La vida de Marià Vilallonga (Figueres 1813-Barcelona 1897) és una contínua recerca del mineral necessari per a les seves fargues a la catalana. Primer el buscà a la seva comarca, l’Empordà. Després ho farà al Ripollès. La seva vida serà en aquest sentit un fracàs, perquè no en trobarà suficient. A la fi ha d’anar a buscar el mineral al País Basc i allí el triomf serà per al seu germà petit, Josep.
Cronològicament, la primera referència que hem trobat de Marià Vilallonga és del 1832. Com que el nostre Marià tenia aleshores tan sols dinou anys ens queda el dubte de si era ell o el seu pare, que portava el mateix nom i tenia la mateixa afecció. Aquest any s’inicià l’explotació d’un petit filó de mineral de ferro en el terme de Biure, a l’Empordà, prop del pont de Campmany. Però va ser abandonada al cap de pocs anys.
El 1840, Marià Vilallonga registra una pertinença en el terme de Maçanet de Cabrenys, en el lloc anomenat Mas de la Mola, però els treballs d’explotació no van ni tan sols començar.
A Maçanet, però, hi hagué dues fargues de la seva propietat: la d’Olivet, situada al riu Amera, i de la qual encara queden restes, i la de París.
El redactor d’una memòria sobre les mines empordaneses explica que aquestes fargues foren creades a conseqüència dels forts aranzels imposats pel govern espanyol a la importació de minerals de ferro. Es tractava d’aprofitar la proximitat de la frontera francesa i l’existència de jaciments al vessant nord dels Pirineus per a importar mineral de contraban, marcar-lo de nou i vendre’l com si hagués estat fabricat per elles. L’autor cita un escrit del 1844 en què s’expliquen aquests fets. Diu també que a les fargues de Maçanet es produïen anualment i com a mitjana uns 300 000 quilos de ferro, una producció que anà baixant fortament des del 1864, any que es considera el primer de la decadència de les fargues catalanes. El 1871 només en funcionava una i el 1872 es tancà.
El 1850, Marià Vilallonga començà nous treballs d’explotació d’una mena de ferro prop de Darnius, mentre obria en aquest terme una nova farga, en terrenys avui colgats pel pantà de Boadella. Hi tenia dues rodes hidràuliques que produïen 50 cavalls de força i la seva producció fou de 350 000 quilos de ferro l’any.
El mineral utilitzat venia de mines pròpies, a més d’altres que hi havia a Massarach i a Sant Llorenç de la Muga. Però la manca de primera matèria era tan notable que Vilallonga tractava a la seva farga de Darnius mineral procedent de Màlaga, València, Suècia i el País Basc. El mineral arribava per via marítima fins a Roses i Palamós i d’allí viatjava a l’Alt Empordà. El mineral era estirat, i es fabricaven barres de ferro curtes, que eren comprades pels fonedors i ferrers.
Marià Vilallonga esgotà totes les possibilitats de trobar ferro a la seva comarca d’origen. El 1842 havia sol·licitat el registre de la mina de Pinosa, a les terres de Cal Mont, terme de Boadella.
Conscient dels canvis tecnològics que s’estaven produint, pensà en l’establiment d’un forn alt per substituir les fargues de Darnius i Maçanet de Cabrenys. Obtingué fins i tot una Reial Ordre per a establir-lo al terme de Campmany, al costat del riu Llobregat. Però no consta que l’obra s’iniciés.
El que va fer va ser continuar buscant mineral, però en altres comarques catalanes. Les seves esperances es posen ara a la vall de Ribes de Freser, al Ripollès. El 1867 el trobem declarant davant d’una Comissió oficial, constituïda pel govern espanyol, per aclarir alguns aspectes relacionats amb els aranzels que es proposaven modificar. Hi ha tres sectors afectats: el ferro, el carbó de pedra i el cotó. Marià Vilallonga fou convocat com una de les persones més coneixedores del sector siderúrgic espanyol i és allí on manifesta el següent:
Con ánimo de fundar con sus amigos un gran establecimiento metalúrgico a la inglesa en la vila de Ripoll, tiene varios expedientes en tramitación por minas de hierro, registradas en el valle de Ribas, provincia de Gerona, país el más rico de España en mineral de hierro, después de la comarca de Somorrostro, en Vizcaya. Explica Vilallonga, que l’explotació d’aquestes mines de ferro va ser molt activa mentre hi va haver bosc suficient per a proporcionar el carbó vegetal que cremaven les fargues, però que la desaparició dels boscos propers va deixar reduïda la indústria a una sola farga a Campdevànol, arrastrando una existencia precaria.
Aquest nou somni quedarà frustrat una vegada més. La veritat és que a Catalunya no hi ha mineral de ferro en quantitat, només bosses nombroses, sense cap interès per a una indústria moderna.
Esquela de Marià Vilallonga i Gipuló (Diari de Barcelona, desembre del 1897). La vida de Marià Vilallonga és una contínua recerca del mineral de ferro per a les seves fargues a la catalana. Primer a l’Empordà, després al Ripollès i finalment al País Basc.
Els Vilallonga trobaran finalment el ferro i l’èxit industrial. Però serà fora de Catalunya i a través del germà petit, Josep, el qual havia viatjat molt per Europa i per l’estat per a comprar mineral i per a conèixer les noves tècniques. Al País Basc, Josep Vilallonga es posà al servei de la família Ibarra, propietaris de les mines de Triano al Somorrostro. El 1861 es casà amb la filla de l’amo –Rafaela de Ibarra y Arámbarri– i fou el principal impulsor dels alts forns de Gurriezo i Baracaldo. L’empresa dels Ibarra es convertirà en la societat Altos Hornos y Fábricas de Hierro y Acero, que després serà Altos Hornos de Vizcaya, per fusió amb La Vizcaya. L’empordanès Josep Vilallonga fou el primer president de la societat fonamental de la indústria siderúrgica basca, mentre el seu germà Marià n’era vocal.
Els últims anys de la seva vida, els passà Marià Vilallonga a Barcelona. O més ben dit, a Gràcia, ja que vivia al núm. 2 del Carrer Major d’aquesta vila. Morí el 23 de febrer de 1897 a l’edat de vuitanta-quatre anys. Les seves restes foren traslladades al panteó familiar de Figueres, on havien creat l’Asil Vilallonga.
El seu nom, però, quedarà vinculat a la vall de Ribes, a través de la Hidràulica del Freser, SA, que explotarà el potencial hidroelèctric del riu. L’empresa serà basca.
Bibliografia
- Gil i Romo, D., Reseña histórica de las minas de la comarca ampurdanesa. Su estado actual y medios de fomentar su explotación en grande escala. Memoria premiada con un artístico grupo de bronce, oferta de D. Mariano Vilallonga y Gipuló en el certamen literario-científico de Figueras, celebrado el día 4 de mayo de 1888. Girona 1888.