Sant Martí d’Envalls (Angostrina i Vilanova de les Escaldes)

Situació

Petita església que fou el centre d’un antic hospital al peu del Carlit.

ECSA - A. Roura

El despoblat d’Envalls, on hi ha l’església de Sant Martí, és situat al peu del Carlit, a la confluència del riu d’Angostrina amb el torrent dels Estanyets.

Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 32’ 3” N - Long. 1° 57’ 23” E.

Per a arribar-hi cal prendre a l’extrem S del poble d’Angostrina un camí sense asfaltar, però apte per a vehicles, que segueix el curs del riu d’Angostrina. Després d’uns 4 km, aquesta pista arriba a una esplanada on hi ha informació per a caçadors i pescadors i on es pot deixar el cotxe. A partir d’aquí cal caminar menys de cinc minuts per a trobar, a l’esquerra, amagada entre la vegetació, l’església de Sant Martí d’Envalls. (LICS-JCR-ERR)

Història

Aquesta església era annexa a un hospital o hostal que va beneficiar-se de nombroses deixes de testaments dels segles XIII i XIV. En aquest emplaçament és comprensible l’existència d’una casa hospitalera, ja que era lloc de pas per als ramats transhumants de la Cerdanya cap al Carlit, la Bullosa i el Capcir, on d’ençà del segle XII els monestirs de Poblet i Santes Creus tenien grans pastures. Segons una notícia de Pere Puiggarí, aquesta església, bastida pels parroquians d’Angostrina, fou consagrada el 1164 per Bernat, bisbe d’Urgell. La primera menció de l’hostal o hospital és de l’any 1277, data en la qual B. Diumenge, rector de Sant Martí, comprà una mula. Els capellans a càrrec de l’església es trobaven sota la jurisdicció del priorat augustinià de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí. Efectivament, el 1329 i el 1332, el prebost de Sant Martí d’Envalls és documentat en un capítol de canonges d’Espirà de l’Aglí. Aquest prebost o paborde rebia la professió dels oblats (donats) i administrava els béns de la casa. L’hospital d’aquella vall pirinenca rebia també oblates. (MD)

Església

Planta de l’església.

LI. Claver, J. Cruanyes i E. Romea

És una església d’una nau de planta rectangular, capçada per un absis semicircular, orientada en la direcció N-E/S-E, en sentit longitudinal. La nau és coberta amb volta de canó de perfil apuntat. Els murs de tancament són de paredat de pedra sense desbastar. L’accés, que és a la façana S-E, consisteix en una porta bastant senzilla coronada per dovelles, les quals formen un arc de mig punt. Aquesta façana, que té una finestra de doble esqueixada, és coronada amb una cornisa sobre la qual recolza la coberta. L’absis és semicircular, totalment llis, i té dues finestres de doble esqueixada. La pissarra de la coberta de l’absis recolza directament sobre el tancament del mur, sense cap cornisa. L’absis s’obre amb un arc presbiteral que es manifesta en un mur que forma la testera que recull la coberta de la nau. A l’extrem oposat hi ha l’altra testera de la nau, de gran alçada, la qual forma un potent campanar d’espadanya amb dos finestrals d’arc de mig punt, fets amb pedra basta. Aquesta testera acaba amb un graonat, i cada graó és protegit amb una placa de pissarra. Sota el campanar, en aquesta façana, hi ha una finestra, també de doble esqueixada; la façana N-E és totalment cega i, a causa del desnivell del terreny, té menys alçada que la façana principal. En general, l’edifici sembla haver sofert un aixecament d’uns 40 cm de tota la coberta de la nau, de pissarra i de dues aigües. A l’interior, molt deixat i amb indicis d’haver servit com a cobert de ramats i de bestiar, els paraments verticals són emblanquinats i s’observen restes de pintura a l’absis. Hi ha (en mal estat) un altar de fusta, una divisió que aïlla la sagristia. Segons les pintures interiors, s’hi realitzà una reconstrucció l’any 1903, però l’obra original conserva les característiques de l’arquitectura del segle XI. (LICS-JCR-ERR)

Frontal d’altar

Procedent de l’església d’Envalls, es conserva a l’antiga parròquia de Sant Andreu d’Angostrina un antipendi que fa 150 × 90 cm. Es manté en molt mal estat. Bé que la primitiva pintura hagi desaparegut en gran part, hom pot desxifrar les siluetes dels personatges sobre un fons estucat. Al mig, hi ha el pantocràtor amb la màndorla i els símbols dels quatre evangelistes. La Majestat té la mà esquerra posada sobre el Llibre, que porta la inscripció IHS. Els costats laterals representen escenes de la vida de Maria i de sant Martí, el patró de l’església d’Envalls. Es pot veure l’escena de sant Martí a cavall portant el mantell a un pobre. Aquest és vestit amb una mena de faldilla. De la vida de Maria hom pot desxifrar l’adoració dels Reis Mags: dos són drets i el tercer és agenollat als peus de Maria, que es troba asseguda amb l’Infant sobre els genolls(*).

Segons Durliat, a desgrat de la desaparició de la pintura, aquest antipendi s’ha de relacionar amb el grup bizantinitzant del Mestre Alexandre. L’escena de sant Martí i el pobre és tractada de la mateixa manera que a l’antipendi de la Walters Art Gallery de Baltimore (Durliat, 1952, pàg. 60). (MD)

Retaule

Detall d’un dels plafons que conformen el retaule baldaquí, amb la representació del tema de l’Anunciació.

ECSA - A. Roura

Retaule baldaquí amb la representació pictòrica de l’Anunciació i de la Visitació.

ECSA - A. Roura

A la col·lecció Amatller de Barcelona es conserva, actualment, un retaule que procedeix de Sant Martí d’Envalls i data de la primera meitat del segle XIII. Forma un rectangle coronat per tres semicercles estucats. Representa el pantocràtor amb el col·legi apostòlic. El Crist en Majestat és assegut al centre sobre un tron guarnit amb un coixí, però privat de respatller. Té l’actitud tradicional: amb la mà dreta, de grans dimensions, beneeix i posa l’esquerra sobre el llibre que porta la inscripció IHS. Jesús té a la dreta sant Pere (PETRUS) i a l’esquerra sant Joan (IOH). A la vora de Pere trobem sant Andreu. Aquests tres apòstols poden identificar-se gràcies a una inscripció posada sobre llur imatge, i els altres per un filacteri inscrit (Cook - Gudiol, 1950, pàg. 195 i Gudiol i Cunill, 1929, II, pàgs. 415-421).

Tots els apòstols són drets i tots van vestits amb túnica i mantell. Hom ha de notar que la denominació “Simó” i “Juda” correspon a un sol personatge. Cada figura es destaca sobre un fons roig, groc o blau fosc. Les dues vestidures de cada apòstol són tractades diferentment: les túniques han estat fetes de plecs verticals i paral·lels, i els mantells amb plecs diagonals o circulars, que recorden la cal·ligrafia dels escriptors i llurs tradicions. L’actitud dels personatges, encarcarats i rígids, denota la poca traça de l’artista i demostra l’arrel popular. (MD)

Majestat

Procedent de Sant Martí d’Envalls, es conserva a la col·lecció Amatller, a Barcelona, una talla de fusta policromada de Crist en Majestat, que fa 59 × 55 cm sobre una creu de 107 × 76 cm. El cap desaparegué l’any 1936 i l’actual és reconstruït. “La creu és de forma potençada, amb relleus d’estuc recoberts d’un vernís amb reflexos metàl·lics i decorada amb ramatges circulars i flors de lis, iguals als de l’altar, procedent del mateix lloc, del qual es conserven els quatre costats a l’església de Sant Andreu d’Angostrina. Al cim de la creu, els caps del sol i de la lluna, i als extrems laterals les figures de Maria i sant Joan, vestits amb túnica de color blau-verd i mantell groc. A baix, la figura d’Adam, eixint de la tomba. Al dors, també una decoració florejada, amb l’Agnus Dei al centre i el tetramorf als extrems, amb els noms mig esborrats de “MARCVS, LVCAS, MATHEVS”. Hem transcrit la descripció que en fa Bastardes (1978, pàg. 242; vegeu també Durliat, 1956a, pàg. 39 i segs. i El Arte románico, 1961, pàgs. 180-181).

Cal subratllar tot el simbolisme de la creu, que sembla plantada sobre la tomba d’Adam, el qual aixeca la tapa del sepulcre, els ulls girats vers el Salvador, que és el nou Adam, redemptor del vell Adam. Tota una tradició llegendària situava la Crucifixió al lloc on Adam fou enterrat. La figuració d’Adam dins d’un sepulcre continua una tradició hispànica ja visible en el Beatus de Girona. (MD)

Marededeu

Talla de la marededeu policromada, que formava part del retaule baldaquí de la mateixa església.

ECSA - A. Roura

A l’antiga parròquia d’Angostrina es conservava, procedent de l’església d’Envalls, un conjunt format per una talla de la marededeu, un baldaquí i un retaule. Actualment la Mare de Déu ha estat robada, i el baldaquí i el retaule es conserven al Centre d’Art Sacré d’Illa (Rosselló). La Mare de Déu en Majestat seu en un tron de quatre columnetes salomòniques, és a dir, acanalades i motllurades i que acaben amb una mena de con les del davant i amb una bola les del darrere. El respatller és arrodonit, com a Er i a Prats de Balaguer. L’estàtua fa 58 cm d’alçada, comptant-hi la corona, el cap de la Mare de Déu, 15 cm, i el de l’Infant, 9 cm. El Nen Jesús, que no ha estat tallat de la mateixa peça que la Mare de Déu, és assegut al bell mig de la falda; la frontalitat del grup és, doncs, absoluta. Mare i Fill porten una corona de florons absolutament idèntica. La Mare vesteix una túnica i un vel-mantell que deixa veure a l’obertura del pit un vestit de plecs molt estrets. El mantell, que no cobreix la punta de les sabates, no fa cap mena de plec sobre el davant de la falda, cosa que evidencia la poca traça de l’artista popular que va crear aquesta marededeu i, per contrast, la superioritat artística d’una estsàtua com la de Cornellà, en la qual els plecs del vestit són estudiats amb tota cura. La part del vestit que cobreix els genolls de la Verge porta pintades una mena de flors estilitzades. La Mare de Déu estén els dos braços horitzontalment, en actitud d’ofrena. La corona del Nen Jesús deixa veure uns cabells curiosament arrissats. Va vestit amb una túnica atapeïda d’estrelles i amb una mena de toga. Té el Llibre a la mà esquerra i amb la dreta beneeix.

Aquesta talla, abans de ser robada, era integrada dins el retaule baldaquí annex, en el qual hi ha representades les escenes de la Visitació i de l’Anunciació. La particularitat de la Verge pintada de l’Anunciació és que seu en un coixí posat sobre una mena de cofre pintat, com en les Mares de Déu amb Nen de l’època. Tot aquest conjunt constitueix un exemple remarcable de l’endegament d’un altar d’estil romànic del començament del segle XIII. El baldaquí és coronat amb merlets i es bada amb un arc trilobat gòtic; en canvi, darrere la Verge es veu un arc ultrapassat. El conjunt, l’estàtua, el baldaquí i el retaule són del començament del segle XIII (Durliat, 1954, pàg. 32 i Cook - Gudiol, 1950, pàg. 189; també Delcor, 1970, pàg. 85).

Amb relació a la Mare de Déu de Sant Martí d’Envalls, J. Martí assenyalà l’absència de deixes en els testaments dels segles XIII i XIV. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Alart, 1878, pàgs. 59 i 63
• Martí, 1927, pàgs. 17-19
• Cazes, 1990, pàg. 69

Bibliografia sobre el frontal d’altar

• Durliat, 1952, pàg. 60 i 1958, pàg. 22

Bibliografia sobre el retaule

• Richert, 1926, pàg. 35
• Gudiol i Cunill, 1929, Ii, pàgs. 415, 416 I 421
• Post, 1930, I, pàg. 290
• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 195
• Durliat, 1954, pàgs. 32-34
• Folch i Torres, 1956, pàgs. 169-170 i 1957
• Ainaud, 1957, pàg. 24
• Cook, 1960, pàg. 22
• Durliat, 1961, pàg. 11
• Ainaud, 1965
• Carbonell, 1974-75, I, pàgs. 63-64
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàg. 193
• Durliat, 1975, pàg. 69
• Sureda, 1981, pàgs. 365-366

Bibliografia sobre la majestat

• Durliat, 1956, pàg. 39 i Segs
• El arte románico, 1961, pàgs. 180-181
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 8
• Bastardes, 1978, pàg. 240 i Segs

Bibliografia sobre la marededeu

• Folch i Torres, 1925
• Gudiol i Cunill, 1929, II, pàgs. 407-408
• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 222
• Durliat, 1954, pàgs. 32-34
• Ainaud, 1957, pàg. 24
• Durliat, 1958, pàg. 22
• Cook, 1960, pàg. 22
• Durliat, 1961, pàg. 11
• Ainaud, 1965
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 8
• Delcor, 1970, pàg. 85 i segs
• Carbonell, 1974-75, I, pàgs. 31-64
• Gudiol, Regla, Vilà, 1974, pàg. 221
• Durliat, 1975, pàg. 69
• Noguera i Massa, 1977, pàgs. 56-57