Una ferreria és la oficina donde se elabora el mineral de hierro, reduciéndolo a metal, segons la definició que dóna un català de la primera meitat del segle XIX. (Diccionario de Comercio, per Jaume Boy, vol. II, pàg. 728, Barcelona 1840).
El nom s’aplicarà als establiments que utilitzen sistemes més moderns per a obtenir el ferro, amb relació al de les fargues a la catalana. Aquestes produïen directament un metall de ferro més o menys pur o afinat, mentre que les ferreries coneixen la primera i segona fusió del mineral. Primer obtenen el ferro de fosa, amb un cert contingut de carboni apte per a la forja i per a la foneria. Després, l’afinen i li donen forma i així l’apropen al consumidor.
La producció de les fargues era limitada, tant si tenim en compte el volum com la gamma de productes. Cap al 1850 la ferreria de La Constancia –l’empresa Heredia, de Màlaga– començà a fer una seriosa competència als productes de les fargues arreu de l’estat. Presentaven ferros laminats i en barres a preus avantatjosos.
El sistema modern es basava en el forn alt, que produïa el ferro de fosa, acompanyat de forns de reverber, de pudelatge i en definitiva, d’afinació o de purificació del ferro fins a obtenir l’acer, un ferro amb baix contingut de carboni. Aquests establiments tenien també trens de laminació que estiraven els lingots de ferro fins a donar-los la forma convenient, com també martinets que picaven les peces de ferro rescalfades.
L’alt forn produeix el ferro colat o ferro de fosa en forma de lingots. Aleshores es procedia a la seva descarburació en forns de reverber i s’obtenia el ferro dolç o ferro acerat, en forma de massa esponjosa impregnada d’escòries. Aquestes masses de ferro eren martellejades per treure’n les impureses i soldar les partícules metàl·liques. L’elevada temperatura que tenien aquestes masses de ferro era aprofitada per a estirar-les en forma de barres en un tren de cilindres. Si el ferro es refredava calia rescalfar-lo en forns especials. Aquesta operació d’afinament o purificació del ferro era la pudelació.
Finalment, els paquets de ferro pudelat, escalfats suficientment en forns de reverber, eren estirats una vegada més per cilindres en forma de canal, que donaven la forma desitjada.
El 1850 hi havia només un alt forn a Catalunya, el d’El Veterano Cabeza de Hierro, a Camprodon, que utilitzava carbó de coc produït amb el carbó de les mines de Sant Joan de les Abadesses. Aquell mateix any, a l’estat espanyol hi havia en marxa quaranta-tres alts forns: la província de Terol amb tretze i la de Màlaga amb onze encapçalaven la llista, mentre que el País Basc en tenia només dos. (Memoria de la industria española, Madrid 1851, pàg. 158).
Però nou anys més tard els alts forns catalans eren sis:
- El forn alt de Camprodon, d’El Veterano
- Dos alts forns a Anglès, de la Ferreria Catalana
- Un al Figueró, de la Fundición Minera del Norte
- Un al Clot, de Font, Alexander i Companyia
- Un a Sants, de Castanys i Companyia
Només tres dels establiments tenien l’equip necessari per a produir acer o ferro dolç: el del Clot i el de Sants i la Ferreria Barcelonesa, al Poble Nou de Barcelona.
La proximitat del nucli barceloní, gran centre de compra, feia que els establiments del Barcelonès s’apropessin al mercat amb el seu producte, mentre els altres –Figueró, Camprodon i Anglès– aprofitaven la proximitat de l’alt forn a les mines de ferro i carbó que els feien funcionar i els proporcionaven la primera matèria.
Bibliografia
- “La industria del hierro en Cataluña”, Revista Industrial, 1859.