Vida i obra
Fou una de les figures més destacades de la historiografia catalana del s. XX. Es crià en un ambient familiar benestant i propici al treball intel·lectual (el seu pare, Carles Melcior, que era notari, participà regularment en la premsa de l’època i tingué una certa vocació literària). Ferran s’orientà de bon principi cap a les lletres, com succeí també al seu germà Carles (vg. Soldevila, Carles), que esdevingué un dels escriptors més brillants de la primera meitat del segle. A la Universitat de Barcelona (on ingressà el 1910 i estudià la carrera de lletres i també la de dret, que no arribà a acabar), entrà en contacte amb el qui fou el seu mestre principal, Antoni Rubió i Lluch. Aquest el feu inscriure com a alumne als Estudis Universitaris Catalans, en la revista dels quals arribà a publicar el seu primer article erudit, “Documents relatius a Bernat Metge” (1912), i un primerenc estudi sobre “Pere el Gran: El desafiament amb Carles d’Anjou” (1915-16), monarca a qui dedicà posteriorment nombrosos treballs i una ambiciosa monografia que restà inacabada. L’any de la seva llicenciatura, el 1915, ingressà com a secretari redactor en l’Institut d’Estudis Catalans gràcies a Rubió, que n’havia estat el primer president. Aquest càrrec, que es perllongà amb algunes interrupcions fins el 1922, li possibilità entrar en contacte amb destacats historiadors i intel·lectuals catalans amb qui mantingué una relació continuada al llarg dels anys (J. Puig i Cadafalch, Ll. Nicolau i d’Olwer, J. Massó i Torrents, Pere Coromines, F. Valls i Taberner, P. Bosch i Gimpera, J. Rubió i Balaguer, E. Duran i Reynals). Sobretot, però, li permeté (a causa de les recensions que havia de fer per als anuaris de l’entitat) un coneixement bibliogràfic profund de diferents historiadors estrangers, entre els quals cal destacar el nord-americà Roger B. Merriman (especialment l’obra The Rise of the Spanish Empire), que l’influí moltíssim i a qui Soldevila donà també la consideració de mestre, encara que es tractés d’un mestratge indirecte. També aquesta adscripció a l’IEC li permeté iniciar un treball que l’ocupà, de manera intermitent, bona part de la seva vida: l’anotació històrica de les cròniques medievals catalanes. El 1916 es doctorà a Madrid, amb una tesi sobre la reina Maria, muller del Magnànim, cosa que li permeté, en els cursos preparatoris, rebre classes de R. Menéndez Pidal. La influència d’aquest autor, Soldevila la circumscriví a l’àmbit estrictament filològic, ja que en l’àmbit historiogràfic sempre dissentí de la visió uniformista i castellanista que el prestigiós historiador espanyol donà del passat hispànic.
Ja a la primera dècada del segle, inicià la seva participació esporàdica en la premsa, sobretot en La Revista (1916), però fins el 1920 no assumí una col·laboració regular en La Publicidad (La Publicitat d’encà del 1922), que es perllongà, amb alguna interrupció, fins a la fi del diari, el 1938. Al llarg dels anys, la seva producció periodística fou molt extensa pel que fa a articles publicats.
El 1922 ingressà, per oposició, en el cos d’arxivers de l’Estat espanyol, i aquell mateix any sortí publicat el primer volum de la Història de Catalunya. Curs superior (impulsat per l’APEC), que realitzà conjuntament amb Ferran Valls i Taberner, de qui també es considerà en certa manera deutor, per l’orientació constant que li dispensà durant la realització de l’obra. Data també d’aquell any el seu ingrés a Acció Catalana, empès sobretot per l’entusiasme del seu germà Carles envers aquest projecte polític.
L’estabilitat laboral i el creixent prestigi possibilitaren el seu casament amb Yvonne Lepage (1924) –l’havia coneguda uns quants anys abans en una estada a la residència de l’Ermitage (Suïssa), on ell anava sovint per refer la seva precària salut intestinal–, i també la decisió de cessar com a arxiver per dedicar-se plenament a la història i la literatura (1925).
L’etapa de la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), a desgrat del seu compromís opositor, fou un període d’afermament professional i públic ben notori. Tot i que l’adveniment dictatorial li impedí beneficiar-se d’una beca que li havia atorgat la Mancomunitat de Catalunya per a treballar juntament amb l’historiador alemany Heinrich Finke (per qui sentia una gran admiració), el 1926 pogué anar a la Gran Bretanya com a lector de literatures hispàniques (fins el 1928) i conèixer a fons la realitat universitària i social britànica de l’època. Fruit del gran impacte que l’experiència li produí és el llibre Hores angleses (no publicat fins el 1938, en plena guerra civil), que es convertí en una obra emblemàtica per a tota una generació que veia en la societat britànica descrita un model civilitzador a seguir.
Poc temps després de tornar d’Anglaterra, al principi del 1929, es formalitzà l’encàrrec de Francesc Cambó perquè realitzés la seva obra més emblemàtica, la Història de Catalunya (1934-35), i encara pogué assistir, a París, a les classes de Maurice Prou, a la prestigiosa École de Chartes. El 1930, durant el procés de derogació dictatorial, fou nomenat director de la Revista de Catalunya (hi col·laborà intensament d’ençà de la seva fundació, el 1924), i també professor de l’Escola de Bibliotecàries (on conegué la poetessa Rosa Leveroni, amb qui mantingué posteriorment una llarga relació amorosa extramatrimonial). L’any següent, el 1931, amb el nou règim republicà, entrà com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (fins el 1938), i reingressà en el cos d’arxivers. Precisament en aquesta època, abandonà Acció Catalana, en part descontent perquè el partit s’havia negat a concórrer a les eleccions municipals del 1931 conjuntament amb ERC (que les guanyà), i en part perquè volgué preservar una independència partidista que pensava que havia d’anar lligada a la seva condició d’historiador. Aquesta actitud, però, no comportà cap renúncia al compromís polític, que ell creia imprescindible i que formulà amb la frase: «Fer de Catalunya un poble normal.» En realitat, la seva independència partidista respongué a un intent de trobar un punt d’entesa entre els partits catalans en allò que ell considerava elements bàsics (com la defensa de l’autogovern o de la llengua i la cultura pròpies), i que definí com a «concòrdia interna», sense la qual difícilment es podia assolir el seu objectiu normalitzador. Bona prova de la seva actitud compromesa fou la ferma defensa que feu de la Generalitat republicana durant els difícils moments de la guerra civil (1936-39). En aquest període bèl·lic, no dubtà a multiplicar les seves declaracions públiques, a formar part de les principals institucions de combat cultural que sorgiren (significativament la Institució de les Lletres Catalanes), o fins i tot, a col·laborar en obres de marcat caràcter propagandístic. Durant aquells anys redactà un dietari (inclòs en Al llarg de la meva vida, 1970), que constitueix un document de primeríssim ordre que ha estat utilitzat pels estudiosos del període.
El triomf franquista comportà el seu exili (juntament amb la seva esposa Yvonne i el seu fill Gerard, nascut el 1931), que durà fins el 1943 i tingué diferents escenaris de la República Francesa (el mític Molí de Bierville a Boissy la Rivière, l’Isle Adam, Banyuls, Bauma de Venisa i Saut de Vauclusa), fins i tot un intent frustrat al darrer moment d’anada a l’Argentina. La duresa de les condicions de vida pròpies de la guerra mundial i de l’ocupació nazi no impediren la continuïtat de la seva obra històrica i literària; destaquen els dietaris del període, que cronològicament s’allarguen fins al final de l’any 1940 i que ni documentalment ni literàriament no desdiuen dels de l’etapa bèl·lica (modernament publicats en Dietaris de l’exili i del retorn, 1995-2000).
En tornar a Barcelona, hagué d’afrontar un panorama col·lectiu i personal desolador, ja que fou depurat per desafecte al règim i tingué barrat el pas a la universitat, a la premsa i al cos d’arxivers (és a dir, a les seves fonts de finançament de preguerra). Des del primer moment, formà part de la resistència antifranquista, tant en el front cultural (participà en la reconstrucció de l’IEC –en fou nomenat membre el 1947–, i en la represa dels EUC, on donà classes durant tot el període 1943-66), com en el pròpiament polític (s’integrà en el comitè interpartidista impulsat per Josep Pous i Pagès). Gràcies a l’ajut de la institució benèfica Minerva (que agrupà diferents mecenes per tal d’assegurar la subsistència dels escriptors catalans més rellevants), pogué realitzar la Història d’Espanya, escrita al llarg de la dècada dels quaranta, però no publicada fins al període 1952-59.
Durant la dècada de 1950-60, centrà la seva atenció investigadora en la figura dels dos grans monarques del s. xiii: Jaume I i Pere el Gran, als quals dedicà diferents llibres, com Vida de Jaume I el Conqueridor (1958) i Vida de Pere el Gran i d’Alfons el Liberal (1963);i dues monografies que volien ser exhaustives dels respectius regnats, però que restaren inacabades, ja que de la del primer només n’aparegué un volum (Els primers temps de Jaume I, 1968), mentre que de la del segon quedaren per redactar els tres anys finals de la vida del rei (Pere el Gran, 1950-62). Com que el 1954 fou readmès al cos d’arxivers, pogué estar de nou en contacte diari amb les fonts necessàries per al seu treball.
Malgrat els reconeixements acadèmics que rebé al llarg d’aquest període (la medalla de les Palmes Académiques del govern francès el 1953 i l’ingrés en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1954), fou també una etapa en què veié impugnada la seva funció d’historiador referencial (indiscutida durant les dues dècades anteriors), per l’aparició de Jaume Vicens i Vives. A partir d’aleshores (i fins fa relativament poc temps), els dos historiadors han estat contraposats, de manera clarament reduccionista i distorsionadora, com l’encarnació de dues concepcions historiogràfiques inconciliables: Soldevila, de la interpretació politicocultural de la història (titllada pejorativament i ahistòricament de romàntica), i Vicens i Vives, de l’economicosocial (considerada acríticament científica). Aquesta contraposició, que tingué molt de pugna generacional, i d’ànsia de superació de les formulacions fetes per la intel·lectualitat de preguerra (que fou vista com una part responsable de l’enfonsament civil del 1936), negligí els importants punts de contacte que mantingueren els dos historiadors, i ja fou impugnada en el seu moment per figures com Ramon d’Abadal (precisament en la introducció del primer volum de l’Obra dispersa de Vicens). Ambdós investigadors mantingueren judicis historiogràfics contrastats, importants diferències sobre la concepció del paper de l’intel·lectual i de l’estratègia política que calia seguir (Soldevila optà per un cert distanciament, per l’intel·lectual, de la confrontació partidista, i per una actitud de ruptura clara envers el franquisme, mentre que Vicens no defugí esdevenir un líder polític ni tampoc intervenir en la mateixa estructura del règim en un sentit liberalitzador). Fins i tot hi hagué una evident rivalitat personal derivada d’una pugna de lideratge, però ambdós coincidiren en el rebuig de la historiografia espanyola dominant i en la defensa d’una visió plurinacional del passat i del present hispànics; manifestaren un interès constant per recollir les noves aportacions de la producció historiogràfica internacional i defensaren la necessitat de compatibilitzar l’alta investigació amb la difusió històrica. Així, no ha de sobtar que existís una col·laboració mútua en diferents projectes editorials. Soldevila participà en la col·lecció “Biografies catalanes”, dirigida per Vicens i Vives, amb l’obra Jaume I. Pere el Gran (1955), i, inversament, Vicens havia de redactar el volum corresponent als s. xix i XX de la Història dels catalans que Soldevila dirigia, però que frustrà la mort, el 1960, de l’historiador gironí. Aquesta desaparició també distorsionà el projecte de realització de Moments crucials de la història de Catalunya (finalment publicat el 1962), on els dos historiadors s’havien de repartir l’explicació dels episodis històrics més significatius, ja que Vicens només pogué redactar la meitat dels capítols que se li havien encarregat.
Al principi de la dècada de 1960-70, Soldevila tingué un renovat protagonisme públic gràcies a la reedició ampliada de la seva Història de Catalunya (1962-63); a la direcció de dos ambiciosos projectes col·lectius –Un segle de vida catalana (1961) i la Història dels catalans (publicada durant el període 1963-70, i de la qual redactà el volum corresponent a la història contemporània)–; a la polèmica que mantingué, en defensa d’una òptica catalanista, amb Julián Marías i Ramón Menéndez Pidal (El compromís de Casp. Resposta al Sr. Menéndez Pidal, 1965), i al seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Montpeller (1964). Al final de desembre del 1966 patí un atac cardiorespiratori després d’una intervenció quirúrgica: afectà greument les seves facultats i pràcticament el reclogué a casa fins a la data de la seva mort, el 1971. En aquest període final, intentà culminar alguns dels projectes que tenia entre mans, gràcies a la participació de col·laboradors seus. Joan Sales fou decisiu en la realització i publicació de Què cal saber de Catalunya (1968), i del volum referit a la història contemporània de la Història dels catalans (1970), i Miquel Coll i Alentorn feu possible l’aparició del primer volum de la ja esmentada monografia sobre Jaume I, i de Les quatre grans cròniques, obra finalment publicada el 1971, que recollia el treball d’anotació històrica fet per Soldevila pràcticament al llarg de tota la vida. Coll i Alentorn també s’encarregà de la redacció d’una part del darrer volum existent de la monografia sobre Pere el Gran (que no es publicà fins el 1995, incorporat a la reedicció de tota l’obra feta aquell any per l’IEC). Altres investigadors que s’han reconegut deutors del seu mestratge (encara que no es tractés d’una influència exclusiva) foren els següents: Joan Mercader, Miquel Tarradell, Rafael Tasis, Joan Hernández i Mora, Emili Vigo, Josep Lladonosa, Josep Fontana, Joan Triadú, Eva Serra, Carme Batlle, Núria Sales, Jordi Rubió i Lois, Joan i Josep M. Ainaud, Manuel Cruells, Josep Termes, Maria Aurèlia Capmany, Rosa Leveroni, Maria Teresa Ferrer i Mallol, Anscari Mundó i d’altres.
Més enllà del cercle estricte de les influències personals de la seva època, l’obra soldeviliana ha aconseguit convertir-se en referent ineludible per a les generacions posteriors, com succeeix sempre amb els grans historiadors que mereixen el qualificatiu de clàssic. Soldevila acomplí amb escreix les condicions que convencionalment es requereixen per a rebre aquesta designació: sabé resoldre el conflicte permanent entre tradició i innovació (fins al punt que se l’equipara a la mateixa tradició historiogràfica); fou capaç de realitzar les grans síntesis de la seva època; partí de la concreció local, però tingué una visió global allunyada del provincianisme; tingué capacitat de proporcionar un criteri; fou un creador de llengua i se’l pot considerar un brillant resultat del moment de maduresa que arribà a assolir la cultura i la historiografia catalanes del seu segle.
La seva proposta historiogràfica es fonamenta en els elements següents, que són la base de la seva vigència. El primer i principal, haver reeixit a elaborar un projecte historiogràfic desprovincianitzador, conseqüent amb el seu lema «Fer de Catalunya un poble normal». La seva proposta d’assolir una historiografia desacomplexada defuig tot plantejament xovinista o patrioter (ja que, per a ell, la historiografia catalana té una coherència pròpia i és una més de les que hi ha al món), i es fonamenta en dos punts bàsics: l’ús de la llengua pròpia com a idioma científic i de creació literària, i l’estudi del conjunt de la totalitat de les terres de parla catalana. Llengua i definició del marc nacional són d’una important transcendència metodològica, ja que impliquen, d’una banda, determinar quina és l’eina bàsica de treball, i de l’altra, definir nítidament quin és l’àmbit d’estudi propi de la historiografia catalana (una premissa fonamental perquè es pugui parlar de ciència). El passat català és la matèria bàsica de la historiografia catalana, però sobretot és el punt de partença (o de referència) a partir del qual es poden analitzar altres realitats passades. La consciència que la història dels Països Catalans forma part de la història d’Europa, del món, és repetidament present en la seva obra, cosa que el porta a analitzar el passat català amb relació al context internacional de cada època. Inversament, també defensà l’existència d’una visió pròpia dels historiadors catalans d’interpretar altres realitats passades, i fins i tot una visió catalana pròpia de la història universal en el seu conjunt.
Un altre dels punts fonamentals de la proposta soldeviliana és l’explicitació del vincle entre historiografia i pensament polític. Soldevila declara, d’entrada, que el seu propòsit historiogràfic és alhora un propòsit polític normalitzador. Ara bé, encara que sigui polític, no es tracta d’un objectiu partidista, sinó d’un abast ampli que pretén ser al més unitari possible per tal que sigui assumit també per la gran majoria del poble català i esdevingui, així, una realitat. En l’acompliment d’aquest objectiu hi té un paper clau la conscienciació massiva, cosa que explica la seva voluntat de donar visions de síntesi global de l’esdevenir històric col·lectiu, i de no dubtar a l’hora de redactar obres de divulgació (fins i tot per a un públic infantil). Unes visions sintètiques que havien de ser també globals, és a dir, que abracessin el conjunt de l’activitat humana; un objectiu prioritari en les obres de síntesi general, però que també es fixà per a les obres més especialitzades. Per això fou un dels capdavanters en l’estudi d’àmbits sovint negligits per la historiografia acadèmica de la seva època, com la història de la dona, la de la vida privada o la de les mentalitats.
Aquest propòsit de construir una visió històrica globalitzadora el feu tractar la relació entre l’estudi d’un personatge històric determinat i la seva circumstància històrica. L’abordà en les nombroses biografies que redactà, especialment en les seves ambicioses monografies sobre els grans reis catalans del s. xiii, però se l’arribà a aplicar ell mateix, especialment en els seus dietaris personals.
La seva proposta historiogràfica també es caracteritzà pel valor heurístic, en la doble accepció del terme: en la seva concepció moderna, de disciplina que es proposa establir unes regles de la recerca científica, i també en la versió més tradicional, que l’entén com a mètode de recerca i aplec de fonts i com a base de la crítica històrica. Pel que fa a la primera accepció, la seva obra conté –encara que dispersa– una veritable preceptiva historicoliterària, amb una gran dosi de reflexió metodològica sobre la mateixa disciplina històrica. Pel que fa al valor dels documents nous que aporta i a la crítica de les fonts, aquest és un mèrit que li ha estat reconegut fins i tot pels seus detractors. Per a Soldevila, ciència i art no són dues categories antagòniques, sinó complementàries, ja que s’enriqueixen mútuament. D’aquí ve la multiplicitat de la seva producció creadora (periodisme, teatre, poesia) i l’interès per assolir una expressió escrita personal, que el convertí en un dels prosistes més importants del seu segle, com han reconegut els principals escriptors i crítics literaris contemporanis (Josep Pla, Joan Fuster i Albert Manent).
En el seu moment, l’aportació soldeviliana tingué un marcat caràcter innovador i capdavanter. Ara bé, aquest caràcter hauria estat impossible d’assolir si no hagués partit d’un profund coneixement de la tradició historiogràfica pròpia (i també de la clàssica), que li permeté no haver de partir de zero. D’aquí ve el seu interès per la història de la historiografia (manifestat en els nombrosos estudis d’historiadors com Muntaner, Zurita o Tàcit). Al llarg de la seva obra hi ha també tot un seguit de criteris i actituds que formen el seu estil més personal. Cal destacar-ne sobretot tres. El primer, la reivindicació de l’apassionament, que no fou per a ell sinònim ni de partidisme intransigent, ni de manca d’exactitud o de deformació de la realitat, sinó que respon a la creença que la història «té alguna cosa de reivindicativa». Per això l’historiador sovint és una consciència crítica de la societat i es compromet amb el destí de la col·lectivitat en què es troba. El segon, la defensa de l’equanimitat, que cal no confondre amb la imparcialitat pura, que és impossible. Precisament és perquè Soldevila parteix del reconeixement d’aquesta impossibilitat (i de la inevitable adscripció ideològica de l’historiador) que reclama serenitat en el judici. I, finalment, la recerca de la veritat, que va lligada a la consciència de construcció d’una ciència i que implica, per tant, la predisposició i la capacitat de rectificar les pròpies afirmacions. Soldevila sempre tingué la inquietud de corregir allò que li semblava que s’havia demostrat erroni, i això explica, per exemple, l’interès que demostrà per realitzar una segona edició, corregida i augmentada, de la Història de Catalunya.
La seva trajectòria professional recorregué pràcticament tot el segle i registrà, en bona part, l’evolució que experimentà el conjunt de la historiografia catalana al llarg de gairebé tota la centúria. Format en els pressupòsits de la historiografia noucentista, cal situar-lo en el grup que evolucionà cap a plantejaments cada cop més crítics amb aquell corrent (els neonoucentistes, segons la definició de Joan Fuster), fins que passà a formar part de l’equip d’intel·lectuals esquerrans que donaren suport a la Generalitat republicana, fins i tot en els moments més difícils, i que posteriorment articularen la resistència antifranquista. La commemoració del centenari del seu naixement (1994) constituí una fita molt important en la recuperació de la seva figura intel·lectual, ja que no tan sols se li tributaren diferents homenatges públics i se li reeditaren diverses obres, sinó que es produí una veritable assumpció, pels més significatius historiadors i historiadores del moment, del valor de la seva aportació historiogràfica.
Lectures
- BALCELLS, A.: “Ferran Soldevila, el compromís cívic d’un historiador català”, Cultura, octubre del 1994, p. 43-47.
- COLL I ALENTORN, M.: “Ferran Soldevila (1894-1971). La vida i l’obra”, Serra d’Or, juliol del 1971, p. 13-16.
- FONTANA, J.: “El meu Ferran Soldevila”, El contemporani, 2, gener-abril del 1994, p. 11-13.
- MONTORIOL, R.: Ferran Soldevila 1894-1971. Una aproximació bio-bibliogràfica, Afers, Catarroja-Barcelona 1994.
- PORCEL, B.: “Ferran Soldevila o el detallisme abrandat” [entrevista], Serra d’Or, setembre del 1967, p. 35-41 [reproduïda també a Soldevila, F.: Textos d’història i política, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1994].
- PUJOL, E.: Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània, Afers, Catarroja-Barcelona 1995.
- — Ferran Soldevila i la historiografia catalana del seu temps, UAB, Bellaterra 2000 [tesi doctoral].
- — Història i reconstrucció nacional. La historiografia catalana a l’època de Ferran Soldevila, Afers, Barcelona-Catarroja 2003.
- VILAR, P.: “Ferran Soldevila, historiador”, Serra d’Or, gener del 1966, p. 55.