L’11 d’abril de 1872 s’acordà la fusió amb el Casino Mercantil Barcelonès i prengué el nom d’Ateneu Barcelonès, i el dia 8 de maig es constituí la primera junta directiva, amb Manuel Duran i Bas com a president de la nova institució. El nombre de socis que aportà cada membre fou de 444 per l’Ateneu Català i de 107 pel Casino Mercantil. En total, a l’inici de l’any 1872 la institució tenia 551 membres, que arribaren a 615 al final del mateix any.
Des del 1906 té la seu al palau Savassona del carrer de la Canuda de Barcelona, obra construïda el 1796 pel mateix titular de l’edifici, Josep Francesc de Ferrer de Llupià Brossa, baró de Savassona. Cal destacar-ne l’entrada de carruatges, l’escala noble, les sales de conversa i, especialment, la biblioteca. Declarat monument historicoartístic el 1981, ha estat objecte de diverses ampliacions i restauracions, entre les quals cal assenyalar la de 1970-71; la del 2003, que obrí una nova porta, reestructurà els equipaments de l’interior i habilità una nova sala d’actes i una nova sala d’exposicions, i la rehabilitació de la biblioteca del 2007.
Des d’un bon principi l’Ateneu sabé guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre promotor de la cultura: celebrà conferències i exposicions, organitzà cursos, dotà premis (per als Jocs Florals i per a altres competicions), edità un Butlletí —una revista erudita i alhora informativa— que no visqué llarg temps, i acollí penyes artístiques i literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras i Grau, de la qual sortí el premi Crexells.
Subscrit a 114 publicacions periòdiques entre diaris i revistes el 1875, la biblioteca de l’Ateneu, que comprèn també l’arxiu, és la primera biblioteca civil privada de Catalunya. Passà de 5.900 títols l’any 1877 a 13.500 el 1887, 19.000 el 1892, 50.000 el 1921 i 175.000 el 1969. A la segona meitat del 2010 constava de 250.000 documents, 1.800 títols de revistes, 20 incunables, 50 títols manuscrits i prop de 3.000 obres de llibre antic. El 40% del seu fons no es pot trobar en altres biblioteques. El fons s’ha vist acrescut amb importants donacions, com les de Frederic Rahola i Trèmols, la vídua d’Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d’altres, i amb adquisicions com la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. Entre les incorporacions més recents, cal esmentar la donació de la col·lecció de llibres i documents de Joan Crexells per part de la seva família (2004) i l’acord per a acollir l’Arxiu Pitarra.
No fou, però, solament en l’ordre cultural que l’Ateneu es trobà en un primer pla; al llarg de molts decennis exercí també una notable influència en la vida pública catalana. Les personalitats més significatives del país n’ocuparen la presidència, entre d’altres, Josep Yxart i de Moragas, Josep Pella i Forgas, Àngel Guimerà i Jorge (que el 1895 hi introduí el català en un memorable discurs inaugural), Valentí Almirall i Llozer, Joan Josep Permanyer i Ayats, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert i Yarzábal, Ramon d’Abadal i Calderó i Joan Maragall i Gorina (que hi llegí l’Elogi de la paraula), i, en el període immediatament anterior a la guerra: Antoni Martínez i Domingo, Pere Rahola i Molinas, el comte de Lavern, Pompeu Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines i Montanya, Ferran de Sagarra i de Siscar, Lluís Nicolau i d’Olwer, Eduard Fontserè i Riba i Amadeu Hurtado i Miró. Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, publicats en la seva majoria, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant la Guerra Civil de 1936-39, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars, esdevingué pública.
El 1939 l’Ateneu reprengué les seves activitats, bé que disminuïdes per la intervenció de les autoritats franquistes en la designació de les juntes directives. En aquestes condicions fou presidit, successivament, per Luys Santamarina (1939-52), Pere Gual i Villalbí (1952-61) i Ignasi Agustí i Peypoch (1962-71). El president Andreu Brugués (1971-77) inicià el període de democratització de l’Ateneu; durant la seva gestió s’aprovaren uns nous estatuts i s’acordà l’elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris, com s’havia fet des del 1860.
En la nova etapa han estat presidents Josep Andreu i Abelló (1977-85, el qual detingué novament el càrrec del 1981 al 1983), Jordi Maragall i Noble (1985-89, confirmat el 1987), Heribert Barrera i Costa (1989-97, confirmat el 1991 i el 1994), Jordi Sarsanedas i Vives (1997-2003, confirmat el 2000), el qual fou succeït per Oriol Bohigas i Guardiola, que el 2007 revalidà el càrrec fins el març del 2011, en què fou substituït per Francesc Cabana i Vancells i aquest, al seu torn, per Jordi Casassas i Ymbert, el març del 2014 (reelegit el març del 2017). El març del 2021 Isona Passola assumí la presidència, i es convertí en la primera dona a ostentar el càrrec.
Entre les iniciatives més destacades posteriors al 1977 cal esmentar la represa del premi Crexells el 1982 (suprimit per les autoritats franquistes el 1939), la institució del premi d’assaig Joaquim Xirau (1989), la creació de l’Escola d’Escriptura i Humanitats (1998) i la publicació a internet (juntament amb cinc biblioteques catalanes més) d’una part del seu fons digitalitzat, previ acord amb l’empresa del cercador Google el 2007. El 2016 el nombre de socis era d’uns 4.000.
La institució ha rebut, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi (1983) i la Medalla d’Or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2007).
La importància de l’Ateneu Barcelonès en la historiografia
El tarannà de l’entitat queda palès en els discursos inaugurals dels diferents cursos en què es dividia l’activitat acadèmica; d’aquests cal destacar, en primer lloc, el que pronuncià Manuel Duran i Bas el 30 de novembre de 1872, com a primer president de la nova institució, sota el títol El Socialismo Contemporáneo, i el del dia 3 de novembre de 1876, que, forçosament, cal interpretar com una continuació de l’anterior. Aquests discursos mostren el caràcter real de l’Ateneu com a institució propagadora de la cultura europea coetània, a desgrat del rebuig que sovint provocaven aquests corrents. Així, en aquests dos discursos els corrents socialistes des de Cabet a Marx, els utilitaristes anglesos, Condorcet, Proudhon, Comte o Littré són criticats, però alhora es palesa el coneixement que se’n tenia. L’Ateneu és, doncs, un triple referent historiogràfic.
En primer lloc, per a la difusió dels diferents corrents emergents del pensament i de la historiografia europea. A més, els ocupants dels càrrecs representatius de la institució o els dissertants eren personalitats de reconeguda solvència dins els cercles històrics o simplement intel·lectuals (Manuel Duran i Bas i també Josep Coroleu i Inglada, que el 1888 en ser nomenat president pronuncià el discurs “Los Fueros de Cataluña y la sociedad política moderna”). També el 1893 Josep Pella i Forgas llegí el discurs inaugural del curs 1893-94 en què comparà les crisis de la societat moderna amb l’equilibri de les antigues sota el títol “La crisis social, filosofía de la historia contemporánea”.
En segon lloc, la biblioteca de la institució acollia un importantíssim nombre d’obres tant específicament històriques com de teoria dins el camp historiogràfic, i això es palesa en el primer índex al qual s’ha tingut accés, probablement corresponent a una part de les obres incorporades durant la fusió: d’un total de 2.490 volums, més de 500 corresponen a la Secció d’Història de l’entitat, només superada per les seccions de Literatura i Ciències Morals i Polítiques. A les obres en format llibre cal afegir les revistes que es rebien periòdicament; això dona una idea aproximada de la importància de la corporació com a difusora cultural durant el darrer terç del vuit-cents. El 1881 Enric Heriz distribuí les publicacions d’acord amb una sistematització dels coneixements humans, i sobre un total de 383 publicacions, 85 corresponien al camp històric, majoritàriament de procedència francesa. El 1891, durant la segona catalogació sistemàtica feta per Rossend de Grau, bibliotecari, hi havia uns 9.500 llibres, dividits en dues grans seccions: la Biblioteca General amb uns 7.500 i la resta (2.000) corresponien a la Biblioteca Regional. Aquesta biblioteca no sols recollí publicacions que es destinaven originàriament al públic, sinó que també mantingué una bona relació amb les diferents agrupacions professionals i polítiques que componien la societat catalana, de manera que en els anomenats fulletons regionals es troben a bastament representades les aspiracions, els projectes i les lluites de la Catalunya del final del segle XIX en forma de memòries econòmiques, manifestos polítics, difusió d’avenços científics, propostes regeneracionistes, originals d’obres literàries i tot un seguit de documentació que basteix la memòria d’una societat en procés de desenvolupament econòmic i desvetllament nacional.
Finalment, l’Ateneu mostra les diferents etapes per les quals passà el pensament català del darrer terç del vuit-cents a través de les diferents crisis que sacsejaren la institució i que marcaven canvis d’orientació ideològica i científica. Així la crisi de la darreria de la dècada de 1870 i el començament de la de 1880 permeté no tant l’arribada del positivisme a les aules de la institució o als prestatges de la seva biblioteca com la confirmació de l’autoritat científica d’aquest corrent historiogràfic. Semblantment, entre el 1892 i el 1895 la crisi modernista-catalanista dugué aquests corrents a la presidència, després d’un període que s’encetà amb les prohibicions d’obres de Ramon Casas en una exposició de la Secció de Belles Arts sota l’excusa de faltar al bon gust i el decor dos nus que presentava l’artista, amb el consegüent moviment a favor i en contra de la mesura presa. La crisi del 1895 resulta força més coneguda, i fou provocada pel discurs en català del president entrant Àngel Guimerà “La Llengua catalana”, discurs pronunciat, a més, en català per primera vegada en la història de l’Ateneu. El nou marc polític català de l’inici del segle XX marcà el final d’una etapa de la vida de l’Ateneu, si bé roman viu fins els nostres dies.
Bibliografia
- Ateneo Barcelonés: Bosquejo histórico de los actos realizados por esta sociedad desde la fundación del Ateneo catalán en 1860 hasta el corriente año de 1889, Impr. L. Tassó Serra, Barcelona 1889.
- Casassas, J.: Història de l’Ateneu Barcelonès, Barcelona 1986.
- Sans Orenga, M.: Breu història de l’Ateneu Barcelonès: amb tot allò que fa referència al Premi Crexells, Rialp, Barcelona 1987 (2a ed.).