La darrera farga dels Pirineus
A Campdevànol, població del Ripollès, la tradició de les fargues és molt antiga. La vall de Ribes té una sèrie de bosses de mineral de ferro, i a la veïna vall de Sant Joan hi havia carbó en abundància, aparentment. El riu Freser proporcionava l’energia hidràulica necessària per fer moure una roda i el martinet, i els boscos veïns proveïen la llenya per al forn.
A Campdevànol hi havia dues fargues: la de Dalt, o de Raguer, i la de Baix, de Grau o de Rotllan. La segona era la més antiga i la que havia de tenir més continuïtat.
Una farga era un negoci com un altre, que passava de pares a fills, que es venia, que es llogava, que se cedia. La Farga de Rotllan va ser creada el 1634 entre un pagès, Joan Rotllan, que es proposava de fer-la produir, i un notari de Ripoll, que deixava els diners que feien falta per a crear-la. Una neboda de Joan Rotllan es casà amb Josep Grau, un altre pagès de Campdevànol, el qual deixarà el seu nom vinculat a la farga.
L’establiment passarà a la història per ser la darrera de les fargues pirinenques que es tancà. El 1871, quan la majoria estaven ja apagades, es constituí una societat per a explotar-la formada per Josep Costa, Ramon Casanova, Gaietà Bonet i Miquel Boix. Fins el 1874 el negoci donà beneficis, però en clara devallada. Aquest any, Ramon Casanova es convertí en el soci principal i continuà les seves activitats tradicionals fins el mes d’abril de 1878 en què plegà la darrera de les fargues catalanes. Però el negoci continuà.
Font i companyia: eines per a l'agricultura
El ferro produït per les fargues es destinava en la seva major part a la construcció d’eines per a l’agricultura. La Farga de Grau era de les que feia tot el procés: obtenia el ferro per reducció del mineral i després produïa tota mena d’eines i de ferros d’utilitat immediata.
Quan s’apagà el forn de la farga continuà el negoci de les eines. Ara havien de comprar el lingot de ferro i afinar-lo. En pocs anys el negoci agafà volada i es donaren a conèixer com a hàbils fabricants. Les seves eines ja no eren tan sols de ferro, sinó també d’acer. La raó social era ara Font i Companyia.
Fàbrica d’El Martinet, a Campdevànol.
L’any 1888, Font i Companyia rebé l’homenatge d’una revista barcelonina: En toda la montaña catalana y ambos ampurdanes no hay un solo pico, un azadón ni un mazo, que no lleve estampado la marca de fábrica del conocido ripollés. Con Font renace la desaparecida raza de los forjadores ripollenses de fama universal en tiempos pasados. (Industria e Invenciones, 1888, pàg. 200).
La casa Font es presentà també com de Ripoll a 1’Exposició Universal de Barcelona aquell mateix any. Rebé la medalla d’or del certamen por su variadísimo surtido de útiles de hierro forjado y acero martillado, de un acabado perfecto, y por ser industria que en perfección y baratura compite con sus similares del extranjero.
La Farga Casanova: forjats i peces per a estampació
L’empresa que funcionava amb la denominació Font i Companyia des del 1880 es convertí en Font i Casanova el 1890, en Damià Casanova i Costa el 1900 i en Damià Casanova i fills el l911.
Catàleg de La Farga Casanova, 1908.
L’any 1918, Damià Casanova i Costa i el seu fill Ramon Casanova i Danés feren un viatge a la Gran Bretanya. Havien establert contacte amb els directius de La Hispano Suïssa, els quals estaven fent un esforç per a substituir les peces importades dels seus automòbils per peces autòctones. Quan buscaren un possible industrial que fabriqués peces per a estampació anaren a parar força naturalment al taller de forjats dels Casanova a Campdevànol.
Fruit del viatge dels Casanova i del seu acord amb els fabricants d’automòbils va ser la creació a Ripoll de La Hispano Suïssa-secció de forges, dirigida pels Casanova i responsable de l’estampació de diverses peces dels seus motors.
Els Casanova feren compatible la fàbrica de La Hispano Suïssa a Ripoll amb el seu negoci tradicional a Campdevànol. Fins i tot l’incrementaren. El 1924 optaren per incorporar el negoci a una societat anònima, que prengué el nom de La Farga Casanova, SA.
Al començament de la guerra civil, La Farga fou col·lectivitzada i dirigida per un consell obrer, sota la supervisió i control de la Generalitat de Catalunya. Acabada la guerra, la fàbrica fou incendiada.
Les inundacions del 1940 acabaren amb el poc que s’havia reconstruït. Però el 1945 reprengué l’activitat, a través de l’entrada de nous accionistes que a més podien donar-li feina. Entre d’altres, Torras, Ferreria i Construccions i Metalls i Platería Ribera. A conseqüència de la reorganització es comprà un taller de forja a Barcelona per als treballs de forja prèvia, mentre la fàbrica de Campdevànol quedava per a la producció de peces en sèrie. El 1950 es comprà el taller de La Hispano Suïssa-secció de forja, a Ripoll, que quedà incorporat a l’empresa.
El 1956, durant el pla d’expansió, entrà en funcionament a la fàbrica de Ripoll el primer mall de contracop instal·lat a Espanya per a l’estampació de cigonyals, destinats a la indústria de l’automòbil.
El 1965 La Farga creà una filial, Taga, SA, per a la producció de cigonyals. L’any següent, un acord amb Astilleros Españoles, SA, que entrà com a accionista, incorporava a La Farga la secció d’estampació de l’antiga Sociedad Española de Construcción Naval, a Reinosa (Santander). El 1975 es creà Extrumental per a la producció de peces per a extrusió en fred.
Seguint indicacions del Ministre d’Indústria del primer Govern Suárez, La Farga es llançà a fortes inversions per a augmentar la seva producció, que resultaran molt perjudicials per als resultats econòmics de l’empresa. La crisi industrial que començà aleshores i que reduí les seves vendes i exportacions, portà a una situació llarga de crisi que culminà amb la suspensió de pagaments i la reestructuració de l’empresa. Comforsa –Comercial de la Forja–, empresa participada pel sector públic català es va fer càrrec de La Farga Casanova i de Taga.
Bibliografia
- La Farga Casanova SA, 1875-1975, Barcelona 1977.