Dibuix esquemàtic de la farga catalana (Diccionario Industrial, C. Camps i Armet).
Parlar de l’Edat del Ferro és fer referència a la prehistoria. A Catalunya l’ús d’instruments de ferro pertany a aquesta etapa de la humanitat, molt abans que entréssim en períodes d’història escrita i documentada.
Catalunya, que no aconseguirà la creació d’una indústria siderúrgica important, ha deixat, però, un rastre en la seva història gràcies a les fargues. “Catalan farge”, “feu catalan” o “forjas a la catalana” són expressions que es troben en qualsevol tractat antic o modern que descrigui l’evolució de la siderúrgia i el tractament del mineral de ferro.
Els historiadors no es posen gaire d’acord a l’hora d’aclarir si realment el sistema de la farga catalana s’inicià al nostre país o al nord d’Itàlia. Tant se val. El nom es va imposar i indica, en tot cas, que el sistema va arrelar a Catalunya. Especialment, a les comarques pirinenques.
La farga catalana produïa directament el mineral de ferro, conseqüència de la combustió d’un òxid de ferro amb carbó vegetal en un forn baix. Les altes temperatures s’aconseguien gràcies a un sistema molt enginyós d’insuflar aire per una tovera al fons del forn. Un raig d’aigua passava per una canonada, que s’estrenyia; En virtut de l’efecte Venturi, quan l’aigua augmentava la seva velocitat en la zona estrangulada, es produïa una disminució de la pressió que xuclava l’aire de fora el tub i aquest entrava amb força al fons del forn.
A una farga, li calia per a funcionar: mineral de ferro, aigua corrent i carbó vegetal.
Els òxids de ferro són molt abundants a Catalunya i especialment a les comarques pirinenques, tant al sud com al nord de la serralada. Es tracta i es tractava de bosses de mineral sense gaire importància, però suficients per a atendre la demanda anterior a la industrialització. En l’actualitat les úniques mines de ferro en explotació són les de Veterà, al peu del Canigó, a la comarca catalana del Vallespir. La resta són records histories que han deixat abundants rastres en la toponímia d’aquestes comarques –la Vall-ferrera, la Farga de Moles, etc.–.
L’aigua corrent era utilitzada per a proveir l’aire que s’insuflava al forn, de la forma ja descrita, i per moure la roda hidràulica que al seu tom feia moure el martinet: el mall de ferro, que aplanava i donava una forma compacta al masser o bola de mineral de ferro obtinguda en el forn baix.
Finalment, el carbó vegetal. Aquest s’obtenia, principalment, per la combustió lenta de pins, que són els arbres més abundants a les comarques pirinenques. El carbó produït pel pi, molt trencadís, afavoreix el contacte entre l’òxid de carboni i l’òxid de ferro que facilita la reducció del mineral.
Les fargues no aconseguien la temperatura necessària per a la fusió del ferro –1 5350C–, però s’hi apropaven (arribaven a uns 1 200 graus). El mineral resultant era pastós, apte per a donar-li una forma determinada.
Eines per a l’agricultura (Catàleg de La Farga Casanova, SA).
Els productes de les fargues catalanes són nombrosos. D’una banda, proporcionaren durant molts segles els estris fonamentals per a l’agricultura: pales, aixades, destrals, arades. De l’altra, donaren lloc a la creació d’indústries artesanals, com la de claus i d’armes, a Ripoll, o la serralleria.
Les fargues catalanes entraren en un procés de decadència, paral·lelament al procés d’industrialització. Tot va en contra seu. Dels tres factors indispensables per al seu funcionament, dos –el carbó i el mineral– tendeixen a esgotar-se. Consumeixen una gran quantitat de carbó, han despoblat els boscos veïns i cada cop han d’anar a buscar-lo més lluny i amb més cost. Les menes de mineral es van empobrint i algunes fargues es tanquen quan s’acaba la primera matèria.
Però el fet que remata les fargues és la industrialització, que equival aquí a un canvi tecnològic que introdueix noves tècniques siderúrgiques, i a un augment de la demanda, que vol més ferro, de més qualitat i més gamma de productes. Es evident que les fargues no estan al nivell adequat per a l’època. Realitzaren el seu gran paper fins al segle XVIII i primer terç del XIX. Després, es van apagant, l’una darrere l’altra. L’aranzel del 1869, que rebaixava els drets a la importació de productes siderúrgics, acabarà amb les poques que quedaven.
Bibliografia
- Molera, P. i Barrueco, C, Llibre de la Farga. Col·lecció Nissaga, núm. l, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1983.