a aquesta primera etapa de l’escultura de Rodes és indubtable pel tipus de material, la traquita, i perquè han estat treballats amb la tècnica del bisell. Alguns poden ser parts de capitells dels que han desaparegut, com els de l’arc triomfal. A més d’aquests fragments, n’hi ha d’altres, ara de marbre, molt trossejats, alguns de conservats i altres de recollits en fotografies antigues, que contenen temes decoratius i algun de figuratiu, realitzats a bisell, que podrien haver format part d’altres conjunts. Recentment, J. Barrachina estableix l’existència d’una portada anterior a la/es romànica/ques, que podria haver tingut algun element semblant a les llindes rosselloneses, i a la qual podria pertànyer algun d’aquests fragments. Però tampoc no cal descartar la possibilitat que el taller que realitzà les peces arquitectòniques hagués pogut obrar també algun element de mobiliari litúrgic, sobretot perquè l’àmbit geogràfic amb què hem relacionat els capitells i cimacis és ric en aquest tipus d’obres.

Les façanes rosselloneses

Detall de la llinda de Sant Genís de Fontanes, datada vers 1019-1020.

ECSA - J.L. Valls

La major part de l’escultura conservada dels segles X i XI a Catalunya té una funció purament decorativa, amb una presència molt escassa o pràcticament nul·la de la figuració que, en cas de ser-hi, es redueix a algun cap humà o d’animal o els lleons de façana de Sant Pere de Rodes. Però a la primera meitat del segle XI, al Rosselló, es produeix un fenomen específic, que no tingué continuïtat en l’escultura immediatament posterior, i que representa, en paraules de M. Durliat, els primers assaigs en escultura romànica (Durliat, 1988, pàgs. 119-175). Les llindes de Sant Andreu de Sureda i Sant Genís de Fontanes i els relleus que completaven un programa de façana en aquesta segona església contenen una iconografia absent en la resta d’escultura arquitectònica i que ha portat diversos autors a buscar-hi explicacions. Des de ben aviat, es van constatar les semblances entre la composició de les llindes i els frontals d’altar d’orfebreria, dels quals coneixem l’existència a través de la documentació i tenim versions pintades més tardanes (Puig i Cadafalch, 1949-54, vol. V, pàg. 37 i ss.). Fins i tot, s’arribaren a identificar com a frontals d’altar. Tot això indica que, si bé els motius ornamentals de l’orla exterior estan molt vinculats amb l’escultura de mobiliari de tota aquesta zona, la iconografia, identificada com la de la Majestat-Ascensió, no té cap precedent en la producció dels tallers de marbristes, la qual cosa indica que els models es van importar d’altres àmbits artístics: l’orfebreria, el vori o ia miniatura (Klein, 1989, 20, pàgs. 121-159; 1990, 21, pàgs. 159-197). El dubte és saber si van ser els mateixos marbristes que feien taules d’altar els qui foren capaços de traduir en aquest material els models procedents d’altres tècniques i formats, o foren altres artesans que feren aquest salt.

La pervivència de la tradició preromànica en el romànic

Fossin els mateixos marbristes rossellonesos els qui van realitzar aquestes peces o fossin artífexs de les arts de l’objecte, el cert és que en l’art català del segle XI aquestes representacions monumentals amb figuració a les façanes no tenen continuïtat, o almenys no en conservem exemples. En canvi, en l’escultura posterior a l’any 1000, tot i ser escassa, hi ha perviscut la tendència més característicament preromànica, amb predomini dels elements arquitectònics decoratius (capitells i cimacis) i treball de bisell. El resultat és que s’acaba produint un clar desfasament entre l’escultura i l’arquitectura, i fins i tot, la pintura. Un cas clar seria el de Sant Pere d’Àger, a la Noguera, un edifici de la segona meitat del segle XI en el qual els elements decoratius escultòrics no s’acaben de desmarcar de la tendència preromànica, mentre que l’arquitectura i la pintura, romàniques, responen a un concepte absolutament diferent.

Bibliografia

  • J.A. Adell-E. Riu: Sant Pere de Rodes, dins Catalunya romànica, vol. XXVII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1998, pàgs. 148-156.
  • J. Ainaud: La decoración en estuco en Cataluña de la Antigüedad a la Edad Media, “Atti dell’ottavo congresso di studi sull’arte dell’Alto Medioevo”, vol. I, Lo stucco. II mosaico. Studi vari. Milà 1962, pàgs. 147-153.
  • J. Ainaud: Los templos visigótico-románicos de Tarrasa. Monumento Nacional, Editora Nacional, Madrid 1976. J. Ambròs: Obres de restauració dels edificis de la seu de l’antic bisbat d’Ègara. Baptisteri de Sant Miquel, “Quaderns d’estudis medievals” (Barcelona), 8 (1982), pàgs. 491-507.
  • X. Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981.
  • X. Barral: Algunes etapes historiogràfiques: obertures de recerca, “Simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. (Terrassa 20-22 de novembre de 1991)”, Centre d’Estudis Històrics de Terrassa-Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Terrassa 1992, pàgs. 145-146.
  • X. Barral: L’escultura romànica a Catalunya, dins Catalunya romànica, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994, pàgs. 94-110.
  • J. Cabanot: Chapiteaux de marbre antérieurs a l’époque romane dans le département des Landes, “Cahiers Archéologiques” (París), XXII (1972), pàgs. 1-18.
  • J. Cabanot: Chapiteaux de marbre anterieurs a l’époque romane en France. Pour une nouvelle orientation des recherches, “Coloquio internacional de capiteles corintios prerrománicos e islámicos (siglos VI-XII d.C.)” Ch. Ewert, P. Cressier, J. Zozaya (eds.). Ministerio de Cultura-Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Madrid 1990, pàgs. 71-86.
  • J. Cabanot: Les éléments de décor monumental antérieurs à l’époque romane conservés à Saint-Sever (Landes), “Cahiers Archéologiques” (París), 42 (1994), pàgs. 35-64.
  • J. Camps-I. Lorés: L’escultura de Sant Pere de Rodes, dins Catalunya romànica, vol. IX, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1990, pàgs. 703-728.
  • N. de Dalmases-A. José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles IX i XII, dins Història de l’art català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1986, pàgs. 15-62.
  • E. Domínguez: Capiteles hispánicos altomedievales, IV vols., Universidad Complutense de Madrid, Madrid 1987 (Col. Tesis Doctorales núm. 40/87).
  • M. Durliat: Un chapiteau préroman à Saint-Michel-de-Cuxa, “Études Roussillonnaises” (Perpinyà), II (1952), pàgs. 101-102.
  • M. Durliat: Les premiers essais de décoration de façades en Roussillon au XIè siècle. “Gazette des Beaux-Arts”, LXVII (1966), pàgs. 65-78.
  • M. Durliat: Les débuts de la sculpture romane dans le Midi de la France et en Espagne, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 9 (1978), pàgs. 101-113.
  • M. Durliat: Rosellón, Ediciones Encuentro, col. “Europa Románica” 13, Madrid 1988.
  • J.C. Fau: Un décor original: l’entrelac épanoui en palmette sur les chapiteaux romans de l’ancienne Septimanie, “Les Cahiers de Saint-Michelde-Cuxa” (Codalet-Prada), 9 (1978), pàgs. 129-139.
  • E. Ferran i altres: Representació gràfica dels alçats originals del baptisteri de Sant Miquel d’Ègara i llurs transformacions, “Simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. (Terrassa 20-22 de novembre de 1991)”, Centre d’Estudis Històrics de Terrassa-Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Terrassa 1992, pàgs. 95-99.
  • A. florensa: Elementos altomedievales de San Pablo del Campo, “San Jorge” (Barcelona), 47 (1962), pàgs. 44-48.
  • G. Gaillard: Premiers éssais de sculpture monumentale en Catalogue aux X et XI siècles, París 1938.
  • G. Gaillard: La Catalogue entre l’art de Cordoue et l’art roman, “Études d’Art Roman” (París) (1972), pàgs. 183-197.
  • L. Grodecki: Arquitettura e decorazione monumentale, dins II secolo dell’Anno Mille (II mondo delia figura). Milà 1974 (París 1973), pàgs. 3-84, especialment pàgs. 58-65.
  • M. dels S. Gros: La funcionalitat litúrgica de les esglésies d’Ègara, “Simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. (Terrassa, 20-22 de novembre de 1991)”, Centre d’Estudis Històrics de Terrassa-Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Terrassa 1992, pàgs. 77-83.
  • J. Gudiol i Cunill: San Cucufate del Vallés, “Museum” (Barcelona), II (1912). pàgs. 437-478.
  • J. Gudiol i Ricart-J.A. Gaya Nuño: Arquitectura y escultura románicas, dins Ars Hispaniae, vol.V. ed. Plus Ultra. Madrid 1948.
  • M.A. Gutiérrez: Capiteles romanos de la Península Ibérica, Secretariado de Publicaciones, Universidad de Valladolid, Valladolid 1992.
  • F. Hernández: Un aspecto de la influencia del arte califal en Cataluña (basas y capiteles del siglo XI), “Archivo Español de Arte y Arqueología” (Madrid). VI (1930). pàgs. 21-49.
  • E. Junyent: L’art dels invasors visigots i musulmans, dins l’art català, vol. I. J. Folch i Torres (dir.), ed. Aymà, Barcelona 1955.
  • E. Junyent: Las iglesias de la antigua sede de Egara, “Ampurias” (Barcelona), XVII-XVIII (1955-56), pàgs. 79-96.
  • E Junyent: La cripta romànica de la catedral de Vic, “Anuario de estudios medievales” (Barcelona), 3 (1966), pàgs. 91-109 i làms. I-XVI.
  • F Junyent-A. Mazcuñán: Sant Benet de Bages, dins Catalunya romànica, vol. XI. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1984, pàg. 427.
  • P. Klein: Les portails de Saint-Genis-des-Fontaines et de Saint-André-de Sorède, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 20 (1989). pàgs. 121-159.
  • P. Klein: Les portails de Saint-Genis-des-Fontaines et de Saint-André-de Sorède. “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada). 21 (1990), pàgs. 159-197.
  • M. Larrieu: Chapiteaux en marbre antérieurs a l’époque romane dans le Gers, “Cahiers Archéologiques” (París), XIV (1964), pàgs. 109-157.
  • M. Larrieu: Nouvelles découvertes de chapiteaux en marbre antérieures à l’époque romane dans le departement du Gers, dins Monuments et mémoires publiés par l’Academie des Inscriptions el des Belles Lettres, vol. LVIII, París 1972. pàgs. 75-90.
  • V. Lassalle: Les chapiteaux corinthiens de Sant Pere de Rodes et leurs semblables ou derivés du Roussillon et du Languedoc, “Actes du LXVIIe Congrès de la Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen el du Roussillon”, Société Agricole, Scientifique et Litteraire des Pyrénées-Orientales, Perpinyà 1995, pàgs. 381-409.
  • S. Llonch-E. Tarragó: Dos capiteles inéditos de tipo califal y de procedencia catalana, “I Congreso internacional de estudios mozárabes (Toledo, 1975)”, Instituto de Estudios Visigótico-Mozárabes de Sanl Eugenio, Toledo 1979. pàgs. 161-180.
  • I. Lorés: Inventari dels fons de pedra del monestir de Sanl Pere de Rodes per encàrrec del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1997.
  • A.A. Moro: Les esglésies episcopals de Santa María, Sanl Pere i Sant Miquel de Terrassa. Sant Miquel, dins Catalunya Romànica, vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991, pàgs. 244-251.
  • S. Noack-Haley: Capiteles mozárabes. “Coloquio internacional de capiteles corintios prerrománicos e islámicos (siglos VI-XII d.C.)”, Ch. Ewert; P. Cressier: J. Zozaya (eds.). Ministerio de Cultura-Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Madrid 1990. pàgs. 37-52.
  • M. Pagès: Sania Maria de Cornellà, dins Catalunya romànica, vol. XX, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992, pàg. 354.
  • P. de Palol: La tradició clàssica en el nostre romànic. La taula d’altar de la catedral de Girona. “L’Autonomista”, octubre del 1990, pàgs. 26-27.
  • P. Piferrer-J. Pi i Margall: Recuerdos y bellezas de España. Cataluña, vol. II. Barcelona 1843.
  • A. Pladevall, J.A. Adell, F. Español: Et monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. Artestudi Edicions, col·l. “Art romànic” 15, Barcelona 1982.
  • P. Ponsich: Les plus anciennes sculptures médiévales du Roussillon (V-XI siècles), “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada). 11, (1980), pàgs. 293-331.
  • J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera, J. Goday: El baptisteri de Tarrassa. dins l’arquitectura romànica a Catalunya, vol. I, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909, pàgs. 323-352. (2a ed. facsímil de tots els volums, IEC-Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983).
  • J. Puig i Cadafalch: La catedral visigòtica d’Egara, “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans” (Barcelona), VI (1915-20), pàgs. 747-751.
  • J. Puig i Cadafalch: L’església de Cornellà, “Anuari de l’Institut d’Esludis Catalans” (Barcelona), VIII (1927-31), pàgs. 136-138.
  • J. Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, dins Monumento Cataloniae. vols. V. VI i VII, ed. Alpha, Barcelona 1949-54.
  • J. Raspi-Serra: Le chapiteau d’acanthe en Italie entre le Ve et le Xe siècle. “L’acanthe dans la sculpture monumentale de l’Antiquité à la Renaissance (Actes du colloque, 1-5 d’octubre, 1990. La Sorbonne)”, ed. du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques-Publications de la Sorbonne, París 1993, pàgs. 175-188.
  • Ch. Sapin: Notes à propos de quelques chapiteaux inédits du Haut Moyen Âge en Bourgogne, “Bulletin Monumental” (París), (1978), pàgs. 49-53.
  • X. Sities: Sanl Benet de Bages. Manresa, Caixa d’Estalvis de Manresa, Manresa 1973.
  • E. Vergnolle: Le rôle architectural des chapiteaux du Haut Moyen Âge occidental: remplois, paires, groupes, “Coloquio internacional de capiteles corintios prerrománicos e islámicos (siglos VI-XII d.C.)”, Ch. Ewert; P. Cressier; J. Zozaya (eds.). Ministerio de Cultura-Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Madrid 1990, pàgs. 53-69.
  • J. Vigué-A. Pladevall: El monestir romànic de Sant Pau del Camp, Artestudi Edicions, col l. “Art romànic” 2, Barcelona 1974.